Aquesta setmana he intervingut al Ple del Parlament, per defensar la posició del meu grup davant una proposta del PP de modificació de la llei de suport a les famílies. Podeu clicar aquí per veure la transcripció del debat parlamentari d’aquesta proposta. Jo us annexo, tot seguit, per si us interessa, la intervenció que tenia preparada (i que vaig haver d’escurçar per manca de temps):

“Senyores i senyors diputats , prenc la paraula en nom del Grup Socialista, per fixar la posició en relació a la proposició de llei de modificació de la llei de suport a les famílies presentada pel Grup Popular, i per recolzar les esmenes de rebuig que ja han estat presentades.Voldríem complementar el que s’ha dit fins ara amb algunes consideracions addicionals.

Deixin-me dir que compartim amb el grup proposant i segurament amb la resta de la Cambra la preocupació pel benestar de les famílies. Si m’ho permeten, fins i tot diré que som el grup d’aquesta Cambra que més clarament ha traduït aquesta preocupació en una proposta completa i ambiciosa de sistema públic de suport a les famílies. La llei actual que ara volen esmenar va ésser presentada i aprovada “in extremis” quan s’acabava la darrera legislatura del President Pujol. Malgrat que el concepte de família es va intentar patrimonialitzar durant molts anys per part de les forces polítiques conservadores, la nostra realitat, la realitat pura i dura del suport a les famílies efectiu era “molta fressa i poca endreça” . Un carnet de família nombrosa que servia… en fi les mares i pares de família nombrosa sabem bé perquè servia. Deixin-me recordar que, a més, varem començar el segle amb una de les taxes de fecunditat més baixes del món, amb alguns economistes i demògrafs advertint-nos dels riscos pel futur del país que plantejava la situació.

La llei es va votar per unanimitat ( malgrat que els diversos grups de la oposició tenien objeccions diverses al text) per responsabilitat de tots els partits catalans. L’endarreriment del nostre país en polítiques familiars era tal, que no era responsable obstaculitzar la primera possibilitat de tenir un text articulat que tractés la protecció a la família. El nostre grup, així ho recullen les actes, per boca de l’actual consellera Marina Geli, va dir clarament en el debat que la nostra proposta hauria estat molt més ambiciosa, molt més completa, amb una visió més sistèmica, més integral . La nostra proposta havia quedat recollida en el debat de la moció de censura de setembre de 2001 : PRIMER COMPROMÍS PER GOVERNAR CATALUNYA AL COSTAT DE LA GENT: MES SUPORT A LES FAMÍLIES.

Ja llavors afirmàvem quins havien d’ésser els seus objectius:

1. La conciliació de la vida laboral i la vida familiar i personal
2. Facilitar la formació de noves famílies
3. Reconèixer el valor individual i col·lectiu que tenen els infants
4. Possibilitar que les famílies tinguin els fills i filles desitjades
5. La corresponsabilització dels pares i mares des de la primera infància en la vida familiar
6. La igualtat d’oportunitats de les dones per accedir al mercat laboral
7. Garantir els serveis de suport a les persones amb dependència

Una de les mesures que recollia la nostra proposta era la prestació econòmica directa i universal , i allà ja dèiem que la implementació de la mesura seria gradual , començant pels infants menors de 6 anys i ampliant-ho progressivament. I doncs? Perquè avui li votem en contra?

Doncs li diré què més deia i diu la nostra proposta de política familiar:

Cal dissenyar polítiques públiques de suport a les famílies que atenguin en totes les seves formes que no tinguin un caràcter reduccionista i excloent. En aquest sentit les polítiques públiques familiars han d’anar dirigides a totes les famílies, garantint que les unitats familiars més fràgils tinguin un suport major: UNIVERSALITZACIÓ DE LES POLÍTIQUES I/AMB GARANTIA DE REDISTRIBUCIÓ PER LES MÉS FEBLES

La llei només va recollir una part de la nostra proposta i, en aquest sentit , patia des del nostre punt de vista de manca d’ambició política , per incompleta. Esmenar-la, modificar-la, però, per modificar una petita part ens sembla sincerament innecessari. Aquestes millores es poden anar fent sense modificar-la.

Fins aquí la llei, a partir d’aquí l’acció de govern:

Un cop arribats al govern , a finals de l’any 2003 varem recolliren els efectes de 23 anys de sequera en relació a les polítiques familiars efectives (amb un gran discurs de defensa de la família això si) La feina per fer era ingent. Els dos governs progressistes sense necessitat de modificar la llei han anat treballant intensament per fer realitat un sistema de protecció que compleixi amb totes dues condicions : universalitat i especial protecció de les famílies més febles. I aquí el concepte de sistema és molt important

Les prestacions econòmiques són un element, però no forçosament el més important. Els serveis són imprescindibles per garantir l’assoliment d’alguns dels objectius bàsics d’aquestes polítiques:

El Sr Bosch li ha relacionat moltes de les mesures endegades des dels diferents departaments. No pateixi que no li repetiré. Permeti’m només subratllar-ne algunes per la seva rellevància en relació als objectius que els esmentava abans.

Unes de les més importants són les escoles bressol assequibles, amb predomini del sector públic i serveis alternatius per la petita infància

Serveis d’ajut a la dependència

Ajuts per l’accés a l’habitatge de les famílies

Mesures de conciliació : revisió del permís de maternitat, flexibilització d’horaris pels pares i mares de família, permís addicional de paternitat

Sensibilització social sobre el valor de l’aportació de les famílies

Serveis i programes de lleure

Serveis d’assessorament , mediació i teràpia familiar

Nosaltres creiem que un bon sistema de polítiques de suport a les famílies és una de les polítiques més efectives per millorar les perspectives de futur d’un país , tant com les polítiques d’infraestructures. Per això l’esforç s’ha dirigit aquí : a crear sistema. La seva proposta és molt poc ambiciosa, reduccionista.

Aquesta manca de concepte global, de sistema ja va quedar clara quan el govern del PP a Espanya va fer una política basada sobretot en desgravacions fiscals que , com la llei del IRPF de 1998, va augmentar el diferencial de protecció entre les famílies de classe mitjana i alta respecte a la classe baixa. Aquesta no és en absolut la nostra filosofia. ( Sap com se’n diu de l’efecte d’aquestes polítiques socials: els sociòlegs en diuen “efecte Mateo”, inspirat en la cita bíblica Perquè el que té se li donarà i tindrà en abundància però al que no té fins i tot el que té li serà manllevat

Doncs això , hi ha efectes perversos en determinades mesures socials. Per això cal esser sempre molt curós en el disseny global i en la seva aplicació . Els experts recomanen diversificar els ajuts : serveis, prestacions econòmiques i desgravacions fiscals tenen efectes diversos sobre les diferents tipologies de família.

Es tracta de aplicar els recursos disponibles de la millor forma possible per maximitzar el seu efecte.
En un escenari de recursos il.limitats, o bé obviant l’evident retard en els nivells de cobertura de serveis bàsics per les famílies amb infants com poden esser les escoles bressol i altres serveis de petita infància, els hi votaríem a favor la seva iniciativa. Però ai las! Nosaltres vivim al món real de recursos pressupostaris limitats , i varem constatar els anys de retards en serveis bàsics per la ciutadania en un país que està creixent en els darrers anys , i del que creix la població infantil, afortunadament, de forma molt accelerada. Per això el govern del President Maragall i l’actual govern del President Montilla, ha situat la seva prioritat en la creació de serveis. I això , més, comptant amb la complicitat del món local, del món municipal amb tots els serveis de proximitat que presta i als que la Generalitat ha incrementat els ajuts.

La recerca de l’equilibri entre les mesures universals i les mesures compensatòries ens ha portat a prioritzar el desenvolupament d’una xarxa de serveis de proximitat , que són els que més ajuden a les dones catalanes ( aquestes que manifesten quan són preguntades que voldrien tenir més fills) a “conciliar”.

Deixi’m explicar què hi ha a la base de les prestacions econòmiques de caràcter universal. Ho dic amb les paraules d’un dels majors experts europeus en el tema, el Dr Gosta Esping Andersen, que imparteix classes ben a prop d’aquí a la UPF. El motiu principal és el reconeixement social a la tasca de les famílies. La idea és que els ciutadans que no tenen fills ajuden als que si en tenen. Es reconeix així que els infants són un bé per tota la societat.

És el mateix que hi ha en el fons dels 2500 € per naixement d’infant que ha endegat el govern socialista espanyol. L’ajut és el reconeixement de la societat a la tasca que aquella mare i aquell pare fan al benestar col·lectiu tenint i criant aquell fill o filla.

Els infants són un bé col·lectiu i les famílies (a les que cíclicament es dona la culpa de tot) , són les que aguanten, en aquest sentit, el nostre sistema social. Ahir ens ho deia en aquest mateix Parlament l’eminent i venerable sàvia Victòria Sau: “Posar un esser humà al món no és un assumpte privat , és un assumpte social. Incrementa el benestar de la societat. Però la maternitat que és un tema social es tracta com un tema privat i és una font de desigualtat per les dones. Per evitar-ho cal desenvolupar polítiques de millora de la conciliació entre vida professional i la vida familiar”.

Si ho prefereixen ho podem dir amb les paraules del Observatori pels afers familiars de la UE. “La família és una de les principals infraestructures de la societat. Li devem un factor essencial per la societat: l’estabilitat. Així com les empreses necessiten les infraestructures per funcionar, en una societat complexa la vida privada de les persones necessita també una infraestructura que faci funcions de protecció social, i faciliti l’accés al coneixement i a la cultura i l’articulació de la vida familiar i professional”. Per això els infants, els homes i les dones que viuen en aquestes famílies han de rebre suport per igualar les seves oportunitats de benestar i desenvolupament amb la resta de la societat, tenint present que l’origen familiar situa més o menys favorablement a uns que uns altres en la societat.

La proposta d’ajut universal que varem fer per primera vegada i que després va recollir la llei va ésser modesta en la quantitat , però va suposar un canvi revolucionari en la política social espanyola perquè iniciava el principi de “drets universals” en el camp dels ajuts socials, i també consagrava la idea que els infants són un bé i una responsabilitat col·lectius. Òbviament per una família amb ingressos alts el muntant és petit, però per altre tipus de família no ho és.

En tot cas, però, la prioritat és invertir en les famílies amb fills amb més fragilitat social. Les societat contemporànies han d’invertir de forma molt més important en el benestar del infants, i prioritzar el suport públic als infants de famílies amb risc. Si no es fa així estem comprometent el nostre futur com a societat. La pobresa infantil és el pitjor predictor de productivitat futura d’una societat. Els nens que creixen en contextos de pobresa pateixen un desenvolupament cognitiu inferior i presenten més fracàs escolar. En un context d’economia del coneixement això és molt desastrós. Si volem maximitzar la futura economia productiva i minimitzar l’exclusió social, hem d’invertir urgentment en el benestar dels infants amb més indicadors de risc .

Això implica prioritzar i multiplicar els serveis per la petita infància: les escoles bressol , per exemple, ja li ha dit el sr Bosch . Jo li poso l’exemple de la demarcació de Girona on el dèficit era espectacular: s’han doblat en els darrers quatre anys les places d’escola bressol publica que s’havien fet en els darrers 23 anys.

En aquest sentit aquests són ajuts que , per la conciliació de la vida familiar i la vida laboral i per la compensació de carències en infants de mitjans desafavorits són més importants que les prestacions econòmiques.

Les polítiques basades en desgravacions fiscals són perverses perquè sobretot ajuden a les classes mitjanes i altes

En un escenari pressupostari amb menys endarreriments a compensar… incrementaríem les prestacions econòmiques universals . En el mon real preferim prioritzar un nivell de cobertura potent dels serveis i deixar per mes endavant els increments econòmics.

Bona escola pública, que tingui previstos en el seu interior sistemes compensatoris i de tractament de la diversitat, que sigui flexible per tractar de diferent manera els que tenen necessitats diferents, i els asseguro que ens en sortirem, perquè la tenacitat del conseller Maragall sabrà trobar la forma de teixir complicitats: //

Bon sistema de salut pública que contempli les necessitats biopsicosocials dels individus, i que treballi en xarxa (d’aquí la importància de programes com el salut i escola per treballar integralment) , o la integració de l’atenció precoç amb l’atenció´ en salut mental infantojovenil//

Bon sistema de serveis socials, i aquí els serveis socials municipals de tant i tants pobles i ciutats de Catalunya estan fent una tasca importantíssima en aquest sentit, creant xarxes de centres oberts per infants i adolescents, serveis de proximitat per la petita infància, …

Què els hi vull dir amb tot això ? Que hi havia tanta feina a fer, tanta, i els recursos són limitats , que la prioritat de moment és fer créixer els elements del sistema de protecció a les famílies que creixi amb l’equilibri entre la universalitat i la compensació de les poblacions més fràgils.

Som els primers de dir que en el moment que sigui possible estendrem la prestació econòmica a infants per sobre dels 3 o 6 anys, però no abans d’haver garantit que els serveis bàsics .

Esperem que el nou sistema de finançament ens ho permeti . Esperem , sigui dit de passada, no haver-lo de negociar amb un govern del PP , perquè potser no en tindríem ni per mantenir l’actual cobertura,
Per nosaltres el tema és molt seriós.

No voldríem pensar que per vostès és un tema per fer electoralisme . Vostès han tingut la proposta “en remull” durant uns quants mesos i han esperat a portar-la al ple ara , a tres setmanes de les eleccions i en un context econòmic de moderació del creixement.

Però la nostra posició no ve marcada pel context preelectoral, sinó per totes les raons que els hi he exposat i que tenen a veure amb la nostra responsabilitat política a l’hora d’exercir el govern del país.
Es per tots aquests motius doncs que recolzem l’esmena a la totalitat.