Pia Bosch, coratjosa com és, no aixeca mai la veu i parla sempre amb un to dolç i reflexiu. Propera i càlida, apel·la a la intel·ligència més que no pas als sentiments. I ho fa desproveïda d’argots i de frases fetes, amb paraules corrents que semblen noves de trinca i que no enganyen. És candidata a l’alcaldia de Girona. Pel que fa a l’actual plet entre Catalunya i Espanya, ha estat sempre clara: ha discrepat obertament de les decisions de la direcció del PSC sempre que ha calgut, és membre del col·lectiu Trobades Ciutadanes, que es va crear per promoure la suma de les veus crítiques de l’espai socialista, sense exclusivismes de ningú. I ha estat impulsora del conegut i acreditat Manifest de Setembre.

Doncs bé, l’altre dia ens assabentàvem que, a Girona, uns cafres havien atacat una seu del PSC, en l’aparador de la qual hi figurava un cartell de l’anterior campanya municipal amb la cara de Pia Bosch. Enllestides les destrosses, hi van deixar la seva signatura: van plantar un bigotet de Führer sota el nas de la Pia i van pintar l’adjectiu espanyola al costat. Es tractava d’uns patriotes de pega que descobrien l’enemic ni més ni menys que en la Pia Bosch. I que es permetien l’insensat luxe d’emprar un gentilici, amb el qual s’identifiquen milions de persones, assimilant-lo a un insult. Ja se sap que, quan les coses es tiben gaire, solen desvetllar-se els intolerants, sempre idèntics a banda i banda. Aquest és el risc contra el qual ens hauríem de conjurar. No en va una nació, com deia Renan, és “el consens quotidià de la ciutadania”. Perquè les nacions, com les danses, es fan i es desfan. I allò que les desfà és la ruptura del consens bàsic que les conforma. Sense aquest consens i sense el mutu reconeixement en què es basa, la nació es redueix a una confrontació d’identitarismes oposats que la dissolen.

Els esmentats fets de Girona poden ser només l’anècdota d’uns pocs ximples isolats, com també podien ser-ho els minoritaris crits de “xarnego!” a la manifestació contra la sentència de l’Estatut. Depèn, però, de la resposta de tota la resta. Perquè aquestes actituds beuen d’una determinada cultura maniquea, tributària del pensament absolut aplicat a la política (referit a la nació, la religió o la revolució) i que és el veritable ou de la serp. Una cultura que el nacionalisme democràtic hauria de condemnar sense pal·liatius, sobretot ara, en què la unitat del poble de Catalunya és l’únic atot de què disposem. Algú ha dit que el nazisme va triomfar en el precís moment en què la resta va contemporitzar amb les seves “petites grolleries domèstiques”. No ens ho podem permetre. Ens cal, com mai, practicar l’exigència democràtica, la defensa de la pluralitat, la màxima unitat possible al servei de Catalunya. La pàtria dels cafres no és la nostra: és una pàtria eixorca, destinada a l’extinció. La nostra pàtria, com deia Rafael Campalans, és “un deler regenerador que s’encomana a tots els homes i dones que hi viuen”. Aquest ha estat el secret de la pervivència de Catalunya. I aquesta és la clau del seu futur. Cap patriota de veritat no pot transigir amb les “petites grolleries domèstiques” per més que es tracti dels “nostres cafres”.