Girona és un oasi, no sé si políticament ho és , però vitalment no en tinc cap dubte. Una ciutat completa on hi ha molts mons per descobrir. Divendres a la nit al teatre municipal varem veure “Les étourdis” i us asseguro que varem sentir-nos privilegiats de poder assistir a l’actuació d’aquells “beneïts beneits” , com deia Dani Chicano a “El Punt”. Dissabte al matí , després d’anar al Mercat (un altre lloc viu i privilegiat de la ciutat) anem a visitar la “Fira del voluntariat”, que ja comença a ésser una tradició . En Xavier Ribas , el responsable a Girona de la Federació catalana de voluntariat (i vicepresident a Catalunya), estava raonablement satisfet del ressò i el nivell de visites rebut a la Fira quan vaig parlar-hi, a darrera hora del matí. Moltes de les entitats federades hi van estar presents: L’Associació d’amics de la UNESCO, la Fundació Lethe, Família i salut mental, Fundació Ramon Noguera, Fundació Astrid, MIFAS, Associació afectats de fibromiàlgia, Associació gironina de sords, Associació de suport a la solitud de l’Hospital Trueta, l’Associació de l’esclerosi múltiple, i tantes altres que són actius fonamentals del capital social a Girona. Trobo amics per tot arreu i parlem un xic de tot i de res en concret. Girona s’honora de tenir un teixit social ben viu i són les persones concretes amb noms i cognoms, a qui caldria reconèixer més sovint la seva tasca, les que mantenen la xarxa ben travada. Són herois i heroïnes (aquí no cal reivindicar la paritat : predominen les dones)de la nostra vida quotidiana, que, sovint des de un cert anonimat, fan treball eficaç i discret. Són un altre dels tresors de la ciutat. Més tard, amb la meva filla petita, anem a veure l’exposicio del “vad”, de la que us parlava abans i més tard a l’auditori , seguint les recomanacions de la Rosa Solés, “The Gospel X-perience” . Amb l’auditori ple , un bany de musica de alta emotivitat, un altre privilegi del dia. De lluny, a més, arriben , finalment, bones notícies del desbloqueig del procés de construcció europea , amb l’aprovació del “Tractat de Lisboa”. Es pot demanar alguna cosa més?

La tarda del dissabte , però, després de veure Pasqual Maragall a la roda de premsa que va fer a l’Hospital de Sant Pau, em vaig sentir profundament commoguda .