Aquesta és una de les moltes afirmacions suggerents que varen pronunciar els 10 ponents del debat que la Causa comuna va organitzar al voltant de la sortida de la crisi, el dilluns passat. Com que vaig ésser la moderadora de la taula i no es pot “tocar campanes i anar a la processó”, em permeto reproduir algunes de les coses que sobre la qüestió han escrit els companys de la Causa comuna  i, especialment,  Raimon Obiols.

El repte no era menor. Es tractava d’apuntar respostes i perfilar models de com volem que sigui la societat que sorgirà després de la crisi. I així ho van fer els ponents de la taula “Després de la crisi: respostes i models de sortida de la crisi global”:  Antoni Esteve, president de Lavinia TC;  Anna Balletbò, presidenta de la fundació Olof Palme;  Antoni Garrell, director General de l’Escola Superior de Disseny;  Josep Miquel Piqué, conseller delegat de 22@Barcelona;  Jordi Valls, president de l’Autoritat Portuària de Barcelona; Àngel Pes, doctor en Economia;  Eva Granados, vicesecretària general d’UGT Catalunya;  Jordi William Carnes, Tercer Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona;  Joan Majó, enginyer i exministre d’Indústria i energia; i  Mar Serna, consellera de Treball. Com us deia la moderadora vaig ésser jo mateixa (a la foto ens veieu a tots).

Diu Raimon Obiols :

“És impossible fer un resum de les moltíssimes coses interessants que es van dir en el debat. Espero que puguem disposar, en un termini de temps raonable, de l’edició transcrita de les intervencions. Un denominador comú que em semblà que es desprenia clarament de totes elles, és que la sortida de la crisi actual no  hauria  de significar el “retorn” a la situació anterior a la crisi, sinó que ha d’implicar  un nou escenari.  “La pitjor de les sortides“, comentà amb èmfasi Joan Majó, “seria tornar a la situació anterior“. Així, la crisi era vista, tant a escala global com pel que feia referència a l’economia catalana, com una transició i una oportunitat. Tots els intervinents destacaren la magnitud dels reptes que això planteja. Roosevelt deia que el pitjor que podia passar amb les crisis era no aprofitar-les.

Esteve cità en aquest sentit un fragment del llibre d’Obama, The Audacity of Hope:“Allò que inquieta és l’abisme entre la magnitud dels nostres reptes i la petitesa de la nostra política, la facilitat amb que ens distraiem amb allò que és petit i trivial, la nostra crònica evasió de les decisions difícils, la nostra  inhabilitat per construir un consens eficaç per afrontar els problemes“.

Respondrem adequadament als reptes que la crisi ens planteja? Antoni Garrell donà una resposta, d’un optimisme crític, que m’agradà i em semblà lúcida: “No estem preparats però sí capacitats“. I Mar Serna cridà també a l’optimisme de la voluntat: el tipus  de sortida de la crisi “està en les nostres mans“.”

I ens recomana dos llibres de dos dels intervinents en el debat, el de Joan Majó, No m’ho crec : entendre la crisi per comprendre el món que ens espera, La Magrana, Barcelona 2009, i el de Àngel Pes, Necessitem governants, Mina, Barcelona 2007

Els companys de la “Causa comuna ” afegeixen : “Antoni Esteve apuntava “la falta de meritocràcia” com a un dels grans problemes que tenim al nostre país i apostava per “importar el talent, buscant-lo allà on sigui”, per tal d’assolir nous reptes. (…) I és que, de vegades, cal saber “què sobra i què falta”, deia Anna Balletbò, amb l’objectiu “d’aconseguir recuperar la confiança, alhora que cal fer un doble esforç per guanyar menys perquè, del contrari, no ens en sortirem de la crisi”, sentenciava. Un dels eixos vertebradors dels discursos fou “la competitivitat del món” que ens quedarà, explicava Antoni Garrell. En aquest sentit, segons ell, “no estem preparats, però sí capacitats”, i per això serà necessari ser “més eficients, eficaços, globals, adaptables, creatius, ràpids, i aconseguir col·laboració entre allò públic i allò privat”. El primer pas és, doncs, “fer l’exercici de visualitzar la sortida”, en paraules de Josep Miquel Piqué, i “estar preparats en aquest escenari internacional, amb un model que estigui basat, sobretot, en el coneixement”. Tanmateix, Jordi William Carnes reflexionava que “tots els territoris no són iguals i, per tant, no tots poden afrontar el futur de la mateixa manera, però el denominador comú ha de ser la cohesió social”. (…)Jordi Valls advocava per “recuperar el món públic”. Molt important també, per a Àngel Pes, el procés de creació d’empreses importants, “on caldrà substituir les nostres empreses per aquelles que han de donar més feina”; aquí “l’economia haurà d’estar al servei de les persones i l’ocupació haurà de ser de qualitat”, indicava Eva Granados. “Perquè la recuperació no vol dir ‘tornar a’ sinó ‘inventar’ nous llocs de treball”, afirmava Joan Majó. (…)  “Ara toca construir el futur i posar les bases per crear ocupació, de valor afegit, de qualitat”, explicava Mar Serna, fent referència a la formació, i afegia que “cal recuperar la confiança en el tema públic, en l’Estat i en Europa per canviar la forma de fer”; “quan ens en sortirem? Això també està en les nostres mans”, concloïa.”