Mestr@s: la clau de l’educació. I una entrevista a Daniel Pennac
Aquest any parlarem d’educació. Com sempre i una mica més, perquè la llei catalana ens dona més peu que mai a fer-ho. Parlarem, per tant, d’educadors, perquè quan s’analitzen les claus de l’èxit o el fracàs d’un sistema educatiu s’arriba, de seguida, als educadors i les educadores. Com se’ls selecciona, com se’ls prepara, com se’ls recompensa, com se’ls valora socialment,… Sembla clar que un dels principals factors que explica el funcionament de l’educació és aquest. Per això em sembla rellevant adjuntar-vos l’informe que Maria Badia ha presentat davant el Parlament europeu sobre la importància de millorar la qualitat de la formació del professorat i que ha estat aprovat a la Comissió de Cultura i Educació . Té com a objectiu millorar la formació inicial i permanent del personal docent, i dotar-los de més suport en totes les etapes de la professió. La resolució, aprovada el dimarts 23 de setembre, insta als estats membres a promoure una formació professional continuada que garanteixi que el professorat tingui l´oportunitat d´actualitzar els seus coneixements de manera regular, mitjançant un impuls a les xarxes de suport i fomentant programes de tutoria entre els professors més joves i aquells amb més experiència.
Així mateix també es demana un increment dels recursos financers per afavorir programes que permetin els intercanvis de professors entre centres escolars de regions i països veïns. Segons Maria Badia això servirà per “facilitar la difusió d´idees i experiències que enriqueixin intel·lectual i professionalment al professorat, el que redundarà positivament en l´alumnat”.
Per il.lustrar la importància de tenir bons educadors us recomano un llibre que és ja un best-seller a França. El seu autor Daniel Pennac ha estat a Barcelona presentant-lo. Es titula “Mal d’escola” i és una meravella. Pennac va esser entrevistat per Neus Bonet a “El Mati de Catalunya Radio” el passat 23 de setembre i va fer una intervenció curta i deliciosa. Va parlar, entre altres, coses de l’amor que desperta els sentits i la ment. Llegiu l’entrevista que li varen fer a El periódico que recull alguna d’aquestes idees. (Hauria d’ésser lectura obligatòria pels pares i mares dels nens i nenes afectats pel fracàs escolar). Us en reprodueixo un petit fragment:
“La redempció va arribar de la mà d’una dona.
–D’una dona bonica i intel.ligent que, estranyament, es va interessar per mi. Contràriament al que diguin, l’amor ens torna intel.ligents. Als 18 anys ella em va deslliurar de la convicció de la meva idiotesa. Però també hi va haver un gran professor de Matemàtiques, una professora d’Història que va crear una depressió atmosfèrica que ens va arrossegar a uns quants, i un altre de Filosofia, escèptic i irònic, que ens deixava brunzint de preguntes. Ells em van rescatar del fons del desànim.
–¿Què tenien ells que no tinguessin els altres?
–Estaven posseïts per la passió comunicativa de la seva matèria. Amb ells vaig sentir que el saber s’encarnava en el meu cor. L’entusiasme cura la por i fomenta el desig de saber.”
N’hi ha prou amb la formació del professorat?
Potser cal identificar els alumnes problemàtics aviat i no deixar-los créixer, sense més, al costat dels altres.
I per què els mitjans públics (ràdio i tv) no poden ser més educatius?.
I per què cada vegada que hi ha alternança al govern canviem la llei d’educació, els programs, els llibres…?
Però és més fàcil dir que la culpa és dels mestres.
Hola Andreu
M’he explicat molt malament si tu has entès que jo dic que “la culpa (de què?…) és dels mestres”.
No volia dir això. Vull dir que en els estudis comparatius entre diversos sistemes educatius , els que surten més ben valorats (per exemple els finlandesos que aquests dies estan a tots els diaris per fets ben tràgics) donen una gran importància i dediquen molts recursos de tota mena a reclutar, seleccionar, formar, donar suport,…. els seus professors. Amb això no vull atribuir culpes al professorat, ans al contrari. L’informe que va aprovar el Parlament europeu no dona culpes, sino que pretén organitzar el suport social al professorat, per`què no es senti sol davant una responsabilitat tan gran com té. I et reitero la recomanació del llibre de Pennac, en aquest sentit, perquè (comparteixis o no el seu enfocament) explica d’una forma molt vivencial, la importància que pot arribar a tenir per un noi o noia una relació fructífera amb un bon professor o professora.
Espero haver-me explicat millor ara.
Pia
Les reflexions que posava al meu comentari no volien pas contradir el vostre escrit (de fet llegeixo els vostres escrits amb molt d’interès). Només pretenia portar més enllà de la preparació dels professors l’anàlisi dels mals resltats del nostre sistema educatiu.
Sóc docent públic i mai com ara m’havia ofert el departament tantes oportunitats de formació, tant pel que fa al pla d’impuls de l’anglès com a la llicència retribuïda de la qual enguany gaudeixo.
Gràcies per l’explicació!.
Hola Andreu
Gràcies també pel teu aclariment.
Estic d’acord amb tu que una realitat tan complexa com la situació del sistema educatiu no es pot explicar per una única causa. Per descomptat.
Gràcies pel seguiment i pel comentari
Pia