40 anys de l’aeroport de Girona
Aquests dies es celebra el 40è aniversari de la creació de l’aeroport de Girona, l’any 1967. Tinc records de l’aeroport des de gairebé el moment de la seva creació . El meu pare n’estava entusiasmat i ens portava sovint a veure els avions enlairar-se o aterrar. Un diumenge al matí, anar a fer el “vermut” a l’aeroport era prou normal pels gironins amants de les novetats. La fotografia més antiga que he trobat per casa és aquesta d’un diumenge de primavera de l’any 1969.
Saltant ja als temps actuals, vaig tenir fa ben poc la oportunitat de treballar, com han fet tants altres gironins al llarg d’ aquests 40 anys, pel nostre aeroport. Va esser en les primeres setmanes de l’any 2004. Acabava d’esser nomenada delegada del nou govern de la Generalitat a Girona . No havíen passat dues setmanes que vaig rebre la petició de visita urgent d’un dels alts responsables de Ryanair . La urgència venia donada per la imminent decisió per part de la companyia de la ubicació de la seva nova base operativa del Sur d’Europa. Un dels aeroports que a ells els interessava era el de Girona, però les eleccions i el canvi de govern els havien deixat durant un temps sense interlocutor institucional. Tenien clar que la base s’havia d’obrir els primers dies de març, aqui o en un altre lloc. Si estàvem interessats en que s’instal.lés a Girona havíem de treballar contra rellotge. Va esser així que la feina més important i que més temps i energia em va ocupar els meus dos primers mesos a la delegació va esser aquesta: buscar els recursos econòmics i treballar l’acord polític, donant-li la fòrmula jurídica i institucional adequada, per signar un conveni amb Ryanair que avalés la instal.lació de la base a Girona. Afortunadament tot va anar bé i l’aeroport presenta avui unes xifres d’activitat cinc anys enrera impensables. No hagués estat possible sense la voluntat dels dos Consellers implicats: el ja desaparegut Pere Esteve (que va mostrar-se, en tot moment, com la magnífica persona que era) i en Joaquim Nadal, incondicional, per descomptat, i també del president de la Diputació Carles Páramo i , en un altre nivell, del de la Cambra de comerç Antoni Hostench. Des de la discreció i la constància del dia a dia, en Joaquim Tarrés, peça-clau del gabinet de la delegació del govern , va esser i és la persona imprescindible en tot aquest procés. Seria just que algun dia reconeguessim la seva tasca i la seva fidelitat de tants anys a la institució a la que serveix.
Hola Pia,
Sí, jo també recordo els anys 70 que, juntament amb els meus pares i germans, anàvem a veure els avions a l’aeroport de Girona. Era realment una activitat d’oci més de la gent de Girona. Podies veure 5 o 6 avions com aterraven o s’enlairaven i de pas fer el vermut abans de dinar. L’altre activitat que també recordo era pujar als Àngels, fer la visita al santuari, comprar algun souvenir i fer alguna foto a les fantàstiques vistes que es divisen des d’aquell enclavament privilegiat. En aquella època, Girona no estava com ara. Quan hi vaig venir a viure l’any 1970, era gris, poc neta i amb una pobre estructuració urbanística. Amb el pas dels anys he vist la seva transformació amb un resultat excepcional. Actualment gaudeixo de passejar per Girona i de recomanar la seva visita a les meves amistats.
Bé, els records sempre quedaran a la memòria i quan hi pensem passem una estona entranyable.
Us felicito a tots els que heu fet possible que l’aeroport de Girona sigui un referent al nostre país.
Jordi
Ah!, m’oblidava de felicitar a tota la gent de Girona pel gran triomf de l’Akasvayu Girona a la final de la FIBA Cup. Ho vaig cel·lebrar amb una bona ampolla de cava. Enhorabona i a seguir treballant.
Jordi
Per cert, Pia.
De petita eres molt maca. De gran també.
Jordi
Hola Jordi
Moltes gràcies pels teus comentaris. Realment en ben pocs anys Girona s’ha transformat i més que ho farà. Hem de treballar perquè els resultats de les properes eleccions municipals garanteixin la continuitat del govern de progrés per seguir treballant en aquest sentit. Salut¡
Pia
És ben curiós que els meus pares també em portaven, de tant en tant, a fer el vermut a l’aeroport (en aquest cas el del Prat). En aquella època (finals dels setanta o primers dels vuitanta) la cafeteria de l’aeroport estava a la primera planta i donava a les pistes. S’hi accedia sense cap problema des d’una escala lateral. A finals dels vuitanta, però, van tancar l’accés, i des de llavors si vols veure les pistes has de comprar un passatge. Ara ens sembla una mica friqui anar a l’aeroport, però era força comprensible aquesta il·lusió entre gent que potser l’havia agafat un parell de cops a la seva vida, generalment per anar a fer una gestió important.