En les democràcies modernes els equilibris que s’estableixen entre govern i oposició són una de les millors garanties de bon funcionament del sistema. Un govern i  una oposició que fan la seva tasca amb responsabilitat i sentit institucional donen a la ciutadania la tranquil·litat de saber que els interessos de la majoria estan ben representats i que les minories estan prou respectades.

Ens convé a tots, convé al país,  que les opcions de progrés a Catalunya estiguin representades per forces polítiques sòlides, d’àmplia base social, que puguin fer una oposició rigorosa, constructiva i institucionalment lleial,  en defensa de les conquestes socials que estan avui en risc.  Reformar l’estat del benestar per garantir-ne la continuïtat, és diferent que aprofitar l’avinentesa de la crisi per  acabar amb molts dels progressos socials que tant ha costat assolir. Tenim exemples en països propers, per exemple Itàlia, dels efectes destructius que té per tot el sistema democràtic l’enfonsament d’una part de l’arc polític, l’enfonsament de l’esquerra. D’altra banda, permetre, en el moment actual, una acumulació excessiva de poder en opcions de dreta és un risc pels grans sistemes públics, els de salut i educació especialment. Uns serveis públics eficients i ben dotats  són vitals per assegurar que la sortida de la crisi no deixa enrere una part important de la població. Les reformes que cal fer han de tenir aquesta premisa bàsica.

Per això és molt important per tot el país que els partits de l’esquerra que han patit un càstig electoral sever en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya  siguin capaços d’entendre els motius de l’ensulsiada i sàpiguen reaccionar en conseqüència.

En aquest sentit la capacitat de regeneració del PSC és important pels seus militants, però ho és també, i molt, pel país. El PSC ha de fer una reflexió en profunditat , no  només sobre noms i corrents interns, sinó sobre la proposta política que ofereix pels propers anys, en un context mundial i europeu difícil per les opcions de progrés. La duresa de la crisi econòmica mundial ha portat al poder, paradoxalment, a opcions de dreta que, en alguns casos, reben importants suports dels poders econòmico-financers que estan a l’origen  de les turbulències que vivim. La nostra reflexió no pot ser aliena a aquesta situació.

Què vol dir avui, en el tombant de la segona dècada del segle XXI, en un mon  més multipolar que mai, amb uns poders emergents molt allunyats d’Europa i de l’eix Atlàntic defensar polítiques socialdemòcrates? De què parlem avui quan defensem la màxima igualtat d’oportunitats possible? Com sortirem de la crisi econòmica sense desmantellar l’estat del benestar que tant ens ha costat aconseguir? Quines reformes proposem per garantir la sostenibilitat del mateix? I pel que fa Catalunya, com traduirem en fets  la nostra plena catalanitat, el nostre  ple compromís amb l’autogovern? I pel que fa a Espanya, què vol dir avui esser federalista i quines actuacions cal desplegar en aquest sentit? Quin és, a més, el nostre compromís en el procés de construcció d’Europa, en un moment tan delicat com aquest? I la nostra defensa del municipalisme com s’ha de traduir avui en un temps en què els municipis estan ofegats per la manca de recursos i l’increment de les demandes socials?, I … No és a la nostra militància a qui hem d’enviar les  nostres respostes clares, sinó a tota la societat catalana .  Hem d’articular els nostres principis en propostes que generin confiança i esperança democràtica i que arribin al cap i al cor de la gent. Després ha de venir el debat dels noms, no abans. Fer el contrari és enviar un missatge decebedor que reforça la sensació de que els partits són només un espai de promoció per els dirigents polítics.

El nostre debat culminarà en el Congrés de la propera tardor.  Però pel camí caldrà pensar i analitzar moltes coses i caldrà fer-ho evitant mirar la realitat amb els ulls i els esquemes dels altres. Si el nostre pensament s’estructura  en la forma que avui “El Periodico”, per posar només un exemple,  ens dibuixa, estem perduts.  Esquematitzar el debat en una lluita entre dues ànimes, o debatre només sobre els noms, o iniciar una escalada sobre qui es fa amb el control del timó, és la millor forma d’acabar amb el vaixell al fons del mar. Us recomano anar seguint “L’Hora”, la web de Nou Cicle, (llegiu a Maria Badia allà)  i també  la web “Debat socialista”  que ha endegat Miquel Iceta que faciliten anar seguint la opinió publicada sobre aquesta qüestió . Hi trobareu la majoria dels articles interessants que es vagin publicant  al respecte que són bons elements pel debat i la reflexió que hem de fer.