Avui el setmanari de l’Empordà “Hora Nova” m’ha publicat aquest article sobre el nou acord de finançament:

Avançant cap a l’Espanya federal: el nou model de finançament autonòmic.

Federal, de foedus (pacte). Després d’un llarg i complex procés de negociació s’ha assolit un nou pacte de finançament autonòmic que és un avenç real vers una relació entre les comunitats i l’Estat de naturalesa federal. I això en una Espanya en què, a diferència del que passa a l’Empordà, el model federal no inspira passions, té un enorme mèrit. El mèrit es deu a la claredat en la definició dels objectius recollits en el nou Estatut, i a la tenacitat i a la fermesa en la negociació que ha portat molt directament el Conseller Antoni Castells, juntament amb el propi President de la Generalitat, José Montilla. També a la capacitat d’arribar a un acord, que han tingut, finalment, els interlocutors per part de l’Estat, especialment, en els darrers temps la Ministra Elena Salgado, el Ministre Manuel Chaves i el President Zapatero. Es pot dir el que es vulgui, i, per cert que s’han fet córrer rius de tinta sobre el tema en aquestes darreres setmanes, però els fets són d’una contundència innegable. Un cop més Catalunya, malgrat les dificultats, fa avançar el model d’Estat a Espanya, amb una aportació que marca l’evolució de l’Estat de les autonomies a un model més federal de relació. Un cop més la resta de comunitats segueix la traça marcada per Catalunya. Lamentablement un cop més això succeeix sense que es reconegui explícitament la tasca feta al llarg d’un any molt difícil. L’abstenció de les comunitats governades pel PP, però, és, de fet, un clar reconeixement de la bondat de la feina feta.

Sense l’estatut de 2006 no tindríem ara nou model. Els sacrificis fets pel President Pasqual Maragall tenen, ara, així, més sentit que mai. El nou model és estatutari, i bilateral, perquè Catalunya ocuparà, per primer cop, el lloc que li correspon, un lloc per sobre de la mitjana. El model pactat s’assembla molt al model alemany, un model federal clàssic de relació financera. Es tracta de exercir la solidaritat, però sense resultar castigat per això. Per primera vegada doncs, els recursos per càpita quedaran situats per sobre de la mitjana, un cop fet l’anivellament. I per primera vegada, també, una part dels diners que es recapten a Catalunya no farà camí d’anada i tornada a Madrid: una quarta part es quedaran a Catalunya des del primer moment. El 25% de la cistella dels impostos es queda aquí des de l’inici. Un element molt rellevant per calcular l’aportació a les comunitats per part de l’Estat, passa a esser la població; a més la variació de la població a la darrera dècada juga un paper essencial en la distribució del recursos addicionals que s’han afegit al sistema. Per Catalunya, que ha vist créixer la seva població en 1 milió i mig d’habitants, aquest és un element vital del canvi. L’augment de població fruit del fenomen migratori dels últims anys queda, doncs, reconegut pel nou sistema. Igualment la població escolar, que pesa molt a Catalunya, és un element de pes en el càlcul final. A més cal subratllar la importància de l’establiment de mecanismes anuals d’actualització en funció de les variables bàsiques, que, per estrany que sembli, no existien. Així mateix es fixa la revisió cada cinc anys dels paràmetres estructurals del sistema. Seguirem essent solidaris, doncs, però sense que això ens penalitzi, i rebrem en els propers anys, uns recursos addicionals als que hauríem rebut amb el model vigent fins ara que, segons els càlculs aproximats que es poden fer en aquest moment, suposaran 2.151 milions d’euros el 2009, 2.692 milions el 2010, 3.100 el 2011 i 4.000 el 2012. Tant pel que canvi de paradigma que el nou model ens aporta com per les quantitats que rebrem per finançar els serveis públics de Catalunya la satisfacció generalitzada d’aquests dies està més que justificada.

La negociació ha estat llarga i difícil, ho sabem, ha estat un any de dificultats, i ens ha esgotat a tots, sobretot als seus protagonistes. Per això pot resultar interessant, ara, repassar les observacions que el Departament d’Economia va fer el gener d’enguany a la proposta de desembre del Ministre Solbes. Si ho feu veureu que l‘acord actual assoleix tots els objectius formulats llavors pel Departament d’Economia de la Generalitat. Valia la pena, doncs, dir no i seguir negociant. Ara és molt clar, però no ho era tant fa unes setmanes.

Ës lògic que en el darrer debat parlamentari ordinari de juliol tot girés entorn del nou model. “És el model que vol l’Estatut, que marca un abans i un després, i que ens aportarà uns ingressos addicionals molt quantiosos.“, va dir el Conseller Castells. “Ha estat negociat de forma bilateral i refrendat multilateralment”, va afegir , tot subratllant que el que cal fer ara no és atribuir paternitats a l’acord, sinó entendre el canvi que suposa, i alegrar-nos de l’avenç no només dels ingressos sinó del model. Ho va dir en resposta a una interpel·lació de Quico Homs, que, en nom de CiU va fer el que va poder per sostenir la posició contrària al pacte que, estranyament, aquest partit ha decidit adoptar. En realitat, però, va deixar clar i diàfan no hi ha ni un argument substancial en contra, més enllà de la frustració de no haver assolit ells el pacte, sinó un partit, el socialista, a qui CiU ha negat tantes vegades la patent de catalanitat.. La pobresa dels arguments de la oposició, doncs, és una demostració de la bondat de l’acord. L’aprovació i la satisfacció dels agents econòmics i socials catalans, però, és la principal prova que hi ha un avenç innegable en el nou model.

Tot i això hem de defugir el cofoisme  i  seguir treballant per aprofitar tot el que l’acord ens aporta per seguir treballant per la cohesió social, millorant els serveis públics, i per estimular el dinamisme econòmic, lluitant contra la dura crisi econòmica que ens afecta. Cal treballar en el curt termini, per descomptat, protegint les empreses i famílies mes afectades, però cal també, sobretot, treballar el mig i el llarg, prenent totes les mesures que calen per fer evolucionar el nostre model productiu. L’aportació d’aquest nou model de finançament serà rellevant en tots aquests sentits, sense cap dubte.

Pia Bosch i Codolà

www.piabosch.cat

Diputada al Parlament de Catalunya pel PSC