Girona té un enorme capital social acumulat, no per casualitat, sinó fruit d’un esforç col·lectiu sostingut des de molts àmbits al llarg de molts anys, sostingut i liderat per una idea de ciutat, per un projecte de ciutat econòmicament dinàmica i socialment justa, que avui està en risc.

Amb aquest missatge vaig voler iniciar la meva intervenció en el balanç dels 2 anys de l’actual mandat amb un govern de CiU en minoria a l’Ajuntament de Girona. El dimecres 3 de juliol el grup municipal socialista a Girona vam fer un acte públic per explicar quina ha estat la nostra tasca d’oposició aquests 2 anys i per recordar quin és el nostre projecte de ciutat, pel que treballem diàriament.

Tots els regidors i regidores socialistes vam exposar quina ha estat la nostra tasca de control i impuls de totes les àrees de gestió del consistori i també de seguiment del dia a dia dels barris de la ciutat. Amèlia Barbero va parlar de règim intern i personal posant l’accent en la politizació de la plantilla per part de CiU. Sílvia Paneque, responsable del seguiment de la regidoria d’Hisenda va recordar que el pressupost municipal és enguany més elevat i que les retallades són fruit d’una equivocació en les prioritats. Per la seva banda, el regidor Àngel Quintana va parlar de cultura i educació insistint en la manca de projecte cultural. Clar i contundent va ésser el regidor Xavier Amores, parlant de promoció econòmica i d’ocupació i de la xifra d’aturats adults i joves que el govern de CiU es limita a anar anunciant en cada ple sense cap proposta concreta per fer polítiques actives des de l’Ajuntament que permetin pal·liar aquesta preocupant realitat. La mobilitat, la seguretat, el turisme i el comerç els va analitzar la regidora Glòria Plana tot recordant que el canvi no ha estat en positiu i que aquests 2 anys s’han fet polítiques de cara a la galeria amb molta fressa i poca endreça. Finalment el regidor Ramon Ceide va finalitzat el torn d’intervencions dels regidors i regidores recordant que Girona ha estat, és i serà la prioritat del grup municipal socialista i que, fins ara, “hem estat més en el fer, en la millora o en el control, que en el no per estratègia”.

Aquesta és el text de la meva intervenció:

2 anys i 2 dies

2 anys és molt temps o poc: Depèn. Han estat dos anys intensos, molt intensos .

Quan volia condensar les sensacions d’aquests dos anys em venien al cap molts moments.

Vull començar avui evocant-ne un  :

L’endemà que la Revista Restaurant nomenés El Celler de Can Roca “el millor restaurant del món” era dimarts, 30 d’abril de 2013 . Era un dimarts  que semblava divendres perquè l’endemà era 1 de maig.

Com tants altres dies, aquell vespre teníem compromisos diversos a la mateixa hora.

Anava cap al Celler, a sumar-me al “comitè de recepció” improvisat que es va organitzar per rebre els nostres ciutadans, avui per avui, més cèlebres mundialment.

Al mateix temps pensava assistir a l’homenatge “secret” que el Centre cívic del Ter havia preparat a Felix Alvarez Niebla, el seu director durant els darrers anys que ha iniciat el període de la seva jubilació recentment.

Com tantes vegades pensava anar “fent passeres” , comptant amb l’avantatge que el Centre cívic i el Celler estan situats davant per davant.

Quan aparcava vaig passar per davant d’un home jove que, des d’una bicicleta estant, tapat fins dalt amb una caputxa, obria sistemàticament cada un dels contenidors que anava trobant,  tot cercant quelcom que pogués esser prou interessant per carregar-ho al porta paquets de la seva bicicleta. Se’m va encongir el cor pensant en la duresa de la situació que viu tanta gent avui a casa nostra.

Vist que a Can Roca encara hi havia compàs d’espera vaig anar fins al Centre cívic.

Molta gent diversa esperava a la sala d’actes que arribés en Félix que venia, enganyat, sense saber què ni qui l’esperava. La sala estava plena : treballadors municipals, especialment dels centres cívics i els serveis socials, veïns de Taialà i també d’altres barris on ha treballat en Felix anys enrere: Vilaroja i el sector Est i Santa Eugènia, i un nodrit grup d’avis de Taialà. La Montse Tonietti oficiava de divertida mestra de cerimònies.

Mentre esperàvem enmig de l’ambient festiu,se’m va acostar la Maria, una de les més actives àvies del Casal de Gent gran de Taialà . La conec des que fa 18 anys vaig començar a tenir contacte amb aquest barri, com a regidora de serveis socials. Sempre activa , sempre ajudant i servin taules als sopars, i ajudant en tot. Què tal? Vaig fer jo.  I ella em va mirar fit a fit, es va entristir i em va començar a parlar, digna i parsimoniosament del patiment del seu fill , 56 anys, retornat a casa els pares recentment , vidu i amb dos filles. A l’atur ell  i una de les noies, 25 anys. Tots depenent de les pensions dels avis. Què es pot fer? M’explicava com recorda ara quan,de petita, abans de venir a Catalunya, havia passat gana i anava a buscar les olives seques a les oliveres per menjar alguna cosa . Els ulls se li varen entelar mentre em deia que mai s’hauria imaginat tornar a sentir tan a prop sensacions angoixants com aquelles. Després de orientar-la en el que vaig poder , vaig anar-me’n cap al Celler, amb en Pepe Guerrero.

I a dues passes El Celler de Can Roca: la voluntat d’excel·lir , una voluntat de ferro darrera d’uns somriures francs. Hi havia molts amics, molts periodistes i molts cuiners , i un sentiment de felicitat compartit pel fet que, aquesta vegada sí, guanyaven els bons: els que s’ho mereixen, els que han treballat amb rigor i coherència, amb tenacitat, amb lleialtat a la terra , a la família, al barri i a la ciutat. I planava un sentiment compartit de gratitud enorme pel fet que hagin decidit quedar-se al barri, a la ciutat i permetent que al “millor restaurant del món” estigui en un dels barris de treballadors més genuïns  de Girona. I tot era viscut amb una alegria profunda, densa, conscient, gens postissa.

De fons de l’escena hi ha un enorme “capital social” acumulat, no per casualitat , sinó fruit d’un esforç col·lectiu sostingut des de molts àmbits, també pels serveis municipals (els centres cívics) al llarg de molts anys, sostingut i liderat per una idea de ciutat, per un projecte de ciutat econòmicament dinàmica i socialment justa , que avui està en risc .

Si penso en els enormes reptes que tenim per davant em ve al cap la imatge d’aquell vespre:

El repte més gran: conjurar el gran risc de l’augment accelerat de la desigualtat, de la fractura social, de la pobresa , de la frontera entre els uns i els altres, els rics i els pobres, les persones que compten i les que no, els barris que compten i els que no. Tants anys de cosir els barris a la ciutat, tanta feina de tanta gent, de Fèlix, de Maria de la família Roca… mereix que lluitem per mantenir-la.

El treball de tantes persones de tants anys per anar construint i consolidant entre tots la ciutat solidària i educadora, generadora d’oportunitats per tots els nostres nenes i nenes, siguin qui siguin, vinguin d’on vinguin,  mereix el nostre reconeixement i tots el nostres esforços per aconseguir evitar que es trenqui la corda de l’ascensor social.

I BÉ : QUÈ HEM FET EN AQUESTS DOS ANYS D’ OPOSICIÓ?

Quan varem conèixer el nostre resultat electoral, que va tenir lloc en un context de forta reculada socialista arreu, no varem tenir cap dubte que la nostra tasca d’aquests quatre anys havia d’esser fer oposició, i no qualsevol oposició , sinó la millor oposició possible.

Hem experimentat, en aquests dos anys que l’exercici de l’oposició és molt difícil i , malgrat que no és el que nosaltres hauríem escollit, lògicament, també molt important en democràcia. Estem fent i farem un exercici de l’oposició en benefici de Girona i dels gironins. Ho hem fet i ho seguirem fent per responsabilitat, perquè sabem que en democràcia el paper de l’oposició és essencial i insubstituïble, i és una de les principals garanties (juntament amb l’existència de mitjans de comunicació independents i rigorosos) per la ciutadania que els seus drets es troben defensats, o almenys vigilats :

Fem oposició amb la mà estesa. Cooperem quan ha calgut. (I ha calgut , atès que el govern ha escollit voluntàriament, governar en minoria): En l’aprovació del cartipàs fa just 2 anys, perquè varem considerar que allargar més la provisionalitat que havíem viscut era molt negatiu per la ciutat. I, encara aquest any, facilitant, amb l’abstenció l’aprovació del pressupost d’enguany a canvi de condicions concretes (en especial: Pla d’Ocupació Juvenil  i Plans contra la pobresa), per evitar que s’aprovés amb el mecanisme poc democràtic de la moció de confiança.

Hem estes la mà al govern malgrat les dificultats d’entendre’s amb qui ha passat aquests 2 anys buscant en el passat culpes i errors; mirant pel retrovisor. La desconfiança ens ha costat als gironins molts diners en auditories. S’ha desconfiat dels governs anteriors, per descobrir, un cop revisat, que havien fet una administració exemplarment austera dels recursos municipals, i s’ha desconfiat del personal municipal. Hem estès la mà malgrat vivim ara per primera vegada en el nostre ajuntament un alt grau de politització en la gestió, per la multiplicació de càrrecs de confiança. Vivim amb tristesa el veure com funcionaris excel·lents han estat apartats de les seves places, guanyades per mèrits professionals. Ens sap molt greu i ens costa diners a tots l’alt grau de malfiança amb que es tracta a molts excel·lents treballadors públics,  que acaba essent totalment perjudicial per l’optimització dels recursos humans municipals. I tot i amb això estenem la mà, per responsabilitat vers Girona i els gironins.

LA TASCA DE CONTROL:

Fem sistemàticament el treball de control documental exhaustiu que els grups més petits tenen moltes dificultats per fer. És arrel d’aquest control que hem anat descobrint l’abisme que hi ha entre el que diu el govern que fa i el que fa; i hem comprovat com, malgrat el que diuen,  malgrat el que pensa la majoria dels gironins, les retallades no són degudes a una reducció dels pressupost. El pressupost ha crescut els dos darrers anys, com comentava Sílvia Paneque, poc, però ha crescut. El canvi de prioritats, que ha suposat donar molta més importància i pressupost a la comunicació, com ens recordava també Meli Barbero, és el motiu de les retallades: fem menys inversió i més despesa, una part important de la qual, és , per nosaltres, prescindible, prop de  4M d’euros fins a dia d’avui. Gairebé tant com la inversió d’un any.

És en la nostra tasca de control al Govern que hem pogut constatar que aquest és un Govern que no defensa, com caldria els interessos de Girona. No ens agrada que el nostre sigui, dels Ajuntaments grans de Catalunya, el que té una part més important del seu pressupost compromesa degut als deutes que té amb nosaltres la Generalitat. I , mentre la Generalitat té amb nosaltres el deute pendent proporcionalment més elevat de Catalunya, l’Hospital Trueta es va deteriorant i hem renunciat als 15 milions d’Euros que havien de venir d’un fons Feder per l ‘Institut de recerca biomèdica de Girona.  I ningú parla ja de l’ajut que havíem de rebre de la Generalitat per la rehabilitació de la cases de l’Onyar, i que no ha arribat. Per no parlar de la incapacitat mostrada per aconseguir que ADIF compleixi les seves obligacions amb la ciutat i el barri de Sant Narcís, com si va fer, cal dir-ho a la zona de Fontajau.

Ens ocupa i ens preocupa Girona el present i , cada vegada més, el futur. No volem passar d’un Ajuntament sanejat i ordenat, exemple d’austeritat ben entesa, a un Ajuntament que, cedint a totes les pressions, perdi  la capacitat de defensar el que és de tots. No podem malbaratar un patrimoni que ha costat molts esforços construir.  Un exemple d’això que us comento, que ens té enormement amoïnats les darreres setmanes com deia també Silvia Paneque , és la pràctica liquidació de “Vivendes Girona” la millor empresa pública municipal que teníem. N’érem propietaris, en som mentre existeixi, tots els gironins/es: solvent , ben capitalitzada i amb un romanent líquid d’almenys  400.000 d’euros, a més d’un important patrimoni en immobles… És l’hereva de l’antic “Patronat de la vivenda”. Una empresa pública ben dotada i sanejada: en dos anys no sabem què ha passat (l’opacitat ha estat total) , però avui tot indica que ens volen convèncer de la necessitat de la seva liquidació (amb una opacitat preocupant malgrat la qual sabem que s’han gastat 50.000 en adquisició de pisos, o 95.000 en indemnitzar la seva administradora (després d’una denúncia per assetjament laboral).

La nostra feina de controlar al govern vol dir, per nosaltres, fer tot el possible per evitar aquesta mena de fets com aquest i lluitar amb tenacitat perquè no arribi a succeir. Vol dir procurar aconseguir que el nostre Ajuntament, on mai han sobrat els diners, pugui seguir tenint uns comptes sanejats , sense deixar de fer les inversions que la ciutat necessita.  Controlar al govern vol dir també per nosaltres també , si cal, evitar que es perjudiqui el gaudi del que és de tots, es privatitzi l’espai públic o els serveis públics en benefici dels interessos de grups de pressió propers (2n cap de setmana de fires, tiquet de la Devesa…).  No es pot dir si a tothom, perquè l’Ajuntament és el custodi del que és de tots, i això vol dir que cal dir no sovint, cal ser-ne conscients. En un temps en què el prestigi de “lo públic” ha caigut, cal que l’Ajuntament assumeixi la difícil tasca de custodiar el “comú” , el que és de tots. El comú, el “Comune”, la paraula italiana per designar els ajuntaments, és una altra forma de designar l’Ajuntament i hem de fer honor a aquest nom.

I L’IMPULS A L’ACCIÓ DE GOVERN? 

Mentre es dediquen molts esforços a la comunicació i la propaganda, mentre sovint es ven fum, però, el dia a dia de la ciutat va empitjorant de forma evident. Ja ha passat la meitat del mandat i encara sentim a parlar de diagnòstics i constatem que continuem amb una absència preocupant de projecte de ciutat. La nostra percepció avui és que tenim un Govern sense Nord.

Per això nosaltres amb les mocions, els precs i les preguntes, procurem donar veu a les moltes preocupacions que ens traslladen els ciutadans. I intentem que es faci quelcom, més enllà de les promeses i les bones paraules, de la “diplomàcia inútil” em deia fa pocs dies una veïna de Girona. El Govern ens diu que volem “governar des de l’oposició”. I si, deu ser així. Patim per la ciutat i els ciutadans. . Com diu Ramon Ceide, les passions fan patir. Nosaltres patim, ens preocupem i, sí, voldríem poder influir directament en el redreçament. conduir, potser si. Perquè ens ocupa i ens preocupa la manca de direcció i la manca d’acció, més enllà , com deia, de les paraules, que no són el problema.

No tenim problemes amb el que diu el Govern, tenim problemes amb el que fa i, sobretot, amb el que no fa. És sobretot aquesta inacció és la que intentem combatre amb les nostres mocions.

PROPOSTES:

Però, evidentment, no ens quedem aquí. Fer oposició és controlar i impulsar l’acció del Govern, per descomptat. Però és també, de forma molt central, consolidar l’alternativa.

I el que avui us vull reiterar és que hi ha alternativa. Tenim un projecte i un equip per tirar-la endavant I aquest projecte no es només un discurs, sinó que és un conjunt de propostes viables, reals, possibles, que varem materialitzar en el nostre programa electoral i que anem enriquint i adaptant a mesura que la realitat va evolucionant al llarg d’aquests dos anys (còpies).

Els nostre “Diàlegs per Girona” mensuals són l’espai per exposar i contrastar aquestes idees que hem anat desenvolupant.

És impossible desplegar-lo aquí en el poc temps que vull seguir abusant de la vostra bondat, només DESPLEGAR LES IDEES FORÇA:

L’eix de les nostres prioritats és molt clar: Ho hem anat reiterant Ple rere Ple, en totes les nostres negociacions amb l’equip de govern, en totes les nostres mocions, contínuament:

Dinamitzar l’economia per lluitar contra l’atur:

Paliar els efectes de la crisi:

I això com?

La prioritat primera és la lluita contra l’atur: N’ha parlat en Xavier Amores i jo no ho repetiré. I això ho hem de fer

Potenciant els factors territorials de competitivitat de la nostra economia.

Reitero el que va dir la gran Barbara Hendricks fa molt pocs dies a l’Auditori de Girona i també deia Pasqual Maragall: En el nostre món hi ha tres prioritats: educació, educació i educació. I afegeixo, pensant en el nostre entorn gironí: Universitat, Indústria cultural, Sector ciències de la salut i Biotech, Alimentació i salut, Turisme:  Turisme cultural, Turisme de qualitat.

Les ciutats avui competeixen per atraure talent: localitzar indústries creatives, d’alt valor afegit. Que neixen de la creativitat, l’habilitat i el talent individual i creen riquesa i ocupació, per la generació i explotació de la propietat intel·lectual. (Publicitat, arquitectura, art, cinema, moda, software, arts escèniques…) L’Àngel Quintana ens n’ha parlat en la seva intervenció. Cal , en aquests àmbits, cuidar les PIMES, els serveis a les empreses, els recursos humans qualificats, situar-los al centre de la imatge de la ciutat, cuidar l’oferta cultural i lúdica, que atreu cada vegada mes els agents econòmics i els professionals, que són al capdavall els que generen múltiples oportunitats de treball, i potenciar la diversitat d’equipaments i serveis i l’ambient urbà que demanen amplis sectors mitjans.

Ens cal desplegant accions dedicades a atraure talent, atreure industries creatives,

Giron@ ciutat creativa, l’agència-consorci de promoció econòmica que proposàvem en el nostre programa , seria una bona plataforma . El govern va assumir, l’agost del 2011 el compromís de tirar-la endavant. Dos anys després no coneixem cap avenç en aquesta línia,

I, pel que fa al turisme , hem reiterat la necessitat d’ordenar la promoció turística:  Ens cal un Pla estratègic de turisme (en 2 anys hi havia temps de sobra per fer-lo) i creiem que seria una gran idea (varem portar a Pere Duran, director de Turisme de Barcelona a explicar-ho aquí) un Agència de promoció turística , un “Girona turisme” El risc de la manca de pensament estratègic en aquest àmbit l’ha deixat clar la Gloria Plana: fem molta fressa i poca endreça. Molta despesa però mal enfocada. I, per nosaltres Candidatura patrimoni de la humanitat. Casa Pastors com a centre d’interpretació.

Preservant els serveis públics (Educació , Salut , Serveis socials)

I, last , but not least, la cura de la qualitat urbana:

Neteja, seguretat, urbanisme i paisatge urbà

Quan, anys enrere  sortíem als primers llocs dels rànquings de qualitat de vida de les ciutats de l’Estat , era, en gran part per excel·lir en aquests àmbits:

Cuidant allò que és públic, mimant els serveis i l’espai públics,  que són el patrimoni dels que no tenen patrimoni. Avui és més important que mai preservar-lo. L’espai públic defineix la qualitat de la ciutat, perquè indica la qualitat de vida de la gent i la qualitat de la ciutadania. L’espai públic ha de ser un lloc obert i protegit alhora, una concentració de punts de trobada. La ciutat és el producte cultural , la realització humana més complexa que hem rebut de la història i que construïm i destruïm cada dia entre tots, perquè és la maximització de les possibilitats d’intercanvi. A Girona hi ha un treball de dècades fet per evitar la ciutat fragmentada , per “cosir la ciutat als barris” . Cal seguir apostant per la mixtura funcionals i social , que multiplica els espais de trobada; on la diversitat i l’intercanvi són dimensions fonamentals. “La ciutat és la gent” deia Sófocles, i cal recordar que Aristòtil ja deia “la ciutat està composta de diferents classes de persones. Si la població s’assembla molt, no hi ha ciutat”. És aquesta diversitat que introdueix l’imprevisible, afavoreix l’intercanvi i fa més possible l’ innovació. La diversitat té com a condició que hi hagi un mínim de pautes comunes –civisme- que facin possible la convivència. Els dos elements:  intercanvi (mercat de productes i serveis, d’idees, …) i el civisme, s’expressen en l’espai públic i el necessiten i cal cercar l’equilibri, sempre delicat, sempre fràgil, a partir d’un diàleg constant i permanent, amb la coerció com a darrera possibilitat després d’haver explorat totes les altres .

L’urbanisme ha de facilitar l’existència d’aquests espais de trobada, d’aquesta mixtura social i d’usos, o almenys, no entorpir-los. Per això és tan important la qualitat dels espais públics; el lloc d’intercanvi per excel·lència. Cal prevenir les dinàmiques negatives i evitar la privatització , i la generació de guetos segons classes socials, la substitució dels carrers per centres comercials. Transformar l’espai públic del carrer en un espai “privatitzat”, té evidents costos socials en termes d’accés democràtic i responsabilitat pública.

La ciutat és sobretot espai públic. No sembla que els que hi vivim puguem renunciar-hi sense perdre lligams socials i valors culturals, sense empobrir-nos. Per això els valors culturals i els objectius polítics de les polítiques urbanes esdevenen la qüestió decisiva del nostre present i del nostre futur urbà. Els responsables polítics, professionals, i els agents econòmics i socials podem impulsar unes dinàmiques i reduir-ne d’altres, en funció dels valors que impregnen i orienten la nostra acció , en funció dels nostres objectius, d’on volem anar, de quins models de vida urbana proposem a la ciutadania.

És d’això que parlem quan parlem del nostre  “model de ciutat”

D’aquests dos anys intensos vull acabar amb un altre moment:

26 d’octubre 2012

Vull parlar-vos de la concessió al gran humanista George Steiner , del Doctorat Honoris Causa de la UdG. Steiner, un dels gran humanistes mundials del segle XX, que té una gran vinculació anímica i simbòlica amb la ciutat de Girona. En la seva obra “Els llibres que no he escrit” parla del significat testimonial de la conferència que va realitzar a la nostra Universitat l’any 2001. Ell mateix va triar el títol de Duke of Girona en la concessió del Premi de Redonda que atorguen intel·lectuals espanyols. En la seva autobiografia filosòfica titulada “Errata. L’examen d’una vida”, descriu les seves vivències del call de Girona, “les pressions inconscientment sentides de la història en instants enigmàtics. […] El temps de Girona és el temps europeu –escriu– , aquesta espècie de paper d’escata de la història no satisfeta” que es concentra en el rostre d’alabastre de la Comtessa Ermessenda, un perfil de Brancusi o en el crit de la pintura de Bacon. Girona, doncs, com a centre d’Europa, “condensació i concentració de la presència palpable de la temporalitat humana”.

En resposta a la Laudatio de la padrina del Doctorat, Pepa Balsach , ens va regalar les paraules que avui us vull llegir:

 “…Girona és màgica. Els seus silencis són incomparables. (…) Durant segles, mestres i erudits de Girona van ensenyar en aquestes magnífiques aules, experts en les arts de l’ensenyament, de la transmissió, de les quals depèn la fràgil supervivència de les litterae humaniores (…) Girona ha travessat moments difícils en capítols recents, i cruels, de la història. Però avui floreix tant en les ciències socials com en les ciències pures, i en química analítica no menys que en història de l’art i en literatura. Els estudiants hi vénen de prop i de lluny, igual que els pelegrins en cerca de saviesa a l’edat mitjana.”

Acabo amb paraules d’ Steiner d’enguany i amb paraules de Xavier Montsalvatge i Joaquim Pla  de l’ “Elogi de Terra de Gestes i de beutat. Girona” que té ja gairebé un segle:

“Gloriosa ciutat la de Girona: ella serva, àdhuc en aquest  segle de vèrtig, que esborra tot lo característic de les petites pàtries i de les quietoses ciutats, el seu aspecte fort de ciutat vella i poderosa, i alhora un cert aire delicat i femení. És forta i és femenina; i en aquesta aparent paradoxa està tot l’encís de la seva grandesa i la seva beutat”  (..)

Acabo citant, encara, el mateix “elogi”, per, en aquest temps en què tant parlem de banderes, reivindicar per Girona les banderes , els penons, que Montsalvatge i Pla reivindicaven per la nostra ciutat :

“Ciutat és en l’enclusa d’aquests tres aspectes que els teus fills han forjat el seu esperit. És  aquesta trilogia la que ha plasmat la teva anima ciutadana, tan noble, tan austera, tan cavalleresca. Que aquests tres sentiments de fortitud, d’heroisme i de beutat siguin enlairats també sempre en l’avenir, com els teus penons de combat en les glorioses lluites de civilitat i de bellesa” (1918, Xavier Montsalvatge i Joaquim Pla “Elogi” de “Terra de Gestes i de beutat. Girona”).

Moltes gràcies!

Pia Bosch i Codolà

La Planeta, 3 de juliol de 2013