Per capítols (1)
Els darrers dies no he donat l’abast. Començo pel divendres: Varem tenir una excel.lent sessió de treball de la Convenció pel futur. De moment encara no està “penjada” a la web, tot i que si vareu poder seguir els seus aspectes mes “mediàtics” a la premsa del dissabte. Al bloc de Miquel Iceta, hi trobareu la seva intervenció . Jo us annexo tot seguit les notes que vaig utilitzar per fer la meva intervenció a la taula rodona sobre el futur del món del treball.
“El futur del món del treball a les societats del segle XXI”
Trobada de la Convenció pel futur
Barcelona, 16 de maig de 2008
Guió i recull de cites de la intervenció de Pia Bosch a la taula rodona sobr el futur del mon del treball.
Participants de la taula . Isidor Boix, Pia Bosch, Alejandro Cercas, Manuel Gomez Acosta, Ester Niubó i la Consellera Mar Serna.
Quan, uns anys enrere, vaig esser la regidora responsable, entre altres coses, de les polítiques d’ocupació de l’Ajuntament de Girona repetíem sempre una frase per explicar el lligam de les mateixes amb la lluita contra l’exclusió social. Dèiem: Tenir treball és molt més que tenir treball, i no tenir-lo és molt més que no tenir-lo. D’això fa tan sols 12-13 anys. Al llarg dels 8 anys que jo vaig ocupar-me del tema, treballant amb centenars de ciutadans i ciutadanes de totes les edats, que necessitaven algun suport especial per accedir al mercat de treball, anàvem veient com el nostre enfocament, la teoria de la que partíem s’havia d’anar matisant cada cop més i que , per bé que el treball és molt important, calia també donar molta importància a les relacions socials, al sentiment de pertinença a la comunitat, a la dinamització dels vincle comunitaris, associatius, perquè… si la font principal de significació social, de identitat personal és el treball, la fragilitat d’aquest és cada cop més gran. Veiem el nous “treballadors pobres”, (que tenint feina no poden arribar a final de mes), i veiem també la dificultat de mantenir una continuïtat, un itinerari personal coherent al llarg de la vida laboral de les persones.
El treball ha estat la font principal de significació social: l’ element central de la nostra identitat social i personal. La professió ha estat en les nostres societats occidentals avançades sovint el primer atribut que s’esmenta per definir a les persones: Qui és…? Es un botiguer, és un paleta, és un professor de …, és un metgessa… i desprès s’explica la resta.Això ha estat així tradicionalment en la nostra societat, però és evident que vivim en temps de canvi , de mutació, i que en les modernes societat de la informació això ha canviat de forma irreversible. És sobre aquestes tendències en relació al paper del treball i el seu impacte sobre la nostra identitat social i personal, sobre el nostre caràcter sobre el que vull parlar.
En el món occidental a inicis del segle XXI vivim, diuen alguns sociòlegs, en societats modernes “líquides” . Zygmunt Bauman ho defineix així: “La velocitat del canvi que impregna l’economia i tota la realitat ha creat a la gent una condició de contínua incertesa, el terror permanent d’esser sorpresos d’improvís i de quedar enrere. És una societat líquida perquè en ella, les situacions en què es troben les persones canvien abans que les seves formes d’actuació aconsegueixen convertir-se en hàbits i procediments.”
També s’ha anomenat la nostra com a societat de la informació o societat-xarxa. Manuel Castells ho defineix així: “(…) la revolució de la tecnologia de la informació , la crisi econòmica tant del capitalisme com de l’estatisme i les seves reestructuracions subsegüents, el floriment de moviments socials i culturals, com l’antiautoritarisme, la defensa dels drets humans , el feminisme i l’ecologisme. La interacció d’aquests processos i les reaccions que desencadenaren van crear una nova estructura social dominant, la societat–xarxa; una nova economia, l’economia informacional/global; i una nova cultura, la cultura de la virtualitat real.” “Als països avançats la producció es va concentrant progressivament en capes de població educades i relativament joves i la flexibilització i individualització del treball són processos que avancen imparablement. A més, els canvis tecnològics estan modificant la cultura dels mitjans de comunicació, la vida urbana, la política global i la nostra pròpia vivència del temps i l’espai.”
“Els canvis del món del treball són sobretot qualitatius més que no pas quantitatius: es crea ocupació, però és un nou tipus d’ocupació: Les noves tecnologies ni creen ni destrueixen ocupació el transformen. Així les dues economies més tecnològicament avançades del mon Japó i EEUU tenen les taxes més baixes d’atur.
La relació laboral canvia també: individual, flexible, discontinua, fragmentada, . Molts autònoms, molts subcontractats. Això fa que hi hagi cada vegada més polarització: més diferències entre els treballadors amb altes qualificacions i poder de mercat (aquests estan inclús millor que mai. Els sous dels als executius han arribat a nivells estratosfèrics), i els que no tenen poder individual de mercat, que estan cada vegada pitjor, per la globalització i el dumping global. Per tant més desigualtat i més polarització són conseqüències evidents del nou capitalisme.
Com fer front a aquesta situació?. No resignant-se al retrocés de les conquestes socials i del poder de negociació salarial. Cal treballar perquè l’extraordinari desenvolupament tecnològic pugui permetre, a l’hora, més beneficis per les empreses i millors condicions pels treballadors: incrementant la productivitat”
Em concentro en una derivada que pot esdevenir central, que són les conseqüències en les persones d’aquests canvis. Les dades estadístiques ens confirmen l’increment del malestar personal, dels trastorns d’angoixa, (Cal observar l’evolució preocupant del consum de psicofàrmacs indicats per tractar els trastorns d’ansietat que es fa a les nostres societats).
En aquest sentit em sembla especialment interessant la contribució de l’anàlisi sociològica de la qüestió , especialment de sociòlegs de la modernitat com Richard Sennet (Sennet és fill i nebot de brigadistes internacionals que varen lluitar a Catalunya, a Barcelona en especial, amb el POUM a la Guerra Civil espanyola, i té una llarga relació amb Espanya i Catalunya).
Diu Sennet:
“El capitalisme actual tendeix a atomitzar els individus, els hi arrabassa les categories socials que, per be o per mal, havien contribuït a forjar la seva personalitat . Enlloc d’això , presumeix de valorar els talents i les habilitats individuals, però , en la pràctica, aïlla l’individu. S’han erosionat els organismes de mediació institucional, com els sindicats, i l’individu queda abandonat a la seva sort. Amb aquest canvi alguns individus especials hi ha sortit guanyant, però la majoria hi surt perdent. “
“Els canvis que el nou capitalisme ha introduït al mon del treball: no es tracta d’un fenòmens passatger, i potser l’esquerra no ha entès el calat d’aquesta mutació, ni les profundes modificacions que la tecnologia està introduint en el sistema capitalista ni en quina mesura aquesta tecnologia es fa servir per incrementar les desigualtats i la dominació. Si no tenim present la irreversibilitat d’aquest canvi ens limitarem a demanar que res canviï i aquest no és un bon mètode per combatre aquest canvi. El nou capitalisme va començar fa 20 anys a Amèrica a fer visibles aquests canvis, però és molt clar que aquest no és un tema americà. Ara veiem els mateixos canvis a Xina, Índia,… Es tracta de països pobres que de cop han assolit una posició de poder molt important veuen com en el seu cos social es produeixen profundes contradiccions entre les noves classes mitjanes i la gent que va quedant enrere”
Ell ha fet recerca d’un forma peculiar, cercant entendre els fenòmens en el marc de períodes extensos de temps, fet que resulta fonamental en uns moments en què un dels trets més rellevants de la cultura del nou capitalisme és la ruptura del temps, la seva fragmentació en petites porcions, de forma que, com explica a “La corrosió del caràcter” les experiències resulten molt breus i inconnexes
Sennet es planteja de forma provocadora:
“Perquè en aquestes situacions, en aquest context la gent es desplaça cap a posicions de dreta política?. No és qualsevol tipus de dreta, sinó la dreta tipus Vicente Fox o Berlusconi, marcada per l’individualisme, per selfs-made-mans que donen el missatge a la gent: “Tu també pots assolir l’èxit. El problema son aquests pesats de l’esquerra que s’interposen en el teu camí”. És un discurs de dreta individualista que es presenta com deslligada dels interessos dels grans grups de poder tradicionals, en aparença. Aquest univers mental encaixa amb el nou capitalisme que posa l’èmfasi en la responsabilitat individual de cada persona front al seu propi destí, abans que en la responsabilitat col·lectiva. Els hi diuen : tu no ets massa, encara que les circumstàncies t’han impedit de moment, demostrar de què ets capaç. “Mereixes la teva oportunitat”. Es veu arreu, també, per exemple a la India on les persones que més pateixen els efectes d’aquest nu capitalisme es senten atretes en gran mesura per aquest tipus d’ideologia de dreta .
“La gran pregunta que s’ha de fer l’esquerra és perquè en aquests moments no és capaç de transmetre esperança d’una vida millor per tots. En general, en molts països el que transmet es desesperança. Regne Unit, França l’esquerra és un moviment conservador, anquilosat, que reivindica estabilitat. Potser és només una qüestió de temps i de renovació generacional.”
I segueix:
“L’esquerra ha de donar a la gent eines per reforçar els seus recursos col·lectius i personals front a una dinàmica (un sistema) del nou capitalisme que resulta ser molt destructiu tant en el pla social com en el psicològic, destructiu en una forma que no ho era el capitalisme clàssic. Si el volem resistir ens hem de construir una personalitat forta i una col·lectivitat forta.”
“Les noves formes d’organitzar el temps i , en especial, el temps de treball s’imposen. És emblemàtic el lema RES A LLARG TERMINI .
EL passat estable és molt curt: 30 anys. Després de la 2a guerra mundial, a les economies avançades, els sindicats forts, l’estat del benestar, i les grans empreses varen crear una relativa estabilitat.
RES A LLARG TERMINI, és un principi que corrou la confiança, la lleialtat el compromís mutu. Les experiències profundes en matèria de confiança . La organització a curt termini fa difícil que maduri la confiança informal.
Els llaços dèbils i de curta durada imperen.
Per adaptar-s’hi és millor la cooperació superficial.
Això afecta el caràcter de les persones i traslladat al terreny familiar implica moure’s contínuament, no comprometre’s i no sacrificar-se.
En canvi la família hauria de valorar la obligació, la honradesa, el compromís, la finalitat.”
“Com poden perseguir-se objectius a curt termini en una societat curt-placista?
Com es poden sostenir relacions socials duradores?
Com pot un esser humà desenvolupar un relat de la seva identitat i història vital en una societat composada d’episodis i fragments?
El capitalisme curt-placista amenaça amb corroure minar el seu caràcter, i en especial els aspectes que uneixen els sers humans entre sí i els hi proporcionen una sensació personal de jo sostenible.”
“La inestabilitat ha existit sempre històricament, per culpa de les guerres, la fam i altres catàstrofes. La novetat és que avui existeix incertesa sense l’amenaça de cap desastre històric, sinó que està integrada en les pràctiques quotidianes d’un capitalisme vigorós.
L’experiència d’un temps desarticulat que amenaça la capacitat de la gent de consolidar el seu caràcter en narracions duradores, s’imposa.”
“Els tres elements del sistema de poder flexible corrouen el caràcter dels empleats més corrents que intenten jugar d’acord amb aquestes normes”
“Un sentit més ampli de comunitat, i un sentit més ple del caràcter, és el que necessita molta gent que en el capitalisme modern està condemnada al fracàs”
“UN REGIM QUE NO PROPORCIONA ALS ESSERS HUMANS CAP RAO PROFUNDA PER CUIDAR-SE ENTRE SI NO POT PRESERVAR PER MOLT TEMPS LA SEVA LEGITIMITAT.”
Cites relacionades amb el futur del sindicalisme:
Manuel Castells “Els sindicats han de transformar els seus mètodes, i a més, ampliar els seus objectius. Quan l’empresa és una xarxa de producció, serveis i informació que es connecta a altres empreses igualment reticulars, on cada treballador rep una tasca o un salari de manera més individualitzada, la organització dels treballadors ha d’esser també reticular i ha de negociar flexibilitat i productivitat a canvi de protecció social i estabilitat a la feina. L’Estat del benestar segurament ha d’esser finançat més pels pressupostos generals de l’Estat per via impositiva, que no per les contribucions d’empreses i treballadors, perquè`això grava el món del treball. I ens cal passar més dels drets socials del treballador als drets socials del ciutadà. Els sindicats només sobreviuran si plantegen un debat social i polític sobre les noves formes d’organització econòmica, social i política, buscant un model que garanteixi la connexió entre productivitat, competitivitat, repartiment de la riquesa i benestar social en les noves condicions tecnològiques , adaptat al nou capitalisme. En el moment en que el capitalisme fragmenta temps persones comunitats, els sindicats han de recordar a les empreses que hem de viure de forma que no visquem per produir , sinó que produïm per viure. “
Richard Sennet: Caldria reinventar els sindicats. Els sindicats en aquest context d’economia flexible, han de defensar els interessos de la gent que va canviant d’un treball a un altre. Haurien d’esser un espai més de suport comunitari i d’ajut a la cerca d’ocupació. Si només protegeixen als que tenen feina deixen fora els sectors més vulnerables de la societat actual.