Ahir “El Periódico” de Catalunya em va publicar aquest article:

CONSTRUIR L’ENEMIC O CONSTRUIR EL FUTUR

(Leonard Beard)

Umberto Eco ha publicat aquest any un recomanable recull d’escrits que porta per títol Construir l’enemic . «Per tenir el poble sota control cal tenir enemics», sosté. «Si no en tens, cal construir-los». «I construir-los de forma que generin por i repugnància».

Les forces de govern conservadores s’han aplicat sempre amb constància a aquesta noble tasca. Així, al Partit Popular, per exemple, li ha donat en els darrers anys un gran rèdit construir l’enemic Catalunya. No ha tingut miraments a fer afirmacions aberrants contra Catalunya i els catalans, utilitzar totes les instàncies judicials existents per plantejar innombrables recursos, i fins i tot sortir al carrer a recollir signatures contra el nostre Estatut… Tenen l’experiència que, des del poder, i en virtut de la necessària governabilitat, entre forces conservadores tot és negociable.

A Catalunya, CiU té triats, des de fa molts anys, els seus enemics: el primer, a la recíproca, Madrid, l’Estat. Aquest és un enemic formidable, insuperable, que serveix per tapar-ho tot. En els darrers temps, a més, el gran enemic, quan falla Madrid, és el tripartit. La construcció d’aquest enemic, presumpta font de tantes desgràcies, està essent també de gran rendiment. Per això s’hi estan dedicant tots els recursos necessaris.

Així el govern de Convergència i Unió ha encarregat una auditoria a l’empresa de la qual és director a Catalunya David Madí (cap de campanya de CiU i gran estrateg de la seva victòria) que, previ pagament de 885.000 euros de tots els catalans, arriba a la conclusió… que CiU té raó. Un nova contribució a «la construcció intensiva i constant», com diu Eco , de l’enemic, aquesta vegada un xic costosa. El manual està essent aplicat de forma disciplinada a tots els nivells de govern. Per tapar qualsevol pecat d’acció o, molt més sovint, d’omissió, embolicar-se en la bandera, parlar de Madrid, o del tripartit, funciona. I, quan tot això falla, darrerament, sense embuts, es recorre als immigrants pobres. Potser aquesta és la millor forma d’aixecar una cortina de fum que permeti tirar endavant un programa decidit de debilitament dels serveis públics i reforçament de les alternatives privades. Com diu un bon amic meu, qui dia passa, retallada i privatització empeny. El guió es va repetint de manera isomòrfica en tots els nivells de govern, i en totes les institucions, i és justament aquesta repetició isomòrfica el que el converteix en enormement eficaç.

Al mateix temps que avança el procés de construcció de l’enemic, cal emprendre un procés de destrucció de l’adversari. En aquest cas l’objecte a destruir és l’espai de la socialdemocràcia catalanista, l’espai del PSC. Dia si i dia també es nega el dret a existir i la legitimitat a l’adversari, negant la naturalesa de partit català al PSC. Es nega el present, però també, i això requereix una major aplicació sistemàtica i sofisticada, es nega el passat, el llegat. D’exemples recents d’aquest menysteniment en tenim diversos. Per exemple ara que es parla tant del model d’immersió lingüística, s’oblida sistemàticament l’aportació cabdal de Marta Mata a la seva adopció. Un altre exemple ben recent el vàrem tenir en un tendenciós i esbiaixat 30 minuts sobre el procés de construcció del model autonòmic espanyol. La imatge del PSC en el documental mereixeria una anàlisi més llarga i detinguda, però es pot resumir explicant que es va evitar dir que el PSC, amb Joan Raventós al capdavant, va guanyar les eleccions de 1977, o explicant que la persona que sortia a parlar de l’aportació del socialisme català era Jaume Sobrequés (!). Es va donant a entendre, així, sistemàticament, que no ens trobem davant d’un contrast d’alternatives polítiques igualment dignes de consideració, sinó d’una opció catalana enfront d’una opció indigna d’aquest nom. És el frame que els beneficia, i el repeteixen eficaçment. Fa pocs dies, en una conversa sobre l’aeroport de Girona, un alt càrrec del Govern de la Generalitat em va etzibar sense embuts un: «¿I tu ets catalana?», de manera que compendiava totes les seves desqualificacions en aquesta sola frase.

Quan un Govern, en lloc de dedicar-se a governar, es dedica amb èxit a construir l’enemic, i el país o la ciutat estan passant temps de bonança, aquesta situació perjudica, sobretot, els adversaris polítics. El problema greu es planteja quan la clàssica construcció de l’enemic és el centre de l’acció d’un govern en temps de crisi i de grans dificultats, com els presents. El perjudici directe és per al país o la ciutat en qüestió. Si al malestar social que una crisi tan profunda com la que vivim està generant s’hi afegeix tensió i crispació, s’està jugant amb foc.

En aquests temps, més que mai, governar ha d’ésser un servei a la ciutadania d’avui i a la de demà, ha d’ésser una contribució generosa a la construcció del futur. Avui, més que mai, ens calen governants més compromesos en la construcció del futur que en la vella, clàssica, i electoralment rendible construcció de l’enemic.