Avui el Diari de Girona, m’ha publicat aquest article que vol ésser la meva felicitació d’any nou:

ENYORANÇA DE PLUJA
Finalment el solstici ens ha portat l’esperada pluja. Les pedres de la ciutat apareixen més polides que mai, rellisquen , i la gent camina més poc a poc. La pluja beneïda porta la calma, una certa treva, serenitat. Girona és més Girona que mai quan plou.

Passo pel Pont de Pedra, poc a poc jo també, i de cop , inesperadament…, la olor de la pedra molla em retorna a la ciutat perduda de la meva infància. La remor de la pluja repicant al terra, aquesta olor, la visió del riu , el fred de l’hivern, la lentitud d’un matí de dissabte,… i de cop soc als anys en què fred , boira i pluja, eren sempre presents a la ciutat. Veig el Savoy, que ara Joaquim Vidal ha convertit en plató de televisió, i em retorna la olor penetrant de cafè i de tabac que n’emergia quan anant a buscar el pare, obríem la porta. Pel passatge i la plaça Josep Pla entro a la plaça de la Constitució i altra vegada de sota el llençol de colors que s’ha aixecat apareixen les bates blaves dels homes i dones que surten seriosos de la Grober. La porta de la meva escola és igual, només que ara em sembla molt més petita que no era llavors. Més enllà al costat de l’acèquia puc entrellucar un dels grans autobusos de la Hispano que amb prou feines pot girar . I allà estem: un petit grup de nenes amb Katiuskes i amb les capes vermelles de goma folrades de pelfa de quadrets, caminant sota la pluja.

On havia anat aquesta pluja que formava part, amb la boira i el fred, de l’ànima de la ciutat?. La ciutat que ha inspirat tants poetes i artistes, ha estat moltes vegades evocada com un món humit , on la pluja era omnipresent: “…l’aigua de la pluja de Tots Sants…” de Sagarra, la més gironina . “La pluja cau rera les voltes” , deia Joan Perucho, “Ciutat plujana” diu Fages de Climent “jo,de tes grosses pluges, guardo memòries vives” explica Joaquim Ruyra. “Vine llavors, quan les llambordes ploren; “ diu Camil Geis. I al meu carrer, veu popular, deien “Girona és l’orinalet del cel”.

Avui ha tornat , per fi, i es com si dessota la ciutat de colors, la del comerç actiu i modern, la de les tecnologies emergents, la dels turistes de Ryanair que venen a comprar les sabates i els vestits de temporada , el tabac, (que dinen a la Rambla, al carrer, tot l’any); avui hagués tret el nas només per una estona la Girona més manyaga, la més íntima, la “ciutat d’enyors on nia la dolcesa del riure quiet” de Laureà Dalmau . “Però , i el món ocult?” es preguntava Màrius Sampere,.. heu-lo aquí
La pluja ens entotsola, sota els paraigües, i ens saludem parsimoniosament , des de més lluny. Potser és la imminència del Nadal, però a l’aire hi ha quelcom del temps en què els hiverns eren humits i glaçats, quan del dessota de la bufanda que ens lligaven darrere el clatell sortia l’alè de les criatures fet un petit núvol tebi. Hi ha moltes ciutats dins la ciutat , i la pluja avui ha fet emergir per mi una visió llargament amagada, que té quelcom d’orgànic i que ens uneix a tots per una estona. Tots ens mullem sota la mateixa pluja. La pluja ens ha amansit i la gent compra més poc a poc, sense la urgència d’ahir.

Entro jo també a fer els meus encàrrecs i torno al dia d’avui. Per res del món voldria tornar enrere : estem tots ben orgullosos del canvi de la ciutat. Hi ha alguna cosa, però, que ens caldria saber conservar : el sentiment i la consciència de comunitat.

M’agradaria que els avenços, les millores continues que hem de fer com a ciutat les fem sense oblidar la solidaritat, sense perdre el Nord .

M’agradaria que ho féssim, potser, a la manera d’això que ara en diuen slow citys, tant se val: a mi m’agrada més dir amb calma i solidesa, harmonia i sentiment de comunitat. Això és el que ens envegen, el que fa d’aquesta una ciutat on fa de bo viure-hi. Progrés enraonat, sòlid dinamisme i cohesió solidària: vet aquí el meu desig per aquest Nadal i per l’any que comença per la ciutat, per tots plegats.

Comencen les funcions dels Pastorets al Municipal i estic segura que tindrem altra vegada una punxada d’enyorament quan els angelets canviïn el 7 pel 8 al final de l’ obra. Pels més menuts serà un símbol ben senzill que marca el canvi d’any, el pas del temps. Jo espero que aquest nou any ens porti el millor del demà , sense fer-nos perdre el millor de l’ahir.

Pia Bosch i Codolà

www.piabosch.cat