L’onze de setembre d’enguany ens va deixar, com és habitual, imatges contrastades.  La millor crònica  política és (com gairebé sempre) la que fa Miquel Iceta al seu diari. Jo, modestament,  us faré una crónica més mundana. Vaig poder anar el dia abans a les celebracions institucionals de Girona, la de l’Ajuntament, (on, en l’entorn sobri habitual de l’acte, varem sentir un gran discurs de l’alcaldessa Anna Pagans) i la de la Generalitat, on vaig tenir el plaer de sentir un excel.lent  concert de l’orquestra de l’escola de música del Gironès dirigida per l’Albert Bosch ( em va fer molta il.lusió veure i sentir tocar la meva filla Júlia en aquest acte que vaig organitzar per primera vegada quan estava a la Delegació del Govern).L’endemà al Parc de la Ciutadella, vaig gaudir especialment amb l’acte programat.

Per mi, artísticament, va ésser extraordinari. El fil de l’acte era la Mediterraneitat, al voltant de la qual, Joan Ollé va trenar un espectacle remarcable . Les actuacions varen esser excel.lents. Em va agradar tot, de cap a cap. Rosa Novell amb  la versió catalana de Carles Riba de “Viatge d’Ítaca”, de Kavafis; l’orquestra Àrab de Barcelona (un cantant extraordinari) i Noa,(davant la qual varem fer un cert ridícul col.lectiu, en fi!!)  Montserrat Carulla recitant Espriu, Enric Majó llegint Porcel, Joan Ollé dient Estellés, Albert Guinovart i una increible Silvia Pérez Cruz (per mi, la “revelació” del dia), acompanyada de Raúl Fernández, interpretant les “Corrandes d’Exili” de Pere Quart i el gran  Peret i els seus rumbers amb “El Mig Amic”, i Cesc Gelabert i la Cobla de Sant Jordi-Ciutat de Barcelona , i per acabar (pell de gallina) Joan Margarit recitant un poema inèdit  “Meditació de Vila Joana” . Després de dinar al xiringuito de l’Escrivà , en immillorable companyia, vaig poder assistir a un acte que no em volia perdre de cap manera: l’entrega de les Medalles d’Or de la Generalitat d’enguany.

Una de les dues s’entregava al cos de bombers i la recollia en el seu nom l’Antoni Rifà, el cap de la divisió operativa, el màxim responsable tècnic dels bombers de Catalunya. Aprecio profundament la seva professionalitat i la seva humanitat. Vaig tenir ocasió de conèixer-lo bé quan ell era el cap de la regió de Girona i jo la Delegada del Govern, i us asseguro que no és casualitat que sigui ell el referent de les emergències a casa nostra. En Rifà va fer un discurs valent, en què va parlar de la grandesa i de l’heroïcitat, de la tenacitat i l’audàcia i de la sobrietat disciplinada dels bombers; però també va parlar de les obligacions de la societat envers els seus servidors públics. Sense embuts va demanar-nos ésser constructius, pensar en el futur col.lectiu i ésser curosos en els debats públics entorn de la seguretat  del país. Es va expressar amb sobrietat, sense gens de sentimentalisme, i, tot i així ens va fer emocionar (no només a mi, i sinó mireu els bombers de la foto que vaig fer mentre ell parlava al Saló de Sant Jordi).

L’altra s’entregava al poble mexicà per la generositat, la valentia i la fraternitat d’aquest país en l’acolliment de l’exili republicà. A setanta anys de l’inici de l’exili republicà, el Govern de Catalunya ha volgut manifestar el seu profund agraïment i admiració al poble de Mèxic, per l’excepcional generositat, valentia i fraternitat que van fer possible la persistència amb dignitat de la nació catalana, reconeixent els serveis extraordinaris prestats al país en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic. La glosa que hi va fer un fill de republicans exiliats, va ésser enormement evocadora. El discurs del President em va agradar molt . Hi va va parlar de la necessitat de subratllar els valors positius, les virtuts públiques, en un temps difícil com el present… Valors sòlids com un antídot contra l’angoixa d’un futur incert… Capital cívic que genera confiança… Exercitar els valors convertint-los en virtuts públiques… Elevar el to cívic… Estimular la confiança social en les institucions i els serveis públics… Va ésser un discurs de President d’un país que viu amb normalitat la seva festa nacional.

Aquest darrer dilluns, a més,  he pogut assistir a Madrid al repicó de les celebracions del 11 de setembre, a la Residencia de estudiantes, on el President Montilla va pronunciar un discurs  molt encertat (i molt breu) que us recomano llegir (Cliqueu aquí). (Jo era a Madrid perquè aquell dia començava un curs de “Lideratge per la gestió pública” a IESE, amb el suport de la “Fundació Rafael del Pino”, al que tinc la sort de poder assistir enguany. )  Us reprodueixo, tot seguit,  una part de les seves contundents paraules:

“Porque no tengo intención de añadir nada nuevo, a lo dicho en ocasiones anteriores. (La última, aquí en Madrid,  a finales de Julio. Aunque sí quiero precisar algo en relación con la voluntad de respetar lo que llamamos el pacto político. Y es lo siguiente:

Del mismo modo que las instituciones catalanas, a la hora de formular su legítima aspiración de reforzar e incrementar el autogobierno, siguieron, con respeto escrupuloso, -y no podía ser de otra manera-, los procedimientos  establecidos en el ordenamiento jurídico y dentro del marco constitucional, lo mismo van a seguir haciendo, sea cual fuere el desenlace de los recursos planteados.

Mientras quien les habla tenga la máxima responsabilidad institucional en Catalunya, se va a seguir actuando con el mismo criterio. Buscando y utilizando en todo momento los instrumentos que el Estado de Derecho, con su actual ordenamiento jurídico, contempla dentro del marco constitucional.

Eso sí, sin renunciar, sino todo lo contrario, de forma serena, pero firme en la defensa de nuestro autogobierno que contempla el actual Estatuto de Autonomía acordado con la representación de la soberanía popular del conjunto de España  y aprobado por el pueblo de Catalunya mediante referéndum del Estatut celebrado el 18 de junio de 2006.

Estoy convencido de que el mejor antídoto contra el tremendismo de los extremos, y la respuesta a lo que la sociedad nos exige vamos a encontrarla en la lealtad mutua y en la sólida voluntad de los gobiernos de aplicar y cumplir las leyes con convicción, empezando por el propio Estatut.

Pero lo que en verdad quiero expresarles hoy, no es tanto una preocupación preventiva por algo que no sabemos ni cuando va a acontecer ni en qué términos, como la preocupación real por la crisis económica que estamos padeciendo, las medidas que estamos tomando para combatirla, y para luchar contra las consecuencias que está teniendo tanto en Cataluña como en el conjunto de España”