L’Anna Sànchez va convidar-me fa uns dies a la presentació d’un llibre i un retaule al Museu d’Art. Un xic intrigada per la convocatòria vaig anotar-me la cita a l’agenda. El dissabte 14 d’abril va tenir lloc la presentació. Al Saló del Tron del Museu d’Art, una de les sales més boniques i més majestuoses de la ciutat (la sala noble del palau episcopal), amb una taula de presentació d’una gran densitat: Anna Pagans, Joaquim Nadal, Miquel Sitjà, Manel Cassú i la pròpia Anna Sànchez. A més, exercint la seva autoritat històrica, Pere Freixes, i les restauradores de la taula gòtica també integraven el grup de ponents. El completava Narcís-Jordi Aragó. L’Anna Sànchez ens va explicar que , sense Aragó, el llibre no existiria. Ella, ciutadana aficionada a l’art i vinculada vitalment a un indret de la ciutat, va establir contacte amb Aragó i , a partir d’aquí , va iniciar una recerca que és evident que a ella li ha procurat moltes estones de felicitat i a tots plegats ens ha fet conèixer més sobre la nostra història. Després els amics del Museu varen treure la peça del magatzem per restaurar-la i posats en contacte amb Pere Freixes, en descobriren l’autor. Durant tot el procés Aragó va acompanyar-la i aconsellar-la.

L’incomptable nombre de vegades en què els fets culturals que es produeixen a Girona han estat o estan vinculats a Narcís-Jordi Aragó ens dona idea de la fecunditat del seu treball i de l’encert amb què el desenvolupa. I , a més , de la capacitat que té per comunicar aquest entusiasme per la cultura i per Girona. El reconeixement que li ha fet la facultat de lletres de la UdG atorgant-li la distinció al mèrit cultural ve a afegir-se a altres que ja ha rebut anteriorment i ben segur no serà el darrer. La decisió que varen prendre ell i la seva dona, l’artista Mercè Huerta, de cedir la seva casa per fer-hi el Museu Rafael Masó , haurà de rebre , segurament, altres mostres d’agraïment de la ciutat que és i ha estat la seva passió.

Si Girona és capaç de seguir avançant en la seva modernització , és capaç d’innovar i de aprofitar el millor del que la globalització ens ofereix i , alhora, és capaç de mantenir la “mida humana” que permet que s’hi produeixin històries com la del “Retaule de S. Cristòfol” seguirà essent una ciutat esplèndida. Per fer-ho ens caldrà seguir el mestratge de persones com Narcís-Jordi Aragó que són capaços de tenir visió general i , alhora apassionar-se pel detall.

Les meves obligacions parlamentàries em varen impedir assistir a l’acte de lliurament de la distinció i no vaig poder sentir-li dir que vol “una universitat …que aculli l’antic i valori el nou”. Per això m’afegeixo des del blog al reconeixement que ha rebut.