Gemma Lienas va ésser divendres passat a Girona per presentar la seva darrera novel.la “Atrapada al mirall“. La seva presentació va ésser magnífica. Ens va explicar , a “La llibreria”, en un acte organitzat i presentat per la bona amiga Mònica Geronès, com es va gestar aquesta novel.la que explica una situació de violència i maltractament psicològic d’un home vers una dona. Ens va explicar el paral·lelisme total d’aquesta situació amb altres relacions de domini entre persones com ara les relacions d’esclavatge, la relació entre vigilants i presoners en els camps de concentració, … (Em va fer pensar en el meu admirat amic Jorge Barudy que, després d’ haver estat víctima de les tortures dels militars colpistes xilens, va decidir utilitzar la seva experiència per tractar les víctimes del maltractament familiar: infants i dones). Ens va parlar de la “síndrome d’Estocolm” que sovint pateixen les víctimes. Ens va parlar de tres fets que es donen sempre en aquestes situacions : Aïllament de la víctima , deshumanització (pèrdua de l’auto estima, pèrdua del sentit de la pròpia experiència passada,…) , i la injustícia que s’aconsegueix convertint el botxí en la única font de justícia, en l’únic jutge. Aquests dies, veient a la premsa les dramàtiques fotografies de Ingrid Betancourt, la ex-candidata a la Presidència colombiana segrestada per les FARC des de l’any 2002, he recuperat de nou les paraules de Gemma Lienas. Betancourt era una dona “de caràcter indòmit” (això deia d’ella la premsa mundial) a la que és evident que han aconseguit doblegar, que té la meva mateixa edat, que té uns fills als que fa anys que no veu, que té una família que l’enyora a cada minut que passa . Han aconseguit que perdi les ganes de viure, les ganes de lluitar. En la seva darrera carta , impressionant, es pot veure ben clar com els hostatges , deshumanitzats, corren el risc de morir de solitud i de desesperança. Quantes persones viuen avui situacions similars a aquesta? Quina quantitat de dolor pot arribar a suportar un ésser humà? Quina quantitat de dolor és capaç d’infligir un ésser humà?

Què hi podem fer? , ens preguntem sovint . Qualsevol cosa que estigui a les nostres mans de fer per millorar el nostre món, també el més proper, cal fer-la. Com diu Eduardo Galeano “Al cap i a la fi som el que fem per canviar el que som“