Per Joaquim Nadal . Data 15/03/2008

Diari de Girona

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de passejar una mica per Girona en unes hores en què habitualment no puc perquè no hi sóc. He gaudit d’un dia primaveral, del sol de primera hora de la tarda, dels carrers de la ciutat en calma en el parèntesi dels horaris comercials. He vist els primers brots, les primeres puntes de verd tendre. He vist arrencar la tarda després de les hores somnolents del migdia. M’he aturat una estona al carrer Joan Maragall, ja finalment obert del tot des de la plaça Pompeu Fabra. Els liquidàmbars de la vorera ampla anuncien esclats de vermellors tardorenques, però, ara, tot just insinuen el lent procés del seu arrelament. He gaudit de les obres del nou edifici de Santa Caterina i he pogut observar les formes que adopta en la seva entrega a la Gran Via.

Quasi a la plaça Catalunya, en uns bancs nous sota el “bolet” mateix, he trobat l’Assumpció Nicolazzi que esperava l’autobús per anar al Cartañà, prop de l’església de Sant Josep. Abans del seu autobús n’han passat dos més, i mentre esperava hem fet un petit canvi d’impressions asseguts còmodament en ple carrer.

Aquest petit episodi m’ha fet pensar que ja fa molt de temps que la Isabel Salamaña em demana que parli del transport públic i de la feina que s’està fent des de l’ ATM, l’Autoritat Territorial de la Mobilitat. És cert que en aquest àmbit s’hi troben les administracions locals i la Generalitat, per tal de dissenyar i compartir les polítiques de mobilitat i de transport públic de l’àrea de Girona. Des que se n’ocupa per encàrrec de la Secretaria de Mobilitat en Ramon Ceide en parla amb el mateix entusiasme de la Isabel, i estic segur que es dediquen a fer números i recomptes per tal d’avaluar l’interès creixent i l’increment més que evident del nombre d’usuaris de les línies de transport. La feina de l’ATM és justament aquesta: coordinar, integrar, crear noves línies, definir els serveis, tot amb la integració tarifària com un objectiu que s’ha d’assolir aquest mateix any, després que l’increment de línies i de freqüències, l’adquisició de nous vehicles, l’adaptació de tota la flota, hagin esdevingut la gran aposta de les administracions per ajudar a crear noves pautes de mobilitat i per dissuadir molts usuaris d’agafar el cotxe i convèncer molta gent que per una ciutat com Girona sovint és més pràctic i té més sentit anar a peu o agafar l’autobús.

No ha esta fàcil i encara queda molt camí per recórrer, però més enllà de les estadístiques que evidencien un salt qualitatiu d’una gran magnitud a mi m’agrada avaluar aquests canvis amb algunes històries humanes ben recents, que esdevenen paradigma dels canvis de mentalitat i de la disponibilitat de la gent a uns nous comportaments urbans.

Sense anar més lluny, diumenge passat mateix en el col·legi electoral de l’Institut Vell, en Francesc Folch em mostrava amb orgull i satisfacció la seva tarja de jubilat per poder usar el transport públic. Des de fa una colla de dies, ja als seus vuitanta-quatre anys, la meva mare que fins fa quatre dies ha conduït i esporàdicament encara ho fa, ha descobert de cop la bondat i l’eficàcia del bus urbà de la línia 11 per acostar-se a l’eixample i anar a les seves activitats habituals o a trobar-se amb les amigues a la cafeteria del Carlemany. Les monges de Sant Daniel comenten també amb una gran satisfacció i agraïment la millora que representa per a elles i per a les alumnes de la seva residència poder disposar d’una línia nova del bus urbà que connecta Sant Daniel amb el CAP del Güell i el campus de Montilivi, en un circuit urbà d’una gran riquesa de matisos. Aquestes darreres setmanes, les monges han hagut d’anar amb certa freqüència a la clínica Girona perquè hi tenen ingressada una monja malalta i ho han fet amb la comoditat de l’autobús urbà.

Unes setmanes més enrere vam anar a Sant Feliu de Guíxols, al tanatori a donar el condol a la Pilar Juanola per la mort de la seva mare. Feia un dia net i càlid i el mar lluïa al final de la ciutat esglaonada als nostres peus. La Pilar comentava diversos aspectes de la vida de la seva mare i vaig retenir la seva passió per la línia 11 dels autobusos urbans, que havia descobert feia uns mesos i que li atorgaven una nova i gran mobilitat per la ciutat. No va tenir gaire temps per gaudir-ne, es dolia la Pilar, tot ponderant les bondats del servei i l’encert de la seva implantació.

Ja sé que tot això que explico no és el que volia la Isabel Salamaña, però em sembla que aquests escadussers exemples són per a mi una mostra petita estadísticament però molt significativa, humanament i ciutadanament, d’uns canvis de costums impensables fa unes dècades. Hi ha una nova poètica del bus urbà per als jubilats que en gaudeixen sense presses ni empentes i hi ha també una nova èpica dels usuaris més habituals i molt en particular els estudiants que omplen els autobusos a hores punta per desplaçar-se des de l’estació d’autobusos fins el campus de Montilivi.

Només puc afegir que, més enllà dels serveis urbans i de l’àrea urbana, les previsions del Pla de Transport de Viatgers 2008-2012 plantegen l’increment de freqüències, la millora de les connexions i de les prestacions, i la creació de noves línies per tal de fer més fàcil la mobilitat quotidiana.

Estic segur que l’esforç de les administracions, que és imprescindible, trobarà de forma espontània la complicitat ciutadana en un exercici compartit de civisme militant.

Aquests dies he vist realitzat amb la línia onze el meu somni florentí de fa quasi trenta anys, quan vaig veure els petits microbusos elèctrics que servien amb eficàcia els carrers més peatonals de la ciutat històrica. Si això podia passar a les ribes de l’Arno no veia cap motiu perquè no hagués de passar a les ribes de l’Onyar.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008031400_4_253524__Opinio-linia