Avui he viscut una experiència emocionant. Jo… i la resta del públic que hem anat a veure una de les millors actrius de Catalunya, Rosa Galindo, que ha estrenat al Museu Memorial de l’exili de La Jonquera l’obra “La maternitat d’Elna”. Està feta a partir del llibre del mateix nom de la historiadora Assumpta Montellà sobre la maternitat que va organitzar en una residència campestre abandonada a la vila d’Elna ,de 1939 a 1944, Elisabeth Eidenbenz, una jove mestra suïssa que havia seguit la guerra civil atenent els infants refugiats al bàndol republicà. Tenia l’objectiu d’ assistir les parteres procedents dels camps de concentració d’ Argelers i Rivesaltes i els seus fills. Amb pocs recursos però amb molta il·lusió, van aconseguir que més del 90% dels nadons sobrevisquessin (quan als camps la mortalitat dels nadons era de més del 90%). Hi van néixer 597 infants, la major part fills de republicanes arribades a l’exili des de Catalunya, tot i que també hi havia infants jueus i d’altres procedències. La maternitat d’Elna no és un record d’una experiència dramàtica sinó que, tot i la cruesa del moment, és un cant a la vida i a l’esperança.

Em falten paraules per explicar l’altíssima intensitat emocional que es respirava avui a la sala del Museu de La Jonquera, mentre anava transcorrent l’obra, que narra, a partir del relat d’unes poques dones, una història que, per desgràcia, té una dimensió universal: el patiment que generen la guerra i l’exili, i les penalitats que els acompanyen. La destrucció de la vida, de la seguretat, del futur de tantes i tantes persones, … i al mateix temps, enmig de la més gran de les tragèdies, la solidaritat i l’esperança.

L’alcalde de La Jonquera i ànima del Museu (si encara no heu visitat el MUME, us el recomano), Jordi Cabezas, visiblement emocionat, estava acompanyat de l’alcalde d’Elna Nicolás Garcia, nét de republicans espanyols, que ha recuperat i fet visitable l’edifici de la Maternitat a Elna . Hi era també l’Anna Maria Garcia, bona amiga, entusiasta directora del Museu, i la Mª Jesús Bono, DG de memòria democràtica. Jo hi he anat amb Pepa Celaya, la nostra senadora de Blanes.

La d’avui ha estat una experiència que transcendia més enllà del teatre, un privilegi. Gent gran i més jove, homes i dones, en peu, emocionats, hem aplaudit llargament (tots amb els ulls enrogits) la Rosa Galindo i en Luc-Olivier Sanchez, el pianista. La dramatúrgia és excel.lent, la direcció magnífica i l’actuació és absolutament exquisida. El respecte i la sensibilitat amb què està tractat el tema corprenen. No sé explicar-vos com es pot il.lustrar una història tan tràgica, amb cançons com “J’ai deux amours, mon pays et Paris”, o “La vie en Rose”, però es pot. Transitant per un fil prim que evita qualsevol temptació de banalització o d’excés de sentimentalisme, Rosa Galindo, sota la direcció magistral de Josep Galindo, seguint la dramatúrgia de Pablo Ley, han construït una joia que ben segur estarà molt temps a la cartellera. Si podeu, no dubteu d’anar a veure-la. Avui força espectadors han quedat fora del teatre, malgrat els esforços dels responsables del Museu per encabir tothom: era impossible. Pel 25 d’octubre a Girona les entrades s’han exhaurit també (esperem que hi hagi la possibilitat de allargar un dia més). Si és així, un consell : no us la perdeu.