Al servei d’aquest poble
M’ha agradat molt esser avui a la manifestació de la Diada a Barcelona. Ha estat un d’aquests moments en què, almenys a mi m’ho sembla, calia respirar l’aire que tants catalans i catalanes han respirat. No passa cada dia que un milió i mig de persones surten al carrer a expressar, viure i compartir sentiments i emocions. Jo, ja ho vaig dir fa dies, no soc independentista, però hi volia ser, ho volia viure i sentir. I com jo molta altra gent.
Per descomptat que és molt clar que la convocatòria tenia un lema independentista. També és molt clar que, almenys una part dels que hi hem anat, compartim la voluntat de defensa de l’autogovern, les llibertats i la dignitat de Catalunya, però no la voluntat de separar-nos del tot d’Espanya.
Un cop constatat l’èxit de la convocatòria, vista l’enorme marea humana, elogiat el civisme, la conducta exemplar, … arriba el més complicat, el dia després. I un primer pensament: hem d’estar a l’alçada. Tots plegats, cadascú en el lloc que li correspon. I estar a l’alçada del clam que avui s’ha expressat no serà fàcil.
Espanya té ara la paraula i hem d’esperar que no sigui sorda i cega a la demanda de reconeixement, expressada clarament avui, des de Barcelona . A aquells que des de fa molt temps hem treballat i maldat per assolir una relació de tipus federal, que les diferents parts sentin raonablement justa, se’ns acaben els arguments. D’ençà de la sentència contra l’Estatut de TC, s’acumulen els motius per pensar que no és possible arribar a un acord acceptable. Als federalistes catalans, com diu Jordi Font, no ens han vençut els nacionalistes catalans , sinó Espanya. La pregunta d’avui és, serà capaç Espanya, aquesta vegada de llegir i interpretar el clam expressat a Barcelona?. Hi som encara a temps?. La resposta de l’Estat serà determinant per definir la direcció que voldran prendre els catalans i catalanes quan es faci la consulta a les urnes que, tard o d’hora, caldrà fer.
I nosaltres, els socialistes catalans, hem de procurar encertar en què vol dir avui “mantenir-nos fidels al servei d’aquest poble”. Molta gent avui al carrer ens ho ha demanat, directament,i, m’atreveixo a dir, afectuosament: no defalliu, us necessitem. Mantenir la unitat civil de Catalunya, la cohesió social en uns temps tan difícils ens ha d’obsessionar. “Un sol poble“, vet aquí el repte. El nostre deure és treballar per no deixar ningú enrere, per avançar plegats. Estar a l’alçada, vet aquí.
Senyora:
De debò que hi va ser? De debò que vol estar a l’alçada tot i no ser fàcil?
Malgrat la foto, malgrat la seva afirmació, no m’ho crec. Vostè no hi era. No nego que físicament estigués allà, però vostè no ho va viure ni ho va sentir tot i posar-hi, ho vull creure, la seva millor voluntat.
És impossible que qualsevol que hi fos, sense cuirasses ni enganys, en tregui la conclusió que vostè en treu. Espanya té la paraula?
Miri senyora, ahir els assistents a la manifestació convertida en concentració pel seu èxit abassegador, vàrem interpel·lar el Parlament de Catalunya, no a Espanya. Vostè, com a disciplinada socialista simplement fa d’emissari als seus superiors i ho interpreta com una demanda al Parlament perquè faci el ploramiques davant d’Espanya. Vostè mateixa, senyora, que ja és prou gran per saber el que fa.
Canviar la demanda de llibertat i sobirania en la consigna de la “cohesió social”, que al seu tron ha de ser “no deixar enrere ningú”, és posar-se a caminar no solament amb el pas del més lent, sinó caminar enrere per no deixar enrere ningú.
La gent passa de tots aquests enganyosos jocs de paraules. És més són aquests jocs de paraules els que encara ensorren més les institucions polítiques existents. Vostè afirma que el “federalisme” ha estat derrotat per Espanya, i jo em permeto preguntar-li quan el federalisme ha presentat cap batalla per ser derrotat. Em penso que el darrer que ho va fer de veritat fou Francesc Macià quan proclamà la República catalana dins la República Federal espanyola. Des de llavors el federalisme ha estat un ardit per enganyar la gent, Un ardit més dels neofalangistes que dominen autoritàriament el vampirisme espanyol, el que no vol dir que en algun moment dirigents del PSC no fossin també víctimes del parany. Recorda que el Sr. Maragall ho provà una mica, no gaire tampoc, i primer el Sr. Rodríguez Zapatero l’enganyà amb quatre cops a l’esquena, i després simplement el traí? És aquesta la derrota que vostè retreu? No va ser el mateix PSC l’eina de tal derrota?
La gent sabem que la unitat civil no és l’objectiu quan es precís trencar l’ordre polític establert, que no és altra cosa el que ahir es va proclamar. La unitat civil ja està trencada, senyora. La unitat civil s’ha de reconstruir des de la normalitat política europea del segle XXI, i això no vol dir altra cosa que la llibertat i la justícia estan per sobre de les unitats civils edificades sobre estructures falses i d’hegemonies injustes.
Benvolgut Sr
Gràcies pel comentari, el contingut del qual no comparaetixo en absolut. Lamento que no em cregui, però jo continuaré defensant que el que fem ho hem de fer preservant l’unitat civil del poble. Tenim reptes enormes i no els hi podem fer front amb una societat partida en dues meitats. Caldrà molt diàleg i molta política per conduir aquesta situació i, és la meva opinió, haurem d’estar tots a l’alçada.
Salutacions cordials