8 de març: Les dones, al poder?
(Article publicat al Diari de Girona el 8 de març de 2007)
La data del 8 de març és una ocasió propícia per reflexionar col·lectivament sobre la igualtat de drets entre homes i dones a la nostra societat.
Hem de recordar, un any més, que arreu del món les dones viuen situacions de greu desigualtat que paguen sovint amb la seva salut i, fins i tot, amb la seva vida. També a casa nostra la xacra social de la violència de gènere continua causant víctimes, malgrat les moltes mesures que es van implementant per eradicar-la. A l’hora de fer balanç, però, no podem oblidar també les millores en el camí vers la igualtat que són, en el nostre entorn, moltes.
En aquest sentit la “llei de igualtat” que entrarà en vigor enguany ha d’esser considerada un avenç rellevant. Un dels aspectes més controvertits d’aquesta llei és, per mi, també un dels més valuosos: la introducció de mesures per fomentar la presència paritària de dones en els llocs de presa de decisions. A mesura que anem millorant en altres àmbits es fa més evident un fet objectiu: les dones estem infrarepresentades en els poders públics (executiu, legislatiu, judicial) però també en altres estaments (econòmic, mediàtic…) que acaben tenint tanta o més influència en la nostra vida. Sobre la igualtat als mitjans de comunicació, Milagros Perez Oliva va impartir recentment una xerrada molt interessant a Girona (amb poc públic i, per descomptat, absència de professionals masculins) on ens va proporcionar dades recents que describien molt gràficament la realitat del sector.
Per què establir mesures en relació al món econòmic?
Segons una quantitat ja rellevant de treballs de recerca seriosos, el primer beneficiari de l’augment de dones en els llocs de responsabilitat de les empreses són les pròpies empreses. En un entorn social i professional en constant transformació sembla que l’estil directiu de les dones s’adapta millor als canvis: als nous temps. La capacitat de lideratge i de treballar en equip, la flexibilitat, la sensibilitat, la iniciativa o la facilitat per aprendre i gestionar el temps són només algunes de les competències que les empreses detecten en el perfil professional de les dones. Malgrat això, la instauració definitiva de polítiques i el recolzament institucional que propicií un canvi de clima laboral i de cultura professional arribaran sempre des dels llocs de responsabilitat. Per tant, en aquests llocs hi ha d’haver, també, dones.
Fins ara, moltes dones ja han estat agents de canvi: han flexibilitzat les seves organitzacions, amb valentia i, a vegades, sacrificant la seva pròpia qualitat de vida. Però calen mesures formals i sistemàtiques per atendre aquestes realitats. Cal pensar que la presència d’una dona estimula la presència de més dones. És inevitable que en el moment d’escollir busquem persones amb les que compartir sensibilitats, més enllà del que és estrictament professional, i per això és important iniciar, encara que sigui perquè així ho exigeix la llei, a crear cercles “virtuosos”.
I pel que fa al món polític?
Per primera vegada a la història, la infrarepresentació femenina qüestiona la legitimitat de la representació política: molts i moltes ens preguntem si és democràtica una societat que exclou del poder el 51% del seu cos social.
La resposta és clara: reforçar la democràcia passa per, entre altres coses, incorporar les dones al llocs d’alta representació política, econòmica i social. Les institucions internacionals, com la ONU, han aprovat acords (els més coneguts són els de la cimera de Pekín) que així ho afirmen. La unió interparlamentària europea en el seu treball sobre homes, dones i política a Europa “La democràcia per perfeccionar” (Ginebra, 1997), arribà a aquesta conclusió: “Una democràcia està per perfeccionar, és inclús virtual, si no aconsegueix d’integrar a la meitat de la seva població en la vida pública. La ciutadania durament aconseguida queda en lletra morta si les dones no es senten interessades en els afers públics. Els partits tenen una responsabilitat i constitueixen una autèntica força motivadora”
Obstacles externs i també interns
Els obstacles a vèncer són diversos. Alguns són externs: les dificultats per conciliar vida familiar i laboral, l’absència de flexibilitat laboral, l’estrès i les malalties associades, l’escàs accés a la informació i a la xarxa de contactes masculins (marginades dels contactes informals de comunicació, les dones tenen més dificultats per beneficiar-se del recolzament de mentors o “padrins” en gran majoria masculins), l’absència de recolzament, les diferències en la remuneració (directa i indirecta)…
Altres són interns: les dificultats de conciliació, el rebuig de la lluita en un món majoritàriament masculí, en el que sap que es pot sentir molt sola, l’angúnia de pensar en les llargues jornades de solitària presència a l’oficina, la visibilitat que l’exposarà, de ben segur, a la duresa dels prejudicis i dels estereotips, la por al judici públic sobre el seu èxit… Alguns d’aquests obstacles poden portar a les dones a rebutjar una promoció
Els estereotips socials fan que algunes característiques personals que són considerades una virtut entre els homes, siguin un defecte quan s’apliquen a les dones: l’ambició, l’exercici de l’autoritat o l’autonomia de pensament són alguns exemples. El recent llibre d’Anna Caballé “Una breve historia de la misoginia” és un compendi de barbaritats misògines que reflecteixen com, fins fa ben poc, la ideologia discriminatòria era perfectament respectable a casa nostra. Tot això actua sobre el pensament de tots: homes i dones per igual. Algunes dones arriben, però estan poc temps en el lloc directiu (són intercanviables, es diu) i això sembla confirmar que el poder és cosa d’homes.
Les passes endavant són molt costoses i, en canvi, resulta perillosament fàcil retrocedir.
Per tots aquests motius i molts altres que en el breu espai d’un article no es possible enumerar crec que la nova llei marcarà una fita: un abans i un després. Ben segur que el sistema de quotes té alguns efectes indesitjables, però estic fermament convençuda que són infinitament menors al mal que han de combatre. En política no hi ha millores que no responguin a un esforç, a una lluita. Ningú ens regalarà res.
No hi ha res que ens pugui satisfer més que pensar que els nostres nens i les nostres nenes tindran les mateixes oportunitats a la vida de realitzar-se, d’ésser feliços, independentment del seu sexe, i que aquest no pesarà més que la seva capacitat d’esforçar-se i de treballar per fer realitat els seu somnis, els que siguin. Un objectiu ben senzill, totalment just, que requereix que treballem amb perseverança i sense defallir en un entorn cada vegada més complex.
Feliç vuit de març!
Diputada al Parlament de Catalunya pel PSC
Vocal de la comissió parlamentària de drets de les dones.
Benvolguda companya Pia,
En primer lloc felicitar-te pel bloc, sens dubte, sempre resulta una sort poder trobar informació i reflexions en l’espai d’Internet, més encara la possibilitat del diàleg, per això felicitats: pels escrits, per la solidesa de les argumentacions i per fer avançar això de la democràcia participativa per mitjà, en aquest cas, d’obrir l’opinió a la dels altres.
El feminisme sempre m’ha semblat una mirada realment interessant, amb construccions veritablement intel·ligents. He tingut contacte amb pensadores, per exemple, del Duoda, i he escoltat i llegit a Milagros Rivera, i opino que tenen molt a dir, tot i que, és clar, comparteixo algunes coses i d’altres no.
Em sembla molt interessant, de les reflexions que aporten, que allò que em sembla que defensen és el canvi de la societat (no de la dona). Per dir-ho amb unes paraules: no és la dona qui ha de canviar la forma de ser, sinó que la societat ha d’acceptar com a pròpia aquesta mirada femenina diferent a allò que anomenen el patriarcat. Per això, diuen ser el feminisme de la diferència.
A la vegada, comentar també el text, enormement interessant que has escrit, i no afegeixo més comentaris ja que en el gran gruix estic completament d’acord, i per això només introdueixo un petit motiu per a la reflexió: si allò que es vol és la igualtat, no podria resultar que la paritat imposada per la necessitat de canviar la societat mitjançant els poders polítics, acabés essent contradictòria amb la igualtat que es defensa? Dic això, més enllà de pensar que el canvi social és transcendental i encara ens queden moltes coses per fer en aquest sentit, perquè opino que s’ha de tenir molt en compte també els mitjans, vull dir, que el fi (necessari!) no faci oblidar els mitjans, que han de ser sempre molt acurats.
Res més, que ja ha estat molt. Només una salutació molt cordial, Alfons.
Benvolguda Pia,
Reconforta llegir les teves paraules, perquè sé que són més que paraules escrites, són creences i valors que portes a la pràctica.
Quan et sents injustament menyspreada i vius en la teva pell la desconsideració dels companys, i la del teu partit, que creies progresista i d’esquerres, al menys més que els altres, necessites durant un temps, escoltar qui s’adona que resta molt per fer i molt per canviar, i que dels drets de la dona encara n’hi ha massa sense fer efectius i reals.
Durant quatre anys he fet discursos d’empoderament, de paritat, de concialiació, de representació de la dona en tots els àmbits de la vida. I com deia en el meu últim discurs a les dones, com a regidora, me’ls he cregut. No vull creure que hagi ha estat el meu error, però tot m’empeny a fer-ho. O busco una resposta d’aquest tipus, o perdré tota la meva autoestima, i com a àries que sóc, em donen una bofetada, m’aixeco, recupero l’alè i em disposo a començar qualsevol altre projecte… que probablement acabi de la mateixa manera. Penso després d’actuar. Actuo només amb el cor.
Espero, com tu, que es puguin canviar encara tots aquests aspectes que manquen, i que quan les dones, per fi, arribem a assumir aquesta representació social, política i económica, no siguem més les peces de recanvi fàcil, o les dones objectes de lluïment i d’imatge, com tampoc ens convertim mai en aquestes dones calcades en comportaments i actituds als nostres homes, perquè, llavors sí, es perdrà definitivament l’esència de la nostra lluita: la mirada de dona, les maneres de fer que només són nostres, la nostra “diferència” essencial.
El dia 8 acabava el meu discurs dient: escalfa més un llumí que parlar del foc. Il.lumina més una espelma que parlar del sol. És la vertent de la mestra… Però és el cor que em mana. Sempre creuré que queda molt per fer, i que els nostres companys encara tenen molt per aprendre. Ara falta que ho vulguin fer. Segueixen confonen el que és feiminisme, i tenen massa por a perdre cap dels seus privilegis.
I nosaltres les dones… com podem lluitar sinó sabem anar juntes, sinó fem el mateix discurs?
Una abraçada.
Gràcies pel teu bloc.
El passat divendres, dia 2 de març, vàrem presentar el Pla per la igualtat d’oportunitats de les dones i homes de Sant Celoni. Contempla tot una sèrie de passos per aconseguir un equilibri a nivell de gènere, començant pel llenguatge d’us habitual. Ara ens toca als/les responsables de les diferents administracions, desenvolupar-lo.
Poc a poc, però crec que anem pel bon camí. Tinc la certesa que en molts municipis de Catalunya s’està portant a terme iniciatives similars, sobretot en municipis de caire progressista.