Si no l’heu llegit, aquests dies teniu  una bona ocasió per fer-ho: El “Breviari de ciutadania” de Carles Rahola és una de les joies que ens va deixar aquest periodista i intel.lectual gironí, abans de morir salvatgement afusellat per les tropes franquistes un mes després de la presa de Girona, ara ha fet 70 anys. En Quim Curbet ha tingut la bona pensada de reeditar-lo, juntament  amb la Fundació Valvi, afegint-hi un pròleg magnífic de Josep M. Terricabras.  A més, ha editat un llibre d’homenatge que ha titulat “Nou breviari de ciutadania” fet per més d’un centenar de gironines i gironins, (entre els que tinc el gust de comptar-me) que també us recomano . Us aconsello, també, aprofitar per rellegir el llibre de Xavier Carmaniu “Carles Rahola, l’home civilitzat“, que va editar el 2006 també Curbet editors. Sobre el “Breviari…” Emili Ros i Rahola va escriure fa uns anys:

“Carles Rahola estava molt particularment preocupat pels joves, per la seva educació i preparació cívica, per ajudar-los en la lluita contínua de la vida per ser sempre millors -si visqués ara, es dedicaria especialment a impedir que fossin ciutadans de l’imperi de l’exhibicionisme i la impostura. L’any 1933 Carles Rahola va publicar un assaig anomenat Breviari de Ciutadania (reeditat en edició facsímil l’any 1984 per la Diputació de Girona); es tracta de “paraules a la joventut”, a on el seu mestratge -i la seva modernitat- es fan palesos. És un llibre petit, curt, escrit amb un llenguatge planer que va més dirigit al cor que a la raó, però que és molt gran d’idealisme, emoció i pietat. Només cal copsar els títols d’alguns dels curts capítols d’aquest llibre, escollits a l’atzar: el cavaller de la idea, sinceritat i fidelitat, la conquesta de la llibertat, jo amo la vostra varietat, estimeu els llibres… Feu-ne cas, sobretot, d’aquest últim consell!. Llegiu aquest llibret tot sencer per començar a conèixer aquest gironí i home bo que es deia Carles Rahola.”

Assistint als actes d’homenatge celebrats en aquest 70é aniversari de la tràgica mort de Rahola, he recordat els que se li varen dedicar en el  període de la transició democràtica. Ho comentava amb Joan Casanovas fa pocs dies veient les fotografies de la inauguració de l’escultura de Paco Torres Monsó situada a La Rambla,  que Torres Monsó, des de l’ADAG , va oferir a la ciutat de Girona l’any 1978 , en homenatge a Rahola. En Narcís Selles en parla abastament a  “Aspectes de la transició ” que podeu consultar a “El dimoni de Sta Eugènia”, en l’apartat “resistència i lluita cultural”.   (Us en reprodueixo un fragment al final d’aquesta nota). Dels actes d’aquests dies us poso una fotografia de l’escultura (és dolenta, feta per mi amb el telèfon) en la nit del 15 de març. Vaig assistir amb més d’un centenar de persones a fer una ruta d’homenatge que va començar a les 5 del matí al cementiri de Girona. Va ésser emocionant sentir Carme Val, recitant, Titon Frauca cantant,  i Josep M Terricabras dissertant, però , si hagués de triar el moment  més emocionant, triaria l’estona que varem passar veient el vídeo gravat pels alumnes del IES Carles Rahola. Un grup de professors,  amb el seu director, Quim Ruhí, al capdavant eren allà per ensenyar-nos el que els seus alumnes havien après i també el que els hi havia explicat Carolina Rahola, la filla de Carles Rahola,  en un al·legat senzill, planer i contundent a favor de la pau : ” No us podeu imaginar el què és una guerra civil”, els hi deia entre altres coses. La nostra feina és recordar i ajudar a  imaginar als joves d’on venim,  perquè mai més es torni a repetir res semblant a aquest país.

Diu Narcís Selles:

L’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG)

Una de les iniciatives més singulars i innovadores dels anys de la transició a Girona fou l’acció de l’ADAG, un col.lectiu plural de creadors plàstics que va assolir un ressò espectacular i que va fer una aportació important, des de plantejaments de base marxista, en el terreny de la reflexió i l’anàlisi artística. La seva incidència es va veure beneficiada per la particular configuració socioeconòmica de la ciutat i pel tipus d’oposició que s’hi va desenvolupar. Aquestes característiques van propiciar que moltes entitats ciutadanes trobessin en l’ADAG el canal més idoni per manifestar la seva voluntat democràtica, mitjançant l’adhesió a les seves propostes, que possibilitaven una via indirecta d’accés a la política, menys compromesa que el suport a l’Assemblea Democràtica de Girona (ADG) o als partits.

La presentació pública del grup va tenir lloc a Girona l’abril del 1976. El seu manifest fundacional va ser signat per trenta-cinc artistes, sobretot de la ciutat de Girona i el seu entorn, però també d’altres comarques de la regió. Entre els seus membres, hi havia Enric Ansesa, Lluís Bosch Martí, Lluís Carreras, Joan Casanovas, Jaume Faixó, Montse Guanter, Enric i Bep Marquès, Francesc Torres-Monsó, Damià Escuder, Isidre Vicens, Santiago Roca D. Costa, Montserrat Costa, Niebla, Narcís Comadira, Carles Vivó, Emili Massanas, Jordi Gispert o Joan Boladeras.

El seu darrer acte fou dos anys després, per la diada de Sant Jordi, i va consistir en la inauguració de l’escultura d’homenatge a Carles Rahola a la Rambla de la Llibertat, amb un parlament del futur alcalde Joaquim Nadal. Posteriorment, però ja en una situació de desmembrament intern, l’ADG féu algunes preses de posició crítiques sobre diversos temes de caire políticocultural.

L’”Homenatge a Carles Rahola”, el prohom gironí d’origen cadaquesenc que va ser afusellat per Franco l’any 39, va ser la mostra que tingué un major ressò. La revista Presència li havia dedicat un número especial i posteriorment l’ADAG, amb el suport de tota l’oposició democràtica i de nombroses entitats de Girona, va muntar l’exposició. Un homenatge que, en un acte al cementiri de Girona, E. Marquès va fer extensiu a tots els lluitadors caiguts en defensa de les llibertats. Posteriorment la instal.lació es traslladà a Cadaqués, on l’enfrontament amb Dalí va ser utilitzat hàbilment per aguditzar les contradiccions de l’entorn franquista, en uns moments en què l’estratègia de la ruptura encara era hegemònica en els discursos de l’oposició.