Un dels moments més emocionants de la visita a Frankfurt va esser, sens dubte, l’espectacle de Joan Ollé “Un passeig per la cultura catalana”. S’ha dit, i crec que és cert, que sobretot era un espectacle adreçat al públic català (es va retransmetre en directe el canal 3/24). El grau de intertextualitat el feia difícilment accessible al públic estranger. En tot cas , resumir 800 anys de tradició literària és molt complicat. En aquest sentit, la tria dels textos em va semblar molt ben feta i va generar un espectacle amb molts moments memorables i amb la paraula com a protagonista absoluta. Els intèrprets que hi havia reunits dalt de l’escenari eren un luxe, i és evident que difícilment els tornarem a veure a tots en una mateixa funció. Només per això ja varem tenir la impressió d’ésser uns grans privilegiats . Us trio alguns passatges que em varen agradar especialment: “Veles e vents..” d’Ausiàs March interpretat per Ester Formosa. “La relíquia” (“Faune mutilat, brollador eixut…”) de Joan Alcover, magníficament interpretada per Pep Tosar. “Divisa de cau de llunes” de Maria Mercè Marçal (“A l’atzar agraeixo tres dons…) , dit en alemany. “Años triunfales” de Jaime Gil de Biedma (… con el desprecio total de que es capaz…un intratable pueblo de cabreros…) , dit per Rosa Novell. “Tiempo de mujer” de Montserrat Roig (“Hi ha un impossibilitat física real que ha mantingut la dona apartada del camp de la creació “) . I , per acabar, Terenci Moix (“Au , quedeu-vos amb la vostra història… És a dir: aneu i que us acabin de criar”), dit per Anna Lizaran. Visualment em quedo amb la sardana que ens va oferir Cesc Gelabert, absolutament sublim. Entranyable: un homenatge a Ovidi Montllor, “Teresa”, també molt ben interpretada i el Sisa de sempre “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Intensament emotiu: “Paraules d’amor” cantat per Mayte Martin. … I això només és una petita tria.