Darrerament passen moltes coses rares en el món de la cultura. Els directors de centres culturals que han funcionat i que han marcat un clar perfil de la ciutat són substituïts per altres dels quals es desconeix què han fet abans i què pensen fer a partir d’ara. Els festivals que funcionen veuen com les persones que els han impulsat són canviades per altres que desconeixen la realitat del sector i que són rebutjats per bona part de la professió. Determinats equipaments culturals que fa uns dies que s’han acabat no troben data d’inauguració perquè sembla com si fos políticament incorrecte fer inauguracions culturals en un temps de crisi i d’involució. Tot sembla indicar que un canvi radical s’està duent a terme i que aquest canvi vol qüestionar la idea que la cultura és un bé públic, per substituir-la per la idea que la cultura és un luxe i que els luxes són superflus en un temps de davallada. El discurs que la cultura pot ser una indústria que genera riquesa sembla com si tingués data de caducitat, com també en té la idea que les inversions culturals generen esdeveniment i enriqueixen la projecció d’una ciutat. El nou horitzó no es presenta com un horitzó pragmàtic, sinó com un horitzó de recessió on totes les conquestes que han estat el resultat de molts anys de treball i esforços no serveixen de res. El més preocupant de la situació és que la idea d’inanició cultural comença a estendre’s com una perillosa taca d’oli i genera un sentiment de mala consciència per tot allò fet. Ara cal desfer sense raonaments ni miraments.

Mentre estava a punt d’escriure aquestes reflexions, he fet un cafè amb una d’aquestes persones que durant més de vint anys ha estat al capdavant d’un centre cultural, proposant una política ferma d’expansió i internacionalització que li ha donat un fort reconeixement. Va ser destituït fa menys d’un mes i em reconeixia que el que més li dolia de tot és que s’havia transgredit una llei bàsica: la idea sagrada que el responsable d’un centre cultural ha de ser un expert en la matèria. Molts dels millors gestors que hem tingut al nostre país varen guanyar la plaça amb concursos públics o varen ser contractats perquè eren professionals de reconeguda solvència. Ara els nous càrrecs que han de responsabilitzar-se del fet que la inanició s’apoderi de la cultura solen ser figures nomenades a dit que no poden demostrar què és el que han fet per merèixer estar allà.