Avui “El Periodico de Catalunya” m’ha publicat aquest article:

Complement de penositat

1. • Hauríem d’haver evitat als bombers la desafortunada comissió de l’incendi d’Horta de Sant Joan

Arran de la gran tempesta de neu que hem patit en els darrers dies a terres gironines, en la situació d’emergència s’ha posat de manifest, un cop més, que els humans som capaços del millor i del pitjor. Us podria explicar situacions de les primeres hores de l’emergència que exemplifiquen les dues coses. La gent que es desvivia per traslladar i atendre els evacuats, al costat dels que els cobraven el trasllat en 4×4… Els pagesos o constructors que es presentaven amb les retroexcavadores a les portes de l’Ajuntament per posar-se a disposició del comú, al costat dels incívics que no atenien les instruccions de recular i que volien agredir el mosso o el bomber que no els deixava avançar… La professionalitat dels Mossos, dels forestals, per damunt de tot, la dedicació dels alcaldes i alcaldesses, i dels centenars de voluntaris, i dels operaris, d’aquí o vinguts de fora, que han treballat hores i hores…. i, a l’altra banda, els desaprensius que robaven el grup electrogen d’una escola. En resum, el destil·lat de la condició humana que les situacions extremes posen sempre en relleu.

Però del que vull parlar és d’una altra evidència de les darreres hores: hem pogut comprovar un cop més que tenim un dels millors cossos de bombers del món, perquè a la competència tècnica hi sumen una voluntat de servei que va molt més enllà del que els és professionalment exigible. Aquest cop ho han tornat a demostrar. Ho dic des del coneixement directe que els anys passats com a delegada del Govern de Girona, amb múltiples emergències viscudes, em varen donar. Vivim en una societat que, en general, no té per costum reconèixer el valor dels altres. Si us agrada llegir discursos de polítics d’altres països, us deu haver cridat sovint l’atenció un extens capítol d’agraïments a l’inici de molts d’aquests discursos, que, en el nostre cas, és poc habitual. Som, en general, més desagraïts que agraïts. En els darrers mesos, però, a nivell polític hem donat una nova mostra d’allò que Amadeu Hurtado anomenava «la pulsió autodestructiva de la política catalana». Hem organitzat una operació que ha tingut com a resultat una important erosió de la moral col·lectiva d’una de les institucions prestigioses que ha anat creixent al nostre país en els anys de la democràcia amb l’esforç de tots: el cos de bombers de la Generalitat. Els GRAF, grups de recerca i actuació forestal, amb el seu cap, Marc Castellnou al capdavant, habituats a comparèixer en fòrums internacionals als quals són convidats per la seva reconeguda expertesa tècnica, s’han vist patint un linxament públic que ells, habituats a enfrontar-se a focs forestals paorosos, no tenien eines per aturar. No servien els contrafocs, ni les rases, ni les tales, perquè aquest, com varen apreciar ells mateixos, era un foc diferent, contra el qual no estan entrenats a lluitar. La, crec, desencertada iniciativa de creació de la comissió parlamentària d’investigació de l’incendi d’Horta de Sant Joan, presa per CiU malgrat un compromís anterior en sentit contrari d’Artur Mas, ha sotmès els bombers a una exposició mediàtica inimaginable en els països de llarga tradició democràtica en els quals ens hauríem de voler emmirallar. Alguns dels membres del cos han entès per primera vegada, després de molts anys de servei, per què a la seva nòmina hi ha un epígraf que diu complement de penositat.

No calia. Ja hi ha un procediment judicial en curs que s’està desenvolupant per aclarir del tot els fets succeïts i donar satisfacció a la lògica voluntat de les famílies d’aclarir fins al més petit dels dubtes. Segur que hi haurà un abans i un després per a molts bombers que han passat, ells que estan habituats a situacions molt extremes, per una de les situacions més penoses de la seva vida professional. Ens ho podíem haver estalviat. I els ho hauríem d’haver estalviat. El cost/benefici d’aquesta operació sobre un servei modèlic de la nostra Administració em sembla absolutament ruïnós. Per això, perquè des del Parlament els hem posat en una situació d’extrema duresa, només per motius electorals, em sembla especialment admirable i digna de reconeixement l’actitud d’entrega més enllà d’allò exigible de les darreres hores. La cara del cap de regió de Girona, Enric Cano, dissabte d’aquesta llarguíssima setmana, quan ja es començava a respirar l’aire de la calma després de la tempesta, amb els signes de l’esgotament, de la manca de son, de la duresa de les darreres hores viscudes, patint per l’emergència, per la gent… però també, en silenci, per tota la resta, em va fer pensar llargament en el que no hauríem de repetir. Espero que siguem capaços de veure-ho tots plegats. Mentrestrant, afortunadament, amb o sense complement de penositat, tenim la sort que continuem tenint un dels millors cossos de bombers, que han demostrat que, com deia Winston Churchill, als homes cal jutjar-los per la seva actuació en les situacions crítiques.

*Diputada socialista al Parlament