L’acte de presentació del llibre de memòries de Pasqual Maragall, diumenge passat, va ésser un acte emotiu i emocionant. Celebrat en un lloc tant especial com és el Palau de la Música catalana (“El Manifest de pedra del catalanisme del 1900”, com va anomenar-lo Ferran Mascarell), la presentació es va convertir en una “declaració d’amor”, en paraules de Francesco Rutelli , l’ex-alcalde de Roma (“amor polític“, va aclarir, per si de cas). Com que han passat ja uns dies i heu pogut llegir , ben segur, diverses cròniques a la premsa, el que faré en aquesta nota breu és recollir algunes de les paraules que els diferents protagonistes de l’acte varen pronunciar, i que a mi em varen impactar especialment. No em veig amb cor de fer res més, perquè és molt difícil resumir un acte que va tenir una tan gran densitat intel.lectual i emotiva.

El primer a parlar, en nom de l’editor, va ésser Ferran Mascarell. Ell va citar Gabriel Garcia Márquez, que com a prologuista de luxe del llibre diu de Maragall: “És un home que pensa bé, perquè no té por de pensar“. També ens va dir que “És un esperit lliure, que ha anat sempre dues passes per davant, lluny dels tòpics i les consignes” .”Ens ha ensenyat a veure l’angle menys obvi i més profund de les coses”.

Francesco Rutelli ens va explicar que a ell li agrada molt el patriotisme de Pasqual Maragall que neix del barri ordenat de l’escola ben il.luminada i de l’hospital eficient. “La pàtria àgora, i no la pàtria temple”. I “Europa com la nova pàtria“. Ens va parlar del “genius loci” (incancillabile) del Trastevere romà, on varen viure Pasqual i Diana. Va dir-nos que Maragall, “un verdader reformista europeu”, “un ciutadà del món”, és un dels estranys casos en què un gran intel·lectual esdevé un governant, i va subratllar “la seva confiança de poder canviar les coses, de poder transformar la realitat”, així com la seva originalitat, la seva valentia i el seu coratge. “Ha pensat i continua pensant en el futur” .

Tot seguit varem poder veure i sentir els missatges plens de calidesa humana de Romano Prodi (brillant i afectuós), Barbara Hendricks (posant-nos la pell de gallina a tots, cantant “a capella” un cant a la llibertat), Mario Soares, Ricardo Lagos, Isabel Allende, Elena Ochoa i Richard Rogers.

Després Narcís Serra, des el coneixement que dona l’amistat de tants anys, ens va dir que en el llibre Pasqual es mostra com és, i ens va parlar del seu gruix humà, personal, cultural, i intel.lectual; dels seus principis, que mai s’han convertit en conviccions fossilitzades; del seu europeísme militant; del seu nacionalisme “no és la història el que ens determina sinó la voluntat dels catalans d’avui” (i es va referir a Ernest Gellner); per acabar amb un fragment de “Teoria del cossos” de Gabriel Ferrater.

Cristina Maragall, la filla gran de Pasqual, que parlava en nom de la seva mare, va fer el parlament més difícil, el més valent, el més sentit, el més entranyable. Impossible resumir-lo. Citant Shakespeare “la matèria de què estan fets els somnis”, ens va parlar de “l’alegria que desarma” del seu pare; de la seva capacitat per reconèixer les bones idees (on sigui que s’amaguin); de la tossuderia i la tenacitat; de l’emotivitat ; de la creativitat i l’originalitat; del seu convenciment que el mon pot canviar i ha de canviar; de tantes coses que el fan únic i especial. I també, de la seva malaltia i del que això suposa i suposarà per les seves vides. I ja al final : “Quan un home és capaç de riure del que li passa, ja ningú més té poder sobre ell”.

Va tancar l’acte Pasqual Maragall, fent una intervenció genial. Més relaxat i lliure que mai. Amb un parlament molt intel.ligent, que tenia diversos nivells de lectura i un punt de fina ironia, ens va parlar del seu respecte profund pels amics i pels adversaris (de dintre i de fora), (molts dels quals eren a la sala). “Crec en la democràcia (també dins dels partits)” ; i en la noble i sana competència (“No es tracta de fer cas al més “patós” de la classe, que el dia de l’examen de gimnàstica ens deia als companys “corrent ben poc, nois, que així aprovarem tots”…”). I ens va parlar també de “viure la vida com un joc que cal jugar amb elegància“. De la seva forma d’afrontar la malaltia d’Alzheimer, i de tantes i tantes altres coses que ja no sé repetir i que trobareu en el seu llibre que us recomano vivament.