Us reprodueixo aquí, pel seu interès, l’editorial de “Nou cicle”, sobre la situació actual del socialisme català:

Editorial de “Nou Cicle”: Un nou començament del socialisme català

Per Raimon Obiols | 30 November, 2010

El PSC ha estat derrotat de manera inapel·lable a les eleccions catalanes del 28 de novembre de 2010. Encara que no ha tingut l’efecte brutal de la derrota de 1980, quan tothom donava per suposada la seva victòria. Ara la derrota, en un o altre grau, estava anunciada a tort i a dret per totes les enquestes i la seva digestió havia començat feia un cert temps.

Algunes causes estaven cantades. La greu crisi econòmica internacional, amb les recents mesures d’ajustament del govern socialista de l’Estat, mossegava durament en els sectors més febles, en els tradicionals jaciments de vot socialista. No tan sols: la crisi, amb les seves causes i conseqüències més visibles, decebia greument la gent d’esquerres que, de moment, tan sols constatava la impotència del poder democràtic davant els designis d’uns poders financers globals absolutament determinants i fora de mare.

Al seu torn, la truculenta sentència del Tribunal Constitucional, havia mutilat greument l’Estatut pactat a les Corts Generals, promulgat com a llei orgànica de l’Estat i referendat pels catalans. Amb això, per via extraparlamentària, guanyava la partida el nacionalisme espanyol, sense que quedés gens clar de quines maneres i amb quin calendari podia reparar-se l’estropici.

Més encara: la sentència semblava liquidar la distinció constitucional entre regions i “nacionalitats”, és a dir, la pedra angular sobre la qual era imaginable, des de la transició, una futura evolució federal de l’Estat que permetés el degut encaix de les nacions històriques, que el tragués del seu caràcter uninacional, per fer-ne un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, i per dotar-lo d’un model federal més o menys equivalent a l’alemany. La sentència, efectivament, semblava desmentir el mateix pacte constituent de 1978 i, amb ell, esclar, el projecte federal del PSC, que passava a ser, a ulls de molts, poc menys que utòpic.

Només calia afegir a tot plegat la manca de cultura de coalició imperant a Catalunya i a Espanya, juntament a la progressiva deriva mediàtica cap a la “informació de mercat” i cap al conreu de l’escàndol. D’aquesta manera, un simple esternut del Govern d’Entesa esdevenia una estrepitosa tronada. No diguem si, a més, es produïen gols en pròpia porteria.

Ara, el PSC, més enllà del procés de reflexió serena i valenta que ha d’obrir, s’ha de disposar a exercir plenament d’oposició constructiva, enèrgica i responsable i ha d’estar en guàrdia contra tot intent de desmuntatge dels serveis públics constitutius de l’Estat del benestar: el moment hi és altament propici. Ha de construir consensos socials i política actius per tal d’ aturar qualsevol deriva al respecte.

D’altra banda, creiem que el PSC ha de disposar-se a promoure i establir aliances i acords estratègics, al Parlament i en la societat, en relació amb l’autogovern de Catalunya i a la seva relació amb l’Estat. Passada l’etapa electoral, cal un posicionament precís de la majoria del Parlament pel que fa al compliment de l’Estatut pactat a les Corts i referendat pel poble de Catalunya. No seria acceptable cap mena d’abandonisme i Catalunya no s’ho pot permetre. L’Espanya democràtica, amb la qual Catalunya va pactar l’Estatut, li deu una transcendental resposta que pot ser decisiva per a l’evolució de les coses.

Queda, per a la història, però també per al futur a mitjà termini, l’envergadura de l’obra de govern realitzada i gairebé desconeguda. Un dia serà reconeguda per tothom i esdevindrà un capital polític a reivindicar, tant en el terreny social com nacional. I queda també, especialment, la dignitat i el rigor amb què el president Montilla ha exercit la Presidència de la Generalitat, lluny de patrimonialismes i de gesticulacions, sense soroll, amb un rigor i una coherència de fons que cal posar degudament en valor.

Podria dir-se que el PSC s’ha trobat embarcat en una impossible batalla “contra els elements”. Però limitar-se a això seria tant com escamotejar els propis errors, que evidentment hi han estat. Caldrà analitzar i discutir curosament les orientacions, decisions i passos del trajecte seguit, valorar els seus efectes i determinar els canvis necessaris a efectuar. No cal precipitar-se, perquè cal fer-ho de la manera més intel·ligent i amb la capacitat de decantar consensos que permetin els canvis que el PSC necessita. No val a adormir-s’hi ni a equivocar-se, perquè en depenen les esperances i interessos d’amples  sectors socials, dels treballadors i dels sectors progressistes, el futur d’una alternativa al centredreta nacionalista i el propi futur de Catalunya.

Willy Brandt deia que el tret més característic del socialisme democràtic era la seva capacitat de fer “nous començaments”. D’això es tracta ara en el socialisme català. Podem aconseguir-ho si sabem mirar ensems al futur i al passat, amb lucidesa  col·lectiva i amb fidelitat als nostres valors i a la nostra història. L’anunci d’un congrés extraordinari del PSC pel president Montilla, obre, en aquest sentit, una perspectiva i assenyala els ritmes deguts. Nou Cicle participarà activament en el procés que s’ha obert, i fa una crida a participar-hi  totes les persones interessades a revertir positivament l’actual situació a Catalunya, obrint noves perspectives, nous projectes i una nova esperança.