Aquest matí, l’exconseller d’economia amb el govern d’entesa, Antoni Castells, ha estat entrevistat per la Mònica Terribas a Catalunya Ràdio en motiu del desè aniversari del Pacte del Tinell que permeté, després de dècades, que l’esquerra tornés al capdavant de la Generalitat de Catalunya amb Pasqual Maragall com a president.

En l’entrevista, Antoni Castells ha repassat l’actualitat política fent referència a multitud de temes, especialment -com és de rigor- a la consulta i al procés pel dret a decidir. Vull rescatar però, per la idoneïtat de l’efemèride, les reflexions que ha articulat entorn de l’aniversari del pacte de govern i, com a màxim responsable de l’àrea d’economia, també de les dificultats que es va trobar al capdavant de la conselleria amb l’esclat de la crisi econòmica.

En aquest sentit, tractant-se segurament de la persona més autoritzada per dir-ho, Antoni Castells ha reiterat la idea que és absolutament fals que el govern d’entesa fos malbaratador o irresponsable, i ha carregat contra els qui amb bastant encert mediàtic han aconseguit vendre aquest relat entre l’opinió pública. Castells també ho explica perfectament en el seu llibre “Per mirar endavant, la meva part de veritat” (2011) que vam tenir l’ocasió de presentar a Girona el gener de 2012 en un acte organitzat per la delegació a Girona de la Fundació Catalunya Europa.

El conseller Castells ha explicat que quan Pasqual Maragall pren possessió del seu càrrec un 20 de desembre de 2003, les finances de la Generalitat tenien un deute que representava el 7’4% del PIB català. Al 2007, aquest deute era del 8%: va augmentar tant sols un 0’6% en quatre anys, una xifra prou raonable si tenim en compte que el govern d’esquerres va dedicar-se a realitzar una obra d’inversió social d’acord amb les necessitats del moment. Passàvem de la Catalunya dels sis milions a la dels set, i el país necessitava més escoles, més hospitals, més serveis per afrontar els reptes de la societat d’avui. Amb tot això, el deute va augmentar tant sols, si em permeteu la reiteració de la xifra, un 0’6% en quatre anys.

Les dificultats van venir després amb l’arribada de la crisi econòmica. Com en tots els països occidentals, la frenada de l’activitat econòmica va provocar que els ingressos públics es veiessin seriosament afectats. Per posar un exemple -i això ho explica el propi Castells en el seu text “Per mirar endavant, la meva part de veritat” (2011)-, l’Impost de Transmissions Patrimonials va passar de recaptar una quantitat propera als 4.000 milions d’euros l’any al 2006 a uns minsos 1.400M€ al 2009 o 2010, és a dir, quasi bé un 70% menys d’ingressos per aquest concepte.

No és cert, doncs, que el govern d’entesa fos malbaratador. Senzillament, la crisi econòmica va provocar un descens significatiu dels ingressos de la Generalitat, que féu que el deute es disparés: del 8% del PIB que hem dit anteriorment per a l’any 2007 a un 17’8% al 2010. Quasi bé 10 punts en tres anys: una pauta que, amb més o menys fidelitat a aquesta xifra, han seguit la majoria de països castigats per la recessió.

I el govern de Convergència i Unió tampoc n’és una excepció: també en 3 anys, de 2010 a 2013, el deute ha augmentat 10 punts; del 17’8% del PIB a l’actual 27’2%, xifra relativa al tercer trimestre de 2013.

Vull reivindicar des d’aquí, doncs, deu anys després del Pacte del Tinell; que malgrat els errors que naturalment va cometre el govern d’entesa -com tots els governs-; els executius encapçalats pels presidents Maragall i Montilla van significar un impuls social importantíssim per al país. Què faríem avui, en un context de retallades a l’educació o a la sanitat -entre d’altres-, sense les escoles o els hospitals que vam construir durant aquells anys? Sense la cimentació social que vam dur a terme al llarg del país, apamant-lo, cosint-lo, enfortint la cohesió social? Deu anys després del Pacte del Tinell, som molts els que trobem a faltar un nou govern d’esquerres a Catalunya.