Resiliencia i futur
Ahir el diari El Punt em va publicar un breu article que us annexo tot seguit:
Resiliència i futur
La resiliència és la capacitat de seguir creixent després d’haver patit un traumatisme
«Trauma i resiliència.» Aquest era el títol d’unes jornades europees que es varen celebrar fa molt pocs dies a Barcelona, a l’ Institut Francès. Entre d’altres, hi va ser Boris Cyrulnik, un dels pares mundials del concepte resiliència aplicat a la psicologia. La resiliència la podríem definir de manera simple com la capacitat de seguir creixent i desenvolupant-se després d’haver patit un traumatisme important. No és una capacitat innata, hi ha condicions que la faciliten i d’altres que la dificulten. En funció que existeixin o no, la persona podrà seguir endavant o serà algú amb greus afectacions la resta de la seva vida. El trauma en aquest sentit no és totalment determinant. La realitat ens mostra que sempre hi ha lloc per a l’esperança. «Mentre hi ha vida hi ha esperança», s’ha dit sempre.
Les jornades estaven plantejades de manera que s’alternaven en el programa les lliçons magistrals de Cyrulnik, Jorge Barudy i Cristina Castelli, amb testimonis de persones que han estat resilients davant el maltractament infantil, la violència dins la parella o la violència política. Concretament, a la taula en què vaig participar es tractava d’històries de vida d’infants maltractats resilients. Hi ha ara ja a Catalunya adults que han estat infants tractats dins del sistema de protecció a la infància desenvolupat en els darrers trenta anys, d’ençà de l’inici de la democràcia. Escoltar-los explicar com ha estat la seva vida, què els ha ajudat i què no és una obligació de tots per saber què hem de fer en el futur. Estudiar i fer créixer el que funciona, en lloc de centrar-nos en el que no funciona, és sempre una gran idea. Haig de dir que feia anys que no havia participat en un acte tan emocionant. Les més de 400 persones assistents hi vàrem viure algunes experiències impactants, de les que no s’obliden. La Mari, en Mohammed, l’Ester i la Verònica, acompanyats de les seves tutores de resiliència, Maryorie, M. Carme, Ester i Rosa, varen donar-nos testimoni del seu esforç per tirar endavant, del seu esforç per superar i convertir en font d’energia i d’amor per la vida l’experiència traumàtica del maltractament intrafamiliar. I sobretot ens varen mostrar, sense filtre, senzillament, el poder de la vinculació afectiva positiva, ens van recordar un cop més que una mirada humana, un contacte genuïnament humà, és el que ens fa humans. Ens van dir que la confiança d’un adult proper, afectuós, té el poder regenerador de l’amor, del vincle. Així de simple, així de clar. Tan simple que, a vegades, ens n’oblidem. Tan elemental com que la forma com tractem i eduquem els nostres infants d’avui prefigura la Catalunya de les properes dècades.