A petició d’una bona amiga us reprodueixo una part de l’article que vaig escriure pel recentment publicat llibre recopilatori “L’esquerra, un instint bàsic. Vint-i-una reflexions sobre els reptes del socialisme al segle XXI”, publicat per Pagès editors dins la col.lecció “Els anys que vénen” promoguda per la “Convenció pel futur”:

La “era de la informació”

Si en alguna cosa hi ha consens entre els científics socials en les darreres dècades, és en que el nostre mon ha canviat de forma tan ràpida i radical que hem entrat en una nova era. Un dels més reputats analistes d’aquests canvis, Manuel Castells, ha designat aquests nous temps com “la era de la informació”. En la darrera dècada del segon mil·lenni, el col·lapse de la Unió soviètica, el desenvolupament d’un nou capitalisme dinàmic i excloent, el procés de construcció europea i l’emergència del pacífic asiàtic com una regió decisiva de creixement, entre d’altres fets històrics rellevants han configurat l’actual panorama mundial . Diu Castells : “(…) la revolució de la tecnologia de la informació , la crisi econòmica tant del capitalisme com de l’estatisme i les seves reestructuracions subsegüents, el floriment de moviments socials i culturals, com l’antiautoritarisme, la defensa dels drets humans , el feminisme i l’ecologisme. La interacció d’aquests processos i les reaccions que desencadenaren van crear una nova estructura social dominant, la societat–xarxa; una nova economia, l’economia informacional/global; i una nova cultura, la cultura de la virtualitat real.” Avui la globalització amenaça amb convertir en prescindibles als pobles i països exclosos de les xarxes de la informació. Als països avançats la producció es va concentrant progressivament en capes de població educades i relativament joves i la flexibilització i individualització del treball són processos que avancen imparablement. A més, els canvis tecnològics estan modificant la cultura dels mitjans de comunicació, la vida urbana, la política global i la nostra pròpia vivència del temps i l’espai.

I el món de les idees , de la filosofia , com s’ha aproximat a aquests canvis socials dels darrers anys a les societats riques , industrialitzades , del primer món? .

Postmodernitat i hipermodernitat

Quan l’any 1979 Jean François Lyotard va publicar “La condició postmoderna”, va iniciar a Europa la difusió d’un concepte que després va encantar molts altres intel·lectuals com Baudrillard, Lipovetsky o Gianni Vattimo. En un resum , forçosament massa simplificador , podríem dir que el que feien era donar per acabada l’època moderna. Es va decretar el final de la il·lustració , de la fe en el progrés i la raó. Una de les seves idees centrals era que la renovació radical de les formes tradicionals en l’art , la cultura, el pensament i la vida social impulsada pel projecte modernista va fracassar en el seu intent d’assolir l’emancipació de la humanitat i que un projecte semblant és impossible o inassolible en les condicions actuals. La fragmentació de la realitat , la fi de l’autoritat, el relativisme, deien, han substituït al culte a la novetat, a l’optimisme històric i a la fe cega en la ciència. “La modernitat s’ha convertit en merdonitat” deia de forma provocadora M. Leiris. Per ells la nostra és una societat sorgida dels fracàs experimentat per les grans paraules que mobilitzaven els homes de la modernitat occidental darrera la veritat, la llibertat, la justícia i la racionalitat, i en la que els grans relats que legitimaven un sentit de la història han perdut la seva credibilitat.

Al seu costat i enfrontats , crítics ferotges com Habermas ens han previngut i ens prevenen del neoconservadorisme que significa el postmodernisme: el mon buit , a mercè de l’status-quo , el “no fem res perquè res és real” són hiperconservadors.

Tot i això els elements de la post-modernitat ens envolten. La cultura de masses, el boom dels mitjans de comunicació , de les minories, de les subcultures, la consciència de pluralitat, el rebuig de les jerarquies, l’alteritat , la paradoxa, la ciència especulativa, la incertesa, la discontinuïtat, el bricolatge ideològic, la transversalitat, la crisi constant, el caos, la mort de la veritat, la cultura del simulacre, l’home post-religiós, el consum hedonista, … son elements molt presents en el nostre univers cultural.

En aquesta “era de la informació” , de la que parla Castells , està naixent un nou tipus de societat, potser més estructurada al voltant dels consumidors i el consum , enlloc dels treballadors i la producció . La cultura del simulacre i el paper de les innovacions tecnològiques i els seus fills, els mitjans de comunicació , en el canvi de consciència col·lectiva, són elements claus del pensament postmodernista del tombant de mil.leni, que està vivint una autèntica història d’amor amb Internet , el nou món descentralitzat on s’ha demostrat que el caos és possible i suportable.

Les societats riques postindustrials, postfordistes, són més líquides que sòlides i vivint en la “societat líquida” portem una “vida líquida” , diu Zygmunt Bauman. Darrerament, Gilles Lipovetsky, en desenvolupar el seu concepte de hipermodernitat , sosté que s’ha acabat el període de la postmodernitat i ens descriu la segona revolució moderna. Ens parla de individus plens d’angoixa , en els que la por s’ha superposat als plaers i l’ansietat a l’alliberament. Tot els preocupa i els alarma i no disposen de sistemes de creences en els que trobar seguretat.

Tots aquests canvis socials tenen importants conseqüències sobre els individus del primer mon. En una societat moderna líquida els assoliments individuals no poden solidificar-se en bens duradors perquè els actius es converteixen en passius i les capacitats en discapacitats en un obrir i tancar d’ulls. Es produeix l’obsolescència de tot i de tots. Llavors el que més necessiten els practicants de la vida líquida és desenvolupar la capacitat d’acabar o clausurar, enlloc de la de començar o crear. La sensació és que cal córrer amb totes les nostres forces per mantenir-nos al mateix lloc, però allunyats del cubell de les escombraries al que els del furgó de cua estan condemnats. Es tracta d’una versió sinistra del joc de les cadires que es juga seriosament. La pista de competició és de dimensions planetàries.

Per Richard Sennet això defineix els reptes de vida de l’individu del s. XXI en la “era de la fragmentació”:

1. Esser capaç de definir-se a través de constants mutacions professionals en absència de institucions capaces de proporcionar un sentit a la vida
2. Donar la talla en una societat en què el talent ja no es valora i les competències dels individus queden ràpidament obsoletes
3. Buscar un lloc des del que mantenir vincles amb el passat

Difícil, per no dir impossible, en un món que es mou sense parar.

L’espai del socialisme

Sigui quina sigui la forma com analitzem i descrivim els canvis, el que es fa evident és que aquests són molt més accelerats del que ho havien estat mai en tota la història de la humanitat. Des del moment en que el socialisme va ésser formulat com a doctrina política , en el segle XIX, des del moment en que van fundar-se els gran partits socialistes europeus , a finals del segle XIX, fins ara, el món en què vivim s’ha transformat. Per això també han canviat les qüestions que preocupen als ciutadans i també els temes als que els ciutadans necessiten que la política doni resposta. El discurs polític de l’esquerra, i la seva capacitat d’anàlisi de la realitat no ha canviat a la mateixa velocitat i potser aquest és un dels motius pels que, tan sovint, s’acusa als partits polítics de desconnexió de les preocupacions principals de la gent. Altrament és molt probable que la crisi de legitimitat de la política tingui també origen en la percepció de la població de la decreixent influència de la política sobre la vida de les persones inversament proporcional amb la creixent influència del món econòmic, a partir dels processos de globalització. És segur, en tot cas, que la societat i els individus esperen respostes diferents de la política. La millora de les condicions de vida de les persones, passa avui per claus diferents de les que contemplàvem cinquanta o cent anys enrere . Les noves causes de desigualtat necessiten ser abordades de formes noves.

Davant el pensament postmodern, són diversos els filòsofs que ens han advertit que si no mantenim alguns dels valors de la modernitat, si no fem una feina de síntesi, hi ha una devaluació generalitzada de tot . “La fragmentació del subjecte i la disgregació dels projectes poden portar problemes seriosos en el comportament i la convivència” diu, per exemple, José Antonio Marina. O “Finalment el postmodernisme correspon a un període de debilitat de la cultura, enfront a l’apoteosi del diner i l’enorme abisme de desigualtats que ha provocat”, diu Josep Ramoneda.

Sense idees fortes es fa difícil poder mantenir la capacitat de transformació de la realitat que ha de caracteritzat les forces de progrés. Com diu Joan Subirats, acceptar com a inamovibles els canvis socials de la “era de la informació”, ens llença en mans de la lògica econòmica, sense possibilitat de contrapès. Assumir com una dada de la realitat la forma de procedir de la coalició políticofinancera que acumula molt més d’allò imaginable i raonable, és acceptar el creixement exponencial de les desigualtats. I ve a tomb la cita de Marco Revelli “ Rendir-se a alló “real” , tal com és, a les seves jerarquies consolidades, a les seves relacions de força donades , és el més “inpolític” que es pugui imaginar, si per política s’entén l’art de la transformació d’allò real i de la possibilitat de transcendir-ho”

Malgrat les dificultats de interpretar una societat creixentment complexa la resposta de les forces progressistes no hauria d’esser la de abandonar la batalla de les idees i refugiar-se en l’accés al poder a les institucions i la gestió de la quotidianitat, sigui dit sense menystenir la importància d’aquest exercici del poder. El socialisme no pot renunciar a interpretar els sentiments i les preocupacions col·lectives i personals dels ciutadans i a donar respostes noves i innovadores als nous desafiaments. Per donar esperança i confiança als que estan exclosos, per donar seguretat i esperança als individus angoixats i estressats, cal donar una visió diferent de la realitat, cal donar noves claus de interpretació que siguin palanques de canvi . Les noves propostes s’han de basar en els valors tradicionals de la igualtat , del respecte per la persona i la cohesió social, però han d’incorporar formes creatives de respondre a les noves realitats. I, a més, en un mon creixentment individualitzat, han de contemplar propostes per la col·lectivitat , tot incorporant la dimensió subjectiva a la política.

“Progrés per tots i respecte per cadascú” era, per exemple, un dels lemes de Sègolene Royal, que en la seva campanya a les eleccions presidencials franceses va intentar incorporar aquesta dimensió subjectiva.

En el context mundial actual necessitem més força ideològica que mai, és més pertinent que mai diferenciar el nostre pensament, la nostra proposta, la nostra visió del món i la nostra actitud davant el desordre de les coses i davant les injustícies , i la nostra idea de quina és la funció dels poders públics. Les forces conservadores tenen, com sempre, molt interès en negar la diferència. Els problemes no son de dretes ni d’esquerres, potser no, però les respostes si tenen color polític. Per la dreta les desigualtats són naturals, són el preu que paguem pel dinamisme de l’economia de mercat i cadascú, sigui quin sigui el seu origen , és, per la dreta, l’únic responsable de la situació en què es troba. Per nosaltres , en canvi, les lleis brutals de la lliure competència s’han de subordinar a les “lleis superiors de la vida” , als principis de la igualtat i la solidaritat. I per això, creiem que la llibertat i la responsabilitat individuals que són valors molt importants, necessiten del reforç dels mecanismes de solidaritat i de garanties col·lectives, i no al contrari. Les desigualtats poden disminuir i per fer-ho és vital la força transformadora de les idees.

Malgrat l’assumpció del triomf de l’economia de mercat, nosaltres creiem que la competitivitat econòmica necessita, per la seva sostenibilitat, de la cohesió social. El combat contra la desigualtat d’oportunitats i contra la seva reproducció hereditària continua essent el centre del nostre compromís amb la societat.

El socialisme, com deia Jaurés, és un mètode no un dogma. I aquest mètode ha de procedir, avui més que mai, utilitzant col·lectivament , creativament, els aspectes positius que tenen les noves dinàmiques socials.

Noves propostes pels nous reptes

Les propostes de futur de l’esquerra han de fer referència, sens dubte, als mecanismes de control polític democràtic possibles per contrapesar els poders econòmics que es mouen lliurement en el món globalitzat. Així, l’altermundialisme o altres propostes que van prenent forma poc a poc, plantegen la urgència de treballar per assolir allò que en el temps de la creació dels Estats liberals va significar el desenvolupament dels sistemes institucionals democràtics de divisió de poders: el control mutu que evita el poder absolut. Així totes les fórmules que s’aventuren de governs mundials, tribunals internacionals,… apunten en aquesta línea. Més endavant la tasca serà trobar fórmules per treballar a nivell global pels objectius que persegueixen els sistemes de “welfare state” : l’assegurament col·lectiu davant l’infortuni individual, com un progrés per la humanitat en el seu conjunt.

Alguns dels canvis socials actuals tenen, per descomptat aspectes positius, que cal aprofitar. Lipovetsky ho assenyala així. També Bauma, en els seus escrits més optimistes, opina que la nostra societat conté el germen de la seva regeneració:

“L’individualisme pot portar, ha de portar, al culte de la responsabilitat individual en el devenir col·lectiu . I la globalització ha globalitzat també la informació i el coneixement més que mai a la nostra història. Aquesta responsabilitat individual i aquest coneixement han d’estar a la base d’ una societat èticament sana, que rebutgi l’hiperconsumisme i els lligams fràgils i mutables, l’estrès i la por que tot això genera. Una societat que no corri desesperadament per després aturar-se de cop, sinó que sàpiga estar en calma, progressar lentament, conscientment. Si no oblidem que la categoria ètica d’una societat es mesura en la seva capacitat d’oferir a tots igualtat d’oportunitats, llibertat, i protecció dels dèbils i els marginats , la centralitat de l’individu i la globalització poden esser un recurs, una riquesa.”.

En un altre ordre de coses, l’imperi de la lògica del creixement econòmic sense control, és també una amenaça per la sostenibilitat del planeta. Això fa que els científics es plantegin també la necessitat de contrapesar la globalització econòmica. Edward O. Wilson, l’eminent biòleg, pare de l’ecologia moderna, ens parlava, en una recent visita a Barcelona, per recollir el Premi Internacional Catalunya de la nostra capacitat per , essent conscients dels greus problemes que ens planteja el canvi climàtic, pel que fa al manteniment de la biodiversitat i el manteniment de l’equilibri planetari, reaccionar a temps. “La qüestió és com proporcionar als pobres de la Terra unes condicions de vida suportables tot conservant el mon natural tant com sigui possible. (…) La solució d’aquest problema ha de partir del reconeixement que totes dues realitats depenen l’una de l’altra. (…) Els pobres, especialment els mil milions de persones que , segons les Nacions Unides, viuen en condicions de misèria absoluta, tenen poques possibilitats de millorar les seves condicions de vida en un entorn devastat. Per altra banda, els entorns naturals en què encara persisteix la majoria de la biodiversitat no podran sobreviure a l’amuntegament de les persones que busquen desesperadament un lloc on instal·lar-se i no tenen cap més lloc on anar. El problema es pot resoldre si ens ho proposem. Els recursos per fer-ho hi són, i aquells que els controlen tenen moltes raons per lluitar per aquest objectiu no menys important que la seva pròpia seguretat. La tecnologia ja existeix, el cost no és elevat, i els beneficis seran incalculables per a la humanitat del futur”, va dir en el discurs que va pronunciar d’acceptació del premi.

Un altre dels grans reptes que té la política plantejat avui és la incorporació de la subjectivitat ….. (segueix)