Fa pocs dies, al col.legi de metges de Barcelona, organitzat pel Fòrum de salut mental, es va celebrar un homenatge a un home savi que un petit grup de gironins, entre els que em compto, havíem tingut la sort de tenir de professor: el psiquiatra Lluís Cabrero. Fa molt poc dies que s’ha jubilat i té la malaltia d’Alzheimer. En el seu discurs, que va ésser molt lúcid i molt emotiu, en explicar perquè havia pogut fer el que va fer com a director de la xarxa psiquiàtrica de la Diputació de Barcelona, en el temps que va iniciar-se la reforma psiquiàtrica, va parlar de Girona i de Just Casero. En Just li havia demanat que vingués a Girona a dirigir l’ Hospital psiquiàtric de Salt . Ell, després de parlar amb Arcadi Calzada, que estava també d’acord amb la seva vinguda, va decidir acceptar. Els responsables de la xarxa psiquiàtrica de Barcelona se’n varen assabentar i varen decidir fitxar-lo i així va ésser que enlloc de venir a Girona, va fer-se càrrec de la xarxa barcelonina i va iniciar uns canvis que varen constituir una fita molt important per la millora de l’atenció als malalts mentals en el nostre entorn. En el seu parlament ens venia a dir : si no hagués estat per en Just , potser les coses haurien anat d’una altra manera.

Jo havia anat a l’homenatge amb dos grans amics (i socis) : Irene Casals i Pep Freixa (que va ésser qui va parlar en nom del nostre grup d’alumnes gironins). L’homenatge va ésser un acte de més de dues hores, on els diferents intervinents van fer un repàs de la història de la salut mental a Catalunya els darrers 30 anys, així que hi hauria moltes coses per explicar . (Va esser intens i ple de records que evocaven un moment irrepetible de la nostra història recent) . No hi ha temps, no hi ha espai, com sempre. Però vull deixar constància de l’emoció que ens va causar sentir parlar , tan lluny en el temps i l’espai , de la influència de Just Casero en un canvi que va ésser positiu per molts persones malaltes i les seves famílies. Per un moment vaig sentir allò que en aquests temps de postmodernitat líquida costa tant de sentir: que hi ha una continuïtat, que els esforços individuals que es fan pensant en el benefici de la col.lectivitat i no en el propi benefici , són útils i deixen petjada, fan feix i, sumats, ens ajuden tots plegats a avançar. Que, encara que a vegades en dubtem, hi ha un corrent de sentit que va relligant i connectant les accions de la bona gent que amb saviesa, amb intel.ligència i amb bondat van fent avançar el mon . Que val la pena, sempre val la pena no triar el camí còmode, l’anar fent, i atrevir-se a canviar.

En Lluís va acabar llegint-nos un text del Tao-Te-King . A nosaltres ens va recordar un altre text que, quan varem acabar els cursos que ens van impartir ell, l’Albert Sarró i la Lolita Albadalejo , fa només 20 anys, ens va escriure:

“Es nomes quan l’home és capaç de considerar les coses tal com són, sense il·lusió ni engany en funció de si mateix, quan es desprèn dels esdeveniments una claredat que li permet discernir el camí de l’encert.

Una tal comprensió ha d’anar seguida d’una acció resolta i perseverant.

Hom pot aleshores travessar “les grans aigües” és a dir, prendre la decisió que s’imposa i enfrontar el perill”