A qui beneficia l’antipolítica?
Ja fa temps que als països occidentals es va estenent, sota formes diferents, una fúria antipolítica i populista tremendament preocupant. A mi, que ja tinc una certa edat, em posa de molt mala lluna, i em recorda sempre els temps de la dictadura franquista. Em fa venir al cap la frase terrible de Franco “Haga como yo: no se meta en política”.
A EEUU és el Tea Party, clarament ultradretà. A Europa pren formes diverses, però al final, en tots els casos, si ho analitzem fredament, a qui està beneficiant és als interessos econòmics representats pel neoliberalisme rampant. Hi ha una onada de victòries de la dreta més neoliberal que està retallant i privatitzant serveis públics que han costat molts sacrificis i moltes lluites de molta gent. El patrimoni dels que no tenen patrimoni són aquests serveis públics, i es va volatilitzant davant els nostres ulls, mentre es va deslegitimant els representants de les esquerres que haurien de tenir la força per defensar aquest espai i servei públic, que és patrimoni de tots.
Fa més d’un any Raimon Obiols escrivia: “Més que els esdeveniments que es produeixen aquests dies, el que em preocupa és el seu teló de fons, el cicle que ens amenaça: la progressiva aparició de valors neofranquistes desacomplexats, a cavall de l’actual crisi global i dels seus efectes negatius sobre la democràcia, amb l’expansió de l’antipolítica i dels populismes. Crec que l’objectiu d’aquest neofranquisme emergent és aconseguir crear entre nosaltres una atmosfera d’indiferència creixent, de desconfiança i de cinisme difusos, on fins i tot arribi a dominar en l’opinió pública el sentiment que democràcia i autocràcia son moralment equivalents. No sols “tots els polítics són iguals” sinó “tots els programes són iguals” o àdhuc el “tots els règims són iguals.”
Individualisme exacerbat, identitat i confrontacions tribals, relativisme moral del “tot val”, una freda societat implacable de mercat i espectacle, poder concentrat en molt poques mans: aquests són els objectius. Aquesta estratègia no és un fenomen aïllat. A Europa es desenvolupa a altres països; per exemple a la Itàlia berlusconiana on, com ha observat Claudio Magris, la resistència al feixisme és contestada “no tant pels adversaris d’ahir, com pels nous antipatriotes d’avui, ‘parvenus’ de l’actual regressió”. “Crèiem haver deixat enrere les laceracions del passat. És trist haver de defensar de nou la Resistència”, ha comentat Magris.”.
Desgraciadament aquesta evolució no ha fet més que confirmar-se. Alguns dies és asfixiant: l’agressió d’ahir als diputats i diputades del Parlament de Catalunya, representants democràtics elegits per tots, és una mostra de la col·lusió estranya que s’està produint aquests dies . Paradoxalment, a qui més està beneficiant és a la dreta més neoliberal i els interessos que representa. Quins temps aquests!