Avui el “Diari de Girona” ha publicat un article magnífic de Raimon Obiols parlant d’Ernest Lluch, titulat “Ernest Lluch, la joventut del món” . El reprodueixo aquí. Em sembla un bona manera de recordar-lo avui que fa 10 anys que varen assassinar-lo:

“A finals del 79 vaig ser uns dies a Milà, amb l’Ernest Lluch, i visitàrem Riccardo Lombardi, mític resistent antifeixista i dirigent de l’ala esquerra del partit socialista. Ens rebé a la Universitat, després d’un debat en una aula plena d’estudiants; estava a punt de fer vuitanta anys i fumava, a mig matí, un llarg toscano. La cosa impressionava sabent que, detingut per la milícia feixista quan repartia octavetes a la sortida d’una fàbrica, tenia un pulmó inutilitzat per les pallisses dels squadristi de Mussolini.
Recordo el compliment que li féu l’Ernest que, com jo, mai no havia aconseguit fumar-se més que un prudent mezzo toscano, i la resposta que donà Lombardi: “la política rejoveneix”.
Tenia, en efecte (ho vàrem comentar amb l’Ernest), exactament el mateix aspecte que trobàvem a casa nostra en homes i dones més grans que nosaltres, actius en la república i la guerra civil, l’exili o la clandestinitat antifranquista. Sovint tenien al darrere una història de penalitats, però  mantenien una radical i alegre vitalitat, perseverant en el neguit de l’acció amb els altres i pels altres, fent i refent, com modestos sísifs, entre esperances i desil·lusions, l’incert combat per sortir del temps de la foscor, la ignorància i l’odi.
Havien convertit la vella màxima burgesa de “la caritat ben entesa comença per un mateix” en la idea inversa: l’egoisme ben entès comença per la generositat d’obrir-se als altres i de treballar pels altres. Això els feia joves. “No és només la política”, recordo que vàrem comentar amb l’Ernest després de la conversa amb Lombardi; “són les passions de la vida activa, el neguit de conèixer i d’actuar, d’avançar…”.
Fa pocs dies vaig llegir un article de Manuel Cruz (“Amar la duda”, El País, 26/10/10), que em féu pensar en el dia que vaig conèixer l’Ernest i en la nostra primera conversa. Aleshores érem estudiants, ell a Econòmiques, jo a Ciències. Havíem intervingut en un centre cultural gracienc, crec que parlant del Penedès, i vàrem anar a fer una cervesa al bar de la plaça de Gala Placídia, on sovint recalava Pere Quart.

Lluch es queixava irònicament d’alguns dels condeixebles que “estaven de tornada de tot sense que se sàpiga d’on tornen”; de la mateixa manera que Cruz, professor de Filosofia, parla en el seu article de la “tenaç resistència a deixar-se sorprendre” que descobreix en molts.

Deu anys després de la seva mort, i suposo que això els deu passar a molts dels que el conegueren, a l’Ernest el veig radicalment jove i nou, just el contrari del que em passa quan evoco els qui ordenaren i executaren la seva mort, infinitament més antics.
“L’odi és més vell que l’amor”, deia Freud, assenyalant l’evidència d’una història humana feta d’ horrors i estupideses, i la complexa, contradictòria i sovint impotent lluita dels homes per superar-los. Els mals vénen de l’ânerie humana, deia Montaigne. Ânerie: com traduir-ho? No ho sé, però ve d’ase. Ara: és aquesta la condició  immutable de la vida dels homes, el nostre destí permanent i fatal? Jo veig en Lluch i en la seva mort el símbol d’una negativa radical a aquest fatalisme. Voraç de lectures, converses, discussions, dades, acudits, tafaneries, coneixences i amistats, l’Ernest Lluch era essencialment jove i modern, incitador de futur, amb la seva veu i la seva mirada sempre iròniques, irradiant l’optimisme savi de la intel·ligència.
En aquest sentit, la mort d’Ernest Lluch no fou absurda; tingué un sentit, per bé que terrible, que ens parla del mal i de la estupidesa. No em refereixo principalment al conflicte basc, i espanyol, que va estar en l’origen del seu assassinat: aquí valen les paraules d’Azaña, en el seu discurs de 1937 a Barcelona, evocant la “lliçó dels morts”, que “ens diuen que no tenen odi i ens adrecen el missatge de pau, pietat, perdó”.
Em refereixo al conflicte més essencial de la nostra història humana: entre la ignorància, l’odi, el menyspreu i la violència desinhibida per les causes i identitats “sagrades” i, al seu davant, la lluita contra corrent a favor de l’autonomia humana, la democràcia, el treball i el coneixement, la superació progressiva de la nostra ânerie, la sortida dels temps obscurs, la joventut del món.”