Ha mort Josep Benet i no puc deixar de recollir algunes de les paraules que sobre ell i la seva trajectòria es diuen aquests dies. El President de la Generalitat ,José Montilla, ha destacat de Josep Benet “la feina que va fer en defensa de molts antifranquistes en un moment en què era molt difícil defensar aquells que volien la democràcia” i que “va ser una figura important de la transició i un dels ponents de l’Estatut de Sau” i “un polític transversal, un home del catalanisme, que va dedicar la seva vida al país i a la construcció de la nova Catalunya que va sortir de la Transició“. L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol ha exalçat i agraït la “lliçó de vida i de servei” de qui ha reconegut com el seu “mestre de coneixement”, i ha destacat que marxa després d’una vida plena de servei al país. En un article que publica avui el Diari de Girona, recorda el seu mestratge i el compromís i risc que va assumir al llarg de la seva vida.

M’ha agradat molt l’article de Pilar Rahola , a La Vanguardia. Diu : “A pesar de sus muchas heterodoxias ideológicas, Benet consiguió ser un referente para todos y para muchos, un auténtico maestro. El elogio, pues, aparte de unánime, parece sentido, alejado de los parabienes educados que la muerte siempre concilia. (….) En mis tiempos de universidad inquieta e inquietante, Josep Benet me dio uno de los consejos más serios de mi vida. “¿Qué podemos hacer para ayudar a consolidar las libertades de Catalunya?”, le pregunté con excesiva arrogancia, desde mi evidente pequeñez. Y Benet respondió: “Te daré tres consejos. Primero estudia, después estudia, y, finalmente, estudia”. Prepararse para el país libre que llegaría, dotarlo de cuadros, alumbrar líderes, pensadores, científicos, profesionales, es decir, edificar, sobre las ruinas, un país sólido. Él creyó profundamente en esa Catalunya fénix que renacería de las cenizas y se reconstruiría con rigor y solvencia.“

Crec que aquestes són paraules que ens haurien de fer pensar molt , en un moment en què sembla que en aquest país el que ocupa el primer pla són les ambicions personals, la lluita personal pel poder, (algunes cròniques que hem pogut llegir aquests dies recorden més la lluita de mascles dominants entre primats, que estudien els etòlegs, que la lluita ideològica i política) enlloc de les ambicions i les lluites per la millora de la col.lectivitat. Potser, com deia avui Rafa Nadal a la tertúlia (avui excel.lent) de “El matí de catalunya Ràdio” d’Antoni Bassas, el país ha anat en la direcció contrària a les paraules de Benet i hem fet grans declaracions enlloc de treballar amb eficàcia i discreció per assolir la direcció estratègica dels llocs on hi ha el poder real. Antoni Puigverd afegia que potser no ha quallat la idea que la obligació del feble és ser més llest que el fort. Tenim el talent i la saviesa del país desaprofitada? Els i les dirigents catalans i catalanes, en tots els camps, són els i les millors? Cultivem l’excel.lència i el coneixement en tots els àmbits, com ens correspondria en tant que país sense Estat, si volem seguir avançant en un món globalitzat i competitiu?. Som capaços d’optimitzar el rendiment del nostre capital humà, el nostre principal actiu des de sempre? Em sembla un tema per reflexionar llargament.

Benet va ésser un dels mestres de la primera generació que va tenir consciència que calia preparar-se per dirigir i mantenir viu el país. Ell mateix va escriure i produir molt des de la seva condició de historiador i polític . Justament aquests dies es començarà a trobar a les llibreries el primer volum de les seves memòries, que serà , ben segur, un text de referència per conèixer una època del nostre país. El que va ésser el senador més votat d’Espanya, aquell que va propugnar la unitat catalanista per sobre de les diferències, l’heterodox que no s’estava de criticar les actuacions que no li semblaven correctes vinguessin d’on vinguessin, ens ha deixat. Ens queda el seu llegat que no hauríem d’oblidar.