Varem fer el debat de la “Causa comuna” sobre “Ciència i política de la ciència” a Girona. Va ésser un excel.lent exercici d’ intel.ligència col.lectiva . Després de la salutació inicial de Raimon Obiols i de Marina Geli , 9 ponents (+1, el moderador) responent preguntes focalitzades en temps molt limitats. Va funcionar fantàsticament bé  perquè els ponents eren de primera: expertesa, coneixement del tema a tractar, experiència i humilitat, honestedat i rigor intel.lectual… Què més voleu? Tot plegat ens va fer passar una tarda molt estimulat, i varem tenir en força moments la sensació d’ésser uns privilegiats. Em sap greu que els mitjans de comunicació no ho trobessin del seu interès. Per mi va ésser un acte molt suggerent per pensar un tema rellevant pel present i el futur del nostre model social i econòmic .  No faig ni l’intent de resumir-lo, perquè va esser d’una gran densitat . En el blog de Miquel Duran, Edunomia, hi trobareu una bona crònica amb els enllaços a les xarxes socials dels twiteros que hi varen participar, i amb la fotografia que li he manllevat (gràcies Miquel!) .Està tot gravat i en farem una publicació.

Només intento (segur que amb alguna inexactitud) recollir la frase final de cadascun dels ponents, en resposta al repte que els hi va plantejar en Xavier Testar, moderador de luxe del debat: En un minut assenyala una prioritat d’actuació per avançar vers la societat del coneixement:

Jimena Llopis: Els components del sistema hi són, funcionen. Ara cal millorar les relacions entre els diversos components      Anna Maiques: Cal fer un esforç en comunicació. Prestigiar socialment i animar els joves a què es dediquin a la ciència (potser caldrà una sèrie de televisió de científics!) Josep Maria Monfort: Cal assegurar la consistència de les polítiques, que s’han de dissenyar en base a indicadors objectius    Joaquim Coello: Cal despolititzar les decisions sobre la ciència i donar els hi continuïtat. Els fons públics s’han de distribuir en funció de resultats objectivables Enric Banda: Cal més flexibilitat en la gestió universitària i cal donar prioritat a atraure i potenciar el talent dels joves. El talent és la prioritat.        Montserrat Torné: Cal posar la R+D+i a l’agenda política. Cal pmés professionalització dels responsables als diferents nivells Lluís Torner: Excel.lència i confiança són les prioritats. Cal mantenir la coherència al llarg del temps, sense cops de timó.    Montserrat Vendrell: Cal fer planificació a mig termini de inversions i de infraestructura. Les decisions s’han de desvincular dels canvis polítics.     Ramon Brugada: Cal millorar la connexió entre les diferents unitats del sistema, buscar una lògica de sistema.