Vaig anar a la inauguració de l’exposició “Els socialistes de Catalunya i les eleccions del 15 de juny de 1977”, organitzada per la Fundació Rafael Campalans. En el vídeo podeu sentir una part de l’excel.lent discurs que José Montilla va pronunciar en el que ens va recordar que “la síntesi del catalanisme i del socialisme que està a l’origen del PSC , és el que ens ha portat a ocupar un lloc central en el mapa polític català”. Ens va parlar també dels canvis socials dels darrers anys a Catalunya i dels que ja s’albiren a l’horitzó , als que haurem de saber donar noves respostes basades en els nostres principis de sempre. Van parlar, a més, Josep M. Triginer, que va evocar la situació política i el paper del PSC l’any 77 ,Raimon Obiols i Isidre Molas. Del discurs de Raimon Obiols, molt suggerent també, intento fer-ne un petit resum. Obiols va parlar de la ràpida evolució de la nostra societat en aquests trenta anys, i va caracteritzar la situació actual amb alguns exemples. En primer lloc l’entrada a “Medialand”, al circ mediàtic, de la nostra vida (i de la importància dels spin-doctors en aquest món mediàtic, que poden acabar marcant les prioritats polítiques) ; també els canvis en el món del treball que ens han portat a una precarietat difusa en la nostra estructura industrial postfordista; per últim esmentà l’esgotament de certs models de la causa catalana que alguns veuen com una “Bandiera di festa ja trascorsa”, tot “liquidant” el catalanisme, com un fet del passat.

En aquest context , ens va donar la seva visió de les propostes del socialisme català avui: Per Obiols el nostre és més que mai un projecte de futur, que ha demostrat al llarg de la història la seva capacitat de fer “nous començaments”, la seva fecunditat. Va fer una crida a desenvolupar un projecte que doni resposta a les inquietuds dels treballadors (en el sentit clàssic), dels grups afectats per les noves precarietats (joves, dones,…), les noves professions de l’economia del coneixement i la nova immigració. El pacte social ha de comptar amb aquests actors , i per fer-ho no ens cal fer una “migració ideològica”, sinó un plantejament obert, inclusiu , ample i generós.

I la “causa catalana”? . Per ell igual que l’any 77 el PSC va posar per davant els interessos del país i no els interessos del partit, el d’avui és també un moment excepcional en què cal actuar de la mateixa manera. Som una gran nació sense Estat i aquesta situació pot ésser la “mare de totes les frustracions”, o , la “mare de totes les satisfaccions” si s’aborda el repte amb creativitat i imaginació. Si som capaços de sumar, de generar unitat, podem guanyar força i prestigi per la nostra causa en un procés de construcció, diàleg i entesa. Davant d’Europa i davant d’Espanya hem d’explicar la situació excepcional del nostre país i demanar respostes específiques , malgrat l'”hora baixa” que passa la causa de l'”Espanya plural”.

Davant la mutació de la política, de l’espai públic, que porta una bafarada de antipolítica i un risc de deriva populista, ens cal la pedagogia, l’explicació de la política. Hem de contribuir a la construcció d’un nou espai públic amb tots els instruments a l’abast. També amb la interactivitat a la xarxa.

Més enllà de l’exercici de la política com un lluita pel poder, va reivindicar el plaer i l’eficàcia de treballar plegats per una causa comuna i uns ideals compartits. Ens ajuda a fer-ho la mirada a aquest passat recent i el reconeixement que la força del PSC ve d’aquests orígens i del fet d’haver estat i ser encara un partit obert, generós i d’amples fronteres.