Avui a “La Farinera” auspiciat pel Punt, Onda Rambla i TVGI hi ha hagut el darrer debat públic dels candidats de Girona. Es notava, en relació al primer debat, que han passat ja uns quants dies i que la campanya enfila dilluns la recta final. El format ha estat, per dir-ho d’alguna forma, heterodox. En Lluis Falgàs com a moderador ens ha sorprès (permetent que el públic fes de claca, amb la distribució dels temps i amb alguna pregunta, com la darrera, que ha estat xiulada pel públic). Malgrat el cansament que provoquen en una part de la ciutadania, les campanyes són útils per contrastar propostes. Això quedava clar avui en l’evolució de les postures dels candidats sobre determinades qüestions, més matisades que fa deu dies.

Sobre la “música” del debat , més enllà de la seva literalitat , cal dir que en més d’una ocasió s’ha produït una situació de “tots contra l’Anna”, que segurament es deu a la impressió força generalitzada i que corroboren les enquestes que el PSC pot fer un resultat encara millor del que auguraven les primeres projeccions de vot. Cal dir que aquest “tots contra un” ha acabat cansant l’Anna cap al final del debat. Crec que s’ha notat que ja fa uns quants dies que l’Anna està fent la millor campanya (amb molts més actes i més trobades tant territorials com sectorials, amb molta diferència). Segur que aquest esforç de campanya influeix en aquesta millora de l’expectativa de vot però, lògicament, passa la factura del cansament. En Carles Puigdemont ha millorat des del primer debat. Avui s’ho havia preparat i ens ha ofert metàfores a dojo : discutibles (com la de la top-model, amb un mal estilista), però treballades.La Cristina Alzina ha demostrat un cop més que encerta el to quan s’adreça al públic, però no l’ encerta gens quan s’adreça als adversaris polítics. El respecte pels adversaris és també una mostra de capacitat política. Als ciutadans normalment no els agraden les desqualificacions ni la manca de respecte. Pel que fa a la Concepció Veray ha estat també millor que en el primer debat, tot i que ens ha sorprès amb propostes que , sobretot en l’speech final, semblaven tretes dels programes dels partits d’esquerres. També avui hem pogut comprovar, un cop més, que Joan Oloriz té un bon domini escènic i que això el porta a un posat a moments excessivament arrogant, tant, que ell mateix se’n ha adonat i ha dit que “potser el públic pot pensar que peco d’immodèstia” (la tendència a col.locar-se en una posició de superioritat moral que tenen/tenim? alguns grups polítics molesta molts electors i, per un moment, ha semblat ésser-ne conscient).

Esperem que un debat com aquest serveixi per motivar la ciutadania a anar a votar, que , com han dit els propis candidats és el primer requisit per que puguem estar tots plegats satisfets del resultat del proper diumenge.