Avui hem aprovat al ple de Girona la moció de suport a la consulta del 9N. Com a portaveu del grup socialista he fet aquesta intervenció, en nom de tots els regidors i regidores, per donar el nostre suport:

Foto: Jordi Ribot Puntí/ICONNA

Senyor Alcalde, senyores i senyors regidors

Aquests són temps de sumar. I avui toca unitat.

La història ens ha ensenyat que el país avança quan el catalanisme polític va unit. I en moments excepcionals, només quan hem treballat des de la col·laboració lleial de les nostres diferents tradicions polítiques, només llavors hem recollit bons fruits. . La Mancomunitat de Catalunya, la Generalitat republicana o la recuperació de les nostres institucions durant la transició en són tres bons exemples.

Per això el nostre grup donarà majoritàriament suport a aquest acord que es sotmet a deliberació d’aquest Plenari.

Avui donarem suport a aquest acord persones ideològicament ben diverses. Ens sumarem  així al que  aquests dies més de 850 ajuntaments catalans, i, dins d’aquests, avui ja sumem més de 200 regidors i regidores socialistes , diem clara, pacífica, serena i contundentment : volem ser escoltats . El 80% de la ciutadania ho pensa així, també.

Al Parlament, el passat 17 de setembre es va aprovar una resolució de suport a la consulta de la que avui parlem, amb el vot de 89 diputats, dels quals 3 eren diputats socialistes. Fa tot just una setmana amb un suport encara més ampli el Parlament va donar-nos un camí, un instrument, una llei de consultes perquè aquesta escolta pogués ser feta des de la legalitat. Aquest és el camí al que nosaltres avui donem suport: un camí que ens dona la possibilitat de poder canalitzar la nostra veu . Aquesta veu és plural: hi caben els que s’inclinen per la independència, i altres que pensen que encara hi ha fórmules d’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Tanmateix, tots compartim uns mateixos plantejaments: L’adversari no és l’independentisme, sinó el nacionalisme espanyol; i avui ens uneix un objectiu immediat: la celebració d’una consulta en la qual, constatat l’esgotament del pacte constitucional, els ciutadans de Catalunya prenguin la paraula per decidir el seu futur.

Els socialistes catalans formem part d’una llarga tradició política. Els que  ens han precedit, han afirmat, de formes diverses, però nítidament que, ho diré amb paraules d’Andreu Nin, qui “combat aferrissadament totes les formes d’opressió no es pot mostrar indiferent davant de l’opressió nacional”. Joan Reventós va sintetizar molt bé aquesta idea:  “som socialistes i catalanistes per les mateixes raons”.

Deia Pasqual Maragall “El catalanisme esdevé sentiment en la mesura que reconeix i valora l’existència d’uns ciutadans que viuen uns problemes i que tenen unes necessitats. El catalanisme esdevé sentiment de comunitat quan dóna resposta i oportunitats, un per un, a tots els seus ciutadans”. Per nosaltres aquest és també el Nord: l’ambició d’un país millor més igualitari, més just.

El socialisme català sempre ha estat al costat dels anhels majoritaris del país, i sempre ha intentat relligar drets socials i drets nacionals en un sol projecte polític. Hem treballat perquè aquest fos un objectiu de tots.  “Un sol poble”, hem dit, “la llengua no ens dividirà”, hem reiterat.

Quan es va constituir el PSC , es va signar el “Pacte d’abril”.  Corria l’any 1977. En el seu punt 5é diu literalment que acceptem: “El reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol”.

Els socialistes hi hem estat i hi som, i per això avui  votarem majoritàriament a favor de donar suport a l’acord del Ple. Donem suport a la convocatòria de la consulta, com ho van fer dues diputades del nostre grup al Parlament, Marina Geli i Núria Ventura, i també el diputat Joan Ignasi Elena,  fa escassament dues setmanes. Per convicció i per fidelitat i respecte a la nostra pròpia història. Els socialistes hi som.

El socialisme catalanista ha d’estar inequívocament al costat dels que treballen per aquest objectiu i a la vegada ha de ser present i actiu en les instàncies unitàries creades per aquest propòsit. Nosaltres estem a la taula gironina pel dret a decidir. També la majoria de nosaltres formem part, d’ un moviment polític que està present a la taula del Pacte nacional pel dret a decidir.

És indiscutible que Catalunya té i ha tingut històricament vocació d’Estat. No necessàriament independent, ans al contrari: catalanistes d’un i altre signe, més o menys progressistes, més o menys conservadors, han intentat canviar Espanya per fer-la més amable, més tolerant, perquè accepti el seu caràcter plural i divers de nació de nacions.

Pasqual Maragall va ser el darrer en intentar-ho. Al cap i a la fi, l’Estatut era això: una proposta per a Catalunya però també per a Espanya, un últim intent poc reeixit de convertir l’Espanya de matriu castellana, aquella de la qual Machado en deia que “desprecia cuanto ignora”; en un nou Estat que reconegués el caràcter nacional dels seus territoris històrics i la seva diversitat cultural i lingüística.

Com tots sabem, fruit d’aquell intent i de la resposta rebuda per part de l’Estat espanyol, neix la situació que avui vivim. I per això estem avui aquí. Els catalanistes, units en la seva diversitat, hem entès que després d’una sentència de l’Estatut que deixa en l’aire les relacions Catalunya – Espanya, una sentència que malmet els ponts de diàleg dels quals parlava Espriu, només ens queda una sortida, o en tot cas aquesta és la més raonable: donar veu al poble. Exercir el dret a decidir.

Molt a prop d’aquí en unes terres, això és cert, de molt més antiga tradició democràtica, al Regne Unit, anglesos i escocesos ens han donat una lliçó fa molt pocs dies, ens han mostrat un camí, raonable, enraonat, transitable, possible. El propi Tribunal Constitucional ens ha dit que, dins la legalitat existent, si hi ha la voluntat política de que així sigui,  es pot donar la veu a la ciutadania. Hi ha voluntat majoritària, i hi ha un camí legal, cal que la consulta es produeixi.

Com deia Alex Salmond , durant l’envejable campanya escocesa, “It’s not about tradition, it’s about ambicion” “No és sobre tradició , és sobre ambició” Com deia Rafael de Campalans no és pas per als nostres pares, sinó per als nostres fills. No és la història el que ens determina sinó la voluntat dels catalans d’avui .

Surti el que surti, decidim el que decidim, volem parlar,  volem votar.

Joan Maragall va escriure l’any 1898 la seva Oda a Espanya, i deia:

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?

La nostra veu , la de tants ciutadans que varem sortir al carrer , altra vegada, l’onze de setembre, la que es va expressar al Parlament, la que s’està expressant als Ajuntaments d’aquest país, diu pacífica i “atronadorament” volem votar. I votarem, n’estem convençuts.