Ahir varem donar el darrer adéu a Marcos Cano, el que  era, i ho esser durant més de deu anys,  el President del Casal de jubilats de Vilarroja, a Girona. Amb Marcos, durant la meva época de regidora de serveis socials, m’hi havia reunit moltes vegades, per parlar de com calia dinamitzar el casal, de les dificultats que sorgeixen inevitablement en espais d’ús comú i col.lectiu, i de tantes altres coses. Jo l’apreciava molt i ell a mi, així que no s’oblidava mai de convidar-me a les festes dels jubilats. Quan he pogut i he anat anant . Vull reconèixer en ell, com a exemple, la tasca de tantes persones que dediquen allò més preciós que posseïm, el nostre temps, a la col.lectivitat, sense esperar-ne res a canvi. Ni homenatges, ni cap especial menció de cap mena. Només l’amistat de tants i tants veïns que varen esser ahir al seu enterrament. Bones persones que teixeixen els lligams que sostenen la nostra col.lectivitat. Generen capital social, sense esperar res a canvi. A la foto, que té deu anys (jo estava embarassada de la meva filla més petita) hi podeu veure a Marcos Cano, amb un trofeu a la mà, Meli Barbero, la Dolores i jo mateixa. Descansa en pau, Marcos.