He vist fa un moment  les imatges dels meus companys Marina Geli i Esteve Pujol agredits i intimidats al carrer per una multitud d’individus que els acusaven de qui sap quines bestieses: d’haver enfonsat el sistema públic de salut, entre altres coses. Podeu veure el vídeo clicant aquí.

Quina tristesa! Quin greu! Quina mena de país és aquest?. Com molta altra gent d’aquest país simpatitzo amb una part de les reivindicacions del moviment del 15M,  que ha recollit en part les preocupacions i les reclamacions de molta gent que desitja una millora del nostre sistema democràtic. Avui, però, també com molta altra gent, he vist amb tristesa i preocupació com el moviment ha estat segrestat per un grup de persones que el que volen és trencar el sistema, que no respecten el que en una democràcia és el cor de tot plegat: els drets i llibertats de les persones i, avui en particular, dels representants popular, dels electes. Veure com els diputats i diputades eren increpats, colpejats, vexats … em fa sentir una gran vergonya i una gran pena. Quins temps aquests!

Mentre, els poders fàctics, els poders opacs, els poders que no estan sotmesos al control democràtic, que es mouen a l’ombra, que tenen més poder i molt menys control que el poder polític, campen al seu aire, sense que ningú els destorbi. Quins temps!. Ens queda molt camí per recórrer, tenim molta feina a fer. Avui el més revolucionari en aquest entorn és defensar la democràcia. Cal millorar-la, per descomptat. Cal perfeccionar-la, és evident. Però per mi continua essent el menys dolent dels sistemes, el que ens ha permès arribar fins on som, el que tantes comunitats humanes voldrien tenir, la democràcia, ni més ni menys.