Professionalitat i independència dels mitjans

Avui el Punt Diari m’ha publicat aquest article:

Professionalitat, independència i pluralitat dels mitjans
El meu company de grup parlamentari Joan Ferran ha excitat el món comunicatiu català, quan ha entrat a opinar sobre la independència ideològica dels mitjans públics. Primer en seu parlamentària i després en una entrevista en premsa, on utilitzava la frase que ha desencadenat tantes reaccions, Ferran ha opinat sobre el biaix ideològic que li sembla percebre en aquests mitjans. Com a ciutadà que col·labora en el seu finançament i, encara més, com a diputat que representa a molts d’aquests ciutadans i ciutadanes, té tot el dret a expressar la seva opinió. El normal seria entrar a debatre les seves crítiques amb arguments que demostrin, si és possible, que a aquests mitjans es compleixen totes les condicions que les normes estableixen sobre independència, contrast de la informació, separació entre informació i opinió, i sobretot, pluralitat.

No ha estat així, però. El que crida l’atenció de la polèmica és que la reacció dels professionals ha estat una defensa tancada de la seva llibertat i professionalitat. Havia posat Ferran en dubte la professionalitat dels mitjans? Des de quan professionalitat és sinònim de independència o de pluralitat? Es poden fer amb gran professionalitat actuacions lloables o detestables. Com més professionals i eficaces siguin les accions més compliran amb els seus objectius, que poden esser de tota mena. La qüestió no és aquesta quan parlem de mitjans pagats amb diners de tothom.

En el meu cas, com a membre de la Comissió parlamentària de control de la corporació catalana de mitjans audiovisuals vaig reiterar , en la darrera sessió, una pregunta que ja havia formulat anteriorment sobre la necessitat de impulsar la presència equilibrada d’homes i dones en els espais de la corporació i especialment en els espais de debat en “prime time”. La resposta que vaig obtenir no va satisfer massa la meva inquietud . “Hi ha desequilibri de presència perquè els mitjans són un reflex de la realitat”, diu el seu director. Afortunadament crec que les dades demostren que a Catalunya s’ha avançat molt en la presència social de les dones. Tenim moltes dones expertes en molts dels temes que es debaten als mitjans. Potser el mon polític és encara un mon massa masculí a Catalunya, com va dir-me el director general, hi estic d’acord, però no per això els mitjans ho han d’esser també. També als nostres mitjans públics les dones hi són invisibilitzades, tractades amb prejudicis, associades sobretot als temes tradicionalment femenins, etc… Les meves afirmacions no es basen en un caprici passatger , sinó en dades extretes, per exemple, del seguiment dels mitjans que fan l’”Observatori de les dones als mitjans de comunicació” o el “Projecte de monitoratge global” en que participa l’Associació de dones periodistes de Catalunya. Gran professionalitat i biaix de gènere poden esser, també, perfectament compatibles. Hauríem de parlar-ne.

Les crítiques, observacions,… dels ciutadans i dels diputats i diputades mereixen, ben segur, una mica més de crèdit, un tipus de respostes més riques en argumentació, en aportació de dades i en debat democràtic respectuós . No s’hauria mai de donar la impressió que opinar, criticar, pot arribar a generar que es rebi un “ càstig” dels totpoderosos professionals, o que simplement quedi tot en una reacció corporativista.

La professionalitat i els alts índexs d’audiència, són perfectament compatibles amb tota mena d’objectius i de intencions i per això, per conjurar els riscos que amenacen els mitjans públics, hi ha previstos mecanismes democràtics de control i és el nostre dret i la nostra obligació mantenir-los vius i utilitzar-los. Més quan el que s’està demanant és més pluralitat i no menys , més veus que representin la diversitat de la població de Catalunya i no menys. La petició és més que raonable quan parlem dels mitjans que es sostenen amb mitjans públics, amb els impostos de tots. Perquè han de tenir aportació pública, sinó per garantir un espai comunicatiu al servei de la col·lectivitat, de la pluralitat, d’homes i dones, … i de les lleis que ens defensen a tots?. No es tracta de treure a ningú , sinó de sumar, de incorporar més visions de la realitat i aquest debat és saludable per tothom, professionals i directius inclosos. I sobre això no només tenim tots i totes dret a opinar, sinó que més aviat tenim la obligació de fer-ho .

Pia Bosch i Codolà

Diputada del PSC al Parlament de Catalunya

Membre de la comissió parlamentària de control de la corporació catalana de mitjans audiovisuals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *