Gairebé cada vegada que vaig a Barcelona per l’autopista, i això és molt sovint, quan passo per sota del pont de l’AVE prop de la Roca del Vallès em recordo durant uns segons del dia que vaig acompanyar en Carmel Rosa a recollir la Creu de S. Jordi. Havia de recollir la seva i la de la seva estimada Antònia. Anàvem amb en Germinal, el seu fill, i amb el seu nét. En Carmel estava molt content, molt. Tenia una genuïna alegria pel reconeixement que anava a rebre, que , malgrat la seva sornegueria habitual, era evident. Pel camí va demostrar-nos, un cop més, que malgrat viure a Banyuls, malgrat l’edat i els darrers tropells ,estava, com sempre, al dia de la situació política catalana i tenia opinió formada. Era com sempre un home amb una ment sorprenentment jove, sempre curiós, sempre informat com correspon a algú que va exercir durant tants anys el periodisme . La potent estructura metàl·lica del pont blau avançant damunt l’autopista va esser el motiu per comprovar que estava perfectament al cas de l’evolució de les obres de l’AVE . L’homenatge ,adreçat aquesta vegada a tots dos, li havia alegrat l’ànim d’una manera evident. En els darrers anys havia acompanyat , molt satisfet, l’Antònia per rebre el reconeixement merescut per la seva tasca ( en especial quan va rebre el premi “Mestres 68” a Girona), però aquest cop era per tots dos alhora. L’estat de salut de l’Antònia no li va permetre ésser-hi. Un cop a Barcelona , al Liceu, l’emoció va estar a punt de desorientar-lo damunt l’escenari en recollir el premi de mans del President Maragall . Allà hi havia el seu net per ajudar-lo. Recordo molt vívidament tota aquella tarda i vespre, gairebé com si fos ara. Els seus comentaris, l’alegria dels acompanyants,… . El sopar, frugal, a l’àrea del Montseny tots cinc, ells tres, jo i el “company” xofer, per qui ell es va preocupar tota l’estona (Estàs cansat? Banyuls és lluny… ) ,fet que divertia de forma òbvia en Josep M Virolés, el xofer etern de la delegació del govern, i que demostrava un cop més la mena de persona que era en Carmel . Em sembla que tots teníem plena consciència que aquell era un d’aquests moments irrepetibles que la vida ens ofereix de tant en tant. Malgrat no ésser-hi físicament es podia sentir la presència de l’Antònia durant tota la vetllada.

Paradoxes de la vida, en Carmel va morir poc després i l’Antònia, malalta d’ençà de tant temps, el va sobreviure fins ara.

M’agrada evocar avui aquest darrer record que em porta a la ment detalls que em parlen de la mena de persones que van esser en Carmel Rosa i l’Antònia Adroher. Varen viure en primera persona la República, durant la qual Antònia Adroher va esdevenir la primera regidora de l’Ajuntament de Girona, i la Guerra Civil. Van exiliar-se i a França varen viure la segona Guerra mundial i la postguerra : la repressió estalinista i tot el temps de la guerra freda. Actius lluitadors antifranquistes foren militants del POUM i finalment del PSC.

La seva història la recullen somerament aquests dies els diaris locals. Podeu llegir-la narrada en primera persona en el seu llibre (absolutament recomanable) de memòries “La llavor dels somnis” , publicat per Curbet editors.

Vaig tractar de prop en Carmel i l’Antònia al Consell municipal de la gent gran de Girona, i en especial, al Consell de redacció de la revista “El Roure” que el recordat Marià Casadevall conduïa amb tota la cura que la tasca requeria . En Carmel i l’Antònia varen participar fins que els va esser físicament impossible continuar. En les darreres reunions a les que varen venir , en acabar, els acompanyàvem parsimoniosament fins a la sortida. L’Antònia tenia dificultats per moure’s, una fragilitat evident, però així i tot, si eren a Girona venien a la reunió. Compromesos del tot, com sempre.

Supervivents de tantes coses, lluitadors de les millors causes, no van abandonar mai el somni d’un món millor per tots . No es donaven mai fàcilment per vençuts. Eren història viva del nostre país i d’Europa durant el segle XX . Per tot això els portarem sempre en el nostre record.