Dimarts passat es va celebrar al Palau de la Generalitat un acte de commemoració dels 30 anys del retorn a Catalunya del President Josep Tarradellas. L’acte va esser entranyable i hi varem poder escoltar paraules carregades de contingut: el relat històric de Joan Tàpia, les paraules lúcides (als seus molts anys) de Carles Sentís i un gran discurs del President Montilla del que us cito una part “….Fer política és treballar per fer possible un projecte col.lectiu amb el propòsit de conservar i/o transformar -depèn de l’orientació ideològica- la societat. És, per tant, treball, esforç, voluntat. Res a veure amb una afició diletant. És un treball col.lectiu que requereix de l’aportació de molts. I que demana una visió del país, de la societat i del poder. I que per ser efectiu ha de ser realista i, per tant, ha de conèixer ben bé el terreny que trepitja. I la política, per arribar a ser transformadora, ha de ser ambiciosa i coratjosa: voler anar lluny i pensar en gran. Són aquests alguns dels atributs de la política que vol transformar la societat des d’un coneixement realista de la mateixa. El catalanisme sempre ha estat una proposta de reforma de Catalunya i d’Espanya que ha anat progressant al llarg de més d’un segle, malgrat les discontinuïtats dramàtiques de la nostra història.”

Us en recomano la lectura completa . I us recomano també vivament un escrit magnífic de Raimon Obiols sobre els principis d’acció de Tarradellas, que té , si el llegiu complet, a més, quelcom de d’íntim i de poètic . Us selecciono també un fragment:

” … La seva era una sabiduria tan simple i sòlida que no m’és difícil resumir-la. Recolzava, em sembla, en quatre principis. El primer principi era una “certa idea de Catalunya”, una concepció no essencialista ni identitarista de la nació. Com digué Joan Reventós, “la seva visió de Catalunya era la del conjunt de ciutadans i ciutadanes que vivien al país, per sobre d’ideologies, idioma o cultura d’orígen”. El “Ciutadans de Catalunya, ja sóc ací!” pronunciat des del balcó de la Generalitat, la tarda del seu retorn, condensava a l’extrem aquesta concepció democràtica, en un missatge que fóu captat immediatament pel gruix de l’opinió pública. El segon principi és el de la necessària unitat: Catalunya és un país prou gran perquè hi capiguem tots, i prou petit perquè tots ens necessitem els uns als altres. És un país que no es pot pagar el luxe de les confrontacions i divisions interiors. Tarradellas repetia així, incansablement, una idea òbvia i difícil de practicar: la unitat ens fa forts i la divisió ens porta a la desfeta.

El tercer principi de Tarradellas és la necessitat d’una gestió no partidista de les institucions nacionals d’autogovern, recolzada en la serietat personal, l’excel·lència professional, el rigor administratiu i institucional i un màxim respecte pel qe anomenava la “litúrgia del poder”. La Generalitat era Estat, no podia ser el patrimoni de cap partit, havia de ser de tots, de la mateixa manera que Catalunya era també de tots els seus ciutadans i ciutadanes.

El quart principi és, en fi, la pràctica d’un deteminat estil polític, d’una certa “manera de fer les coses”, que en el seu cas derivava de l’ experiència de les pèssimes conseqüències polítiques que sempre es desprenen de les retòriques descordades i de les fugides endavant. El president Tarradellas era certament, com escrigué Josep Pla, un homenot “antisentimental, antiefectista i antidemagog”. Féu de la fermesa sense gesticulacions i de la tenacitat a tota prova un determinat estil de conducta que es mostrà d’un elevat rendiment polític. Potser van caldre molts capvespres d’hivern per forjar aquell caràcter. ..”