Parlem i parlarem d’economia sense parar. Ho hem fet els darrers mesos i seguirem així per molt temps, perquè, tan si a nosaltres ens interessa com si no, “a l’economia li interessem nosaltres” (podríem dir parafrasejant el que deia aquella clàssica afirmació referida a la política…) Així que us incloc en aquesta nota uns quants enllaços a articles diversos que em semblen interessants per situar-se en aquest moment.

Sembla cada vegada més clar que estem vivint un moment que implicarà canvis en el forma de funcionar del sistema econòmic en el que vivim. No només hi haurà (abans segurament del que pensàvem) canvis en les hegemonies mundials en un món molt més multipolar, sinó que hi pot haver correccions de fons, (sense però, també cal dir-ho, que hi hagi cap indici que ens porti a pensar en un canvi de model). L’economia de mercat, el capitalisme si alguna cosa ha deixat clara al llarg de la història del darrer segle, és la seva capacitat inesgotable d’adaptació, i no hi ha a l’horitzó cap model alternatiu que es pugui considerar viable. De tota manera està clar que aquesta primera gran crisi des que vivim en la “era de la globalització i la informació” marcarà un abans i un després. Potser, com diu Stglitz, (premi Nobel d’economia l’any 2001) aquesta situació s’assembla al que, per l’equilibri polític mundial va suposar la caiguda del Mur de Berlín. . Potser, com deia El País en el seu especial del diumenge “Diez dias que cambiaron el capitalismo” Wall Street és avui una “zona cero” del capitalisme.

El que ha canviat radicalment és la valoració de la necessitat de control i regulació públics. És increïble llegir els autors més ultralliberals i els polítics més “neocons”, reclamant control públic urgent i intervenció pública d’emergència. Fan bé tots els que en aquest moment alerten de la necessitat de valorar molt i molt acuradament aquesta intervenció. Segurament no hi ha altra forma de restituir la confiança a la població i als mercats i de sanejar el sistema financer nord americà (que és el focus principal d’origen de la crisi) que fer intervencions massives, però seria gravíssim que això no es fes sense totes les garanties necessàries (podeu llegir aquest aclaridor article) perquè no es produeixi, al final, la socialització de les pèrdues, després de la privatització dels beneficis. Canviarà a partir d’ara l’exigència vers la regulació i el control públics dels mercats. Però pel que fa a les operacions d’apuntalament que s’han de fer des del sector públic de forma immediata cal donar les majors garanties a la població que el que es faci amb diners de tothom no anirà a beneficiar els alts executius que han contribuït activament en la present situació (aquells que tan escandalitzen pels seus sous al·lucinants) i que es procurarà el retorn en operacions financeres que no han d’esser mai “a fons perdut”. Que hi hagi investigació per part de les autoritats, del FBI de l’actuació dels grans excutius que han enfonsat el sistema tranquilitza, perquè seria irracional que en sortissin impunes de tot això. Wall Street semblava Las Vegas , com diu Thomas L Friedman, i això no els hi hauria de sortir gratis.

Ara és més important que mai guanyar la batalla de les idees. Cal reclamar més que mai una governació pública dels fluxes financers internacionals. Cal que des de sistemes de governació democràtica global, que encara estan per inventar, es posi límits a les grans corporacions econòmiques que ens poden portar a situacions com aquesta. Si alguna cosa està quedant clara aquests mesos és que aquesta no és una reclamació de quatre altermundialistes benintencionats, sinó una necessitat urgent pel món. Si us agrada una lectura alternativa de la situació podeu tornar a mirar-vos el famòs video de Annie Leonard, “La història de les coses” per exemple.

Aquest serà el tema dels propers mesos sense cap dubte. Està clar que aquesta situació de crisis crea inquietud a tothom. Potser els diners no donen la felicitat, però segur que haver de patir pels diners és una font de malestar. També això ens ho han recordat darrerament en un estudi de Gallup que ha corregut molt per la xarxa. El Foro de Davos ja en va parlar. Potser si Dinamarca és el país més feliç del mon. Potser la “paradoxa de Easterlin” no existeix . Si donen o no donen els diners la felicitat ,és un tema per anar-se entretenint, però el que us volia comentar és el canvi de predomini ideològic que ens pot comportar tot això. Com que, ja ho sabeu, les crisi són oportunitats, jo m’apunto a la tesi de Margarita Rivière i crec que una de les conseqüències de la mateixa serà un canvi en el model ideològic: superarem la postmoderintat i el pensament dèbil. Com ho veieu?

Altres referències: Si voleu informació constant podeu connectar amb aquesta web monogràfica destinades a informar sobre els episodis de la crisis. En aquest blog trobareu articles interessants ben traduits. Altres noms a retenir per la influència que tenen els seus consells en el programa econòmic de Barack Obama : Paul Volcker, Robert Rubin, Lawrence Summers.

I un darrer consell: Si no sabeu què fer algunes coses funcionen sempre. Invertir en talent, crear talent, atreure talent, això no falla mai.