Una de les coses bones que em va deixar la setmana passada van ésser les hores passades el divendres amb Raimon Obiols, a Girona. Va venir per acompanyar-nos a Lluis Maria de Puig, Joan Manuel del Pozo, José Antonio Donaire, Anna Maria Garcia, Alfons Jimenez, Eduard Rivas i a mi mateixa, a la roda de premsa de presentació de la propera jornada del divendres 16 de novembre de la “Convenció pel futur” a Girona. Varem estar amb ell fins a darrera hora de la tarda, després de la conferència que va fer sobre el futur d’Europa. Diumenge va sortir al Diari de Girona l’entrevista que li va fer l’Albert Soler. Va estar també a TVGi on el va entrevistar en Gil Costa. Passar una estona amb ell serveix per comprovar que , com sempre, segueix essent un dels caps ben moblats de la política catalana. El seu pensament té una vitalitat envejable, sempre ben estructurat i sempre fresc, en permanent renovació. (Per això el seu blog és un dels més visitats dels blogs polítics catalans). Els joves de la JSC (a la foto en David Maldonado) que van organitzar la seva conferència sobre el futur d’Europa en varen sortir entusiasmats. Tot i que vaig prendre moltes notes, és difícil fer-ne un resum . Recullo, tan sols, algunes de les idees que em varen semblar més suggerents:

Els líders dels països occidentals havien formulat la idea que el segle XXI havia d’ésser el de la guerra contra el terrorisme. Donald Rumsfeld havia dit que aquesta guerra es faria des de “la revolució dels afers militars”. Però ja ara els experts militars nord-americans s’han oblidat d’aquesta “revolució” , un cop vista la realitat de la guerra d’Irak, i saben que aquesta “guerra” es donarà en territoris urbans de les megalòpolis del Sud empobrit contra sectors criminalitzats de les masses pobres que s’hi concentren. Hem de lluitar, diu Obiols, per evitar la guerra dels 100 anys. L’amenaça terrorista és real, però cal batre’s per evitar aquesta guerra dels 100 anys. Això només es pot fer treballant per reduïr les distàncies entre els països rics i els països pobres, i propiciant un diàleg de civilitzacions. Europa pot ésser un actor mundial en aquesta lluita. Per abordar el repte de la barbàrie i la violència creixents associada a una mundialització feta sota la ideologia neoliberal hegemònica al mon els darrers 30 anys, els valors del model social europeu són determinants. Aquests darrers anys han estat dominats per l’individualisme creixent, l’hegemonia del mercat desregulat i la fallida del mal anomenat “socialisme real”; però aparentment ens acostem a un canvi de cicle. Però , com es poden fer polítiques d’abast europeu?, com podem propiciar l’emergència i potenciació de forces polítiques d’abast europeu que assumeixin la defensa d’aquest model social?

Els objectius del futur, per això, haurien d’ésser :

1. Contribuir a la construcció de l’Europa política. Europa ja és, per moltes altres zones del planeta, referent de pau, progrés i igualtat. Hi ha, en alguns llocs, “sed d’Europa”. En un moment d’augment de la desigualtat i de la violència en el planeta, el model social europeu és i ha d’ésser referent: dinamisme econòmic i justícia social , com dues cares de la mateixa moneda. Europa va ésser en el passat la resposta a dues tragèdies, les dues guerres mundials. Avui Europa ha d’ésser una idea per evitar les tragèdies del futur. Pot ésser un “soft-power” que esdevingui un exemple a seguir.

2. Intentar disputar l’hegemonia en el terreny de les idees. També aquí, en què hi ha un intent d’hegemonització del terreny de les idees per part dels ultraliberals, aprofitant el nacionalisme (“Volem més independentistes a Wall Street que a Porto Alegre”) . Conté un càlcul polític molt clar: : per trencar el govern d’esquerra el sistema és contraposar-hi una coalició entre l’independentisme radical i la moderació social conservadora.

Més coses que ens va dir en Raimon :

Ens cal més generositat i intel.ligència, i menys mal humor i cabreig. Ens cal decència, honestedat i austeritat.

A la reflexió realista s’hi ha d’afegir la lluita contra els impossibilistes. Hem de creure que un altre món és possible , que el canvi és possible . I aprofitar l’emergència de nous moviments social, i de un nou actor mundial : la opinió pública mundial, per avançar en aquest sentit. La gent és , majoritàriament reformista i progressista. No només cal denunciar els mals del present, cal també trobar formes de canalitzar les energies col.lectives per construir alternatives.

Hem treballar evitant alguns dels defectes de l’esquerra: la tendència a la divisió , l’adoració del líder.