Si ahir parlava del company Lluís Maria de Puig, avui voldria fer un breu apunt sobre Joan Manuel del Pozo. Hem votat avui al Ple del Parlament la composició del nou CG de la CCMA i, per tant, ja és ferm que del Pozo deixarà properament el seu escó de diputat per assumir una nova responsabilitat. Me’n alegro per ell, que té ganes de treballar en aquest camp, me’n alegro per la Corporació catalana de MA, perquè ben segur que incorpora un Conseller que farà aportacions de gran valor, i ho lamento per nosaltres, companys del grup parlamentari socialista, perquè perdem la proximitat quotidiana amb un company de molt nivell en tots els sentits. El consol és la incorporació de José Antonio Donaire, que ens aportarà també molt saber en altres camps, i també la seva qualitat humana. Els viatges compartits Girona-Barcelona i al revés, amb en Joan Manuel, quan coincidíem, m’han permès gaudir en aquest darrer any d’una companyia que enyoraré i que estic segura que envegeu.

Durant tot aquest període de “part interminable” d’aquest Consell hem sentit i llegit qüestions de tota mena, algunes encertades i altres conceptualment aberrants , la majoria parlant sobre independència, professionalitat, politització, … dels mitjans de comunicació. Per descomptat aquest debat es va reproduir el dilluns passat en la sessió de la comissió parlamentària que va escoltar al llarg de set hores els arguments dels candidats (l’anomenat “hearing”), de la que podeu consultar aqui la transcripció sencera (provisional encara). Pel seu interès us recullo alguns fragments de la intervenció de Joan Manuel del Pozo (transcripció literal no revisada ni corregida), que va ésser especialment brillant , i que sé que va ésser seguida amb gran interès per part de tots els grups. Si li hagués de posar un titular, triaria aquesta frase : Si la política és democràtica, despolititzar no és desdemocratitzar?

(…) “Les persones són educables pel sistema educatiu, i han de ser educades pel sistema educatiu de la millor manera possible, les persones són educades pel sistema polític, també; però també les persones són educades pels mitjans de comunicació. Fa molt temps que en el món educatiu es diu: si mai havia tingut el sistema educatiu el monopoli de l’educació, l’ha perdut clarament. I ara són moltes les fonts des de les quals plou informació i coneixement sobre la ment de les persones. I, sense dubte, una d’elles són els mitjans de comunicació.
Precisament, la meva aportació, si fos possible, si rebo la confiança, seria la de dur en aquest consell una perspectiva, que naturalment no excloc a tots els altres membres que puguin tenir òbviament les seves pròpies idees i experiència, sinó el contrari, l’aprofitaré moltíssim, però penso que és un perfil professional, que és el que demana la llei, no que la professionalitat sigui només del món de la comunicació, sinó que hi hagin mèrits rellevants professionals, i en aquest cas, els que penso que puc aportar són els d’una vida creuada, mixta, que ningú entengui una doble vida, no he intentat mai fer-ho així, entre la docència i la política, creient que això ara pot tenir un rendiment nou en el terreny dels mitjans de comunicació públics.” (…)

” (…) curiosament quan eduques, sobretot, a part d’ensenyar també aprens, i una de les coses que aprens és que la vida humana no és plena si no és socialment compromesa. I aquí voldria dir que, subratllo les paraules dites abans pel senyor Miralles i pel senyor Guitart, amb relació al compromís polític i a la capacitat d’independència dintre de la política, els grecs no concebien en absolut que un ciutadà lliure –naturalment els grecs eren discriminadors dels estrangers, de les dones, dels esclaus–, feta aquesta precisió, d’aquells que en aquell moment eren ciutadans lliures, com ho som ara tots nosaltres, era inconcebible que no se sentissin socialment i políticament compromesos. Fins i
tot, tenien un verb, que era , derivat de polis –ciutat estat–, i significava “ciutadanejar”, però no “ciutadanejar” passejant pels carrers, sinó “ciutadanejar” practicant la ciutadania, i practicar la ciutadania era formar part de l’àgora i de les discussions corresponents. És més, jo diria que no només –i amb això penso contestar també algunes altres al·lusions– no és perd llibertat fent política, se’n guanya, se’n guanya, per què?, perquè estàs en una dialèctica que t’obliga a ser més responsable, t’obliga a afinar en la pluralitat els criteris de ponderació del valor de les coses. Diríem que, encara que és veritat que hi pot haver polítics que no fan honor a això, la major part de polítics,penso, fem honor a una vida humana rica i plena.
I gosaria dir més, en la meva experiència personal, jo, les persones més lliures les he conegut en l’àmbit de la política i en els monestirs de clausura, les més lliures; no només en aquests llocs n’hi ha evidentment, jo he corregut diversos àmbits socials, però on he vist persones més lliures és en aquests dos àmbits. Dius també que no, evidentment, però que consti que és així i que servidor se sent compromès òbviament a un projecte de llibertat personal ple. Jo crec que això ens ho hem de dir, perquè com ara ho ha recordat algú aquí, en la vida les dependències existeixen, perquè si no existissin les dependències estaríem morts, és gràcies a les dependències que podem sobreviure, som un teixit de dependències. I un cèlebre autor que molts dels presents segurament hem estudiat o hem llegit, Eric Fromm, té una preciosa teoria sobre la llibertat humana explicada de la manera tan modesta com un progressiu alliberament de les dependències que necessàriament tenim. Bé, doncs, jo estic en aquest progressiu alliberament i en aquesta etapa de la meva vida intentaré, també, exercir la meva independència, justament perquè el compromís polític m’enriqueix com a persona.” (…)
“Desgovernamentalització. Efectivament, és la paraula, jo crec que aquesta és la paraula justa i que –també se m’ha preguntat per altres diputats– crec que és el pas qualitatiu que fa aquesta llei d’una manera clara i forta. El fet que el consell i
especialment el seu president, que llavors era també director, no siguin nomenats pel Govern és l’acte de desgovernamentalització material i formal decisiu i més important.
I, compte, jo penso que no s’ha de confondre –que molta gent ho confon–
desgovernamentalització amb despolitització. Jo em pregunto, no ho pregunto a ningú, m’ho pregunto a mi mateix però amb veu alta, si la política és democràtica, despolititzar no és desdemocratitzar?” (…)