Des del grup impulsor del Manifest: Una esquerra catalana, forta i majoritària, per una Catalunya constituent, hem représ la feina iniciada amb una nova Declaració, que signem, inicialment, entre altres Maria Badia, Pia Bosch, Magda Casamitjana, Antoni Castells, Daniel Font, Jordi Font, Jordina Freixanet, Marina Geli, Antoni Llevot, Josep Lluís Pérez, Àngel Ros . Podeu adherir-vos-hi a la web de “El Guaita”

Per la reconstrucció de l’esquerra a Catalunya

Desembre de 2012

 

El manifest “Una esquerra catalana, forta i majoritària, per una Catalunya constituent” va desvetllar un eco important a la societat catalana i una esperança de regeneració i de reconstrucció en el camp socialista i de l’esquerra en el seu conjunt. Després d’un silenci obligat durant la campanya electoral, el grup impulsor de l’esmentat manifest considera necessari fer el següent balanç de les eleccions del 25 de novembre:

1. Els resultats electorals han comportat l’establiment d’una ampla majoria parlamentària pel dret a decidir i la desautorització de l’intent  de CiU per escapar-se de la penalització ciutadana envers les seves polítiques de dretes. En primer lloc, però, volem cridar l’atenció sobre la necessitat peremptòria que el nou Parlament doni resposta als greus efectes que les polítiques econòmiques o socials seguides pel govern de CiU han tingut sobre la ciutadania catalana. Cal, en aquest sentit, un exercici de responsabilitat política per part de totes les forces, de manera que les inexcusables polítiques d’estabilització pressupostària deixin de carregar només sobre els més febles i es facin compatibles amb la simultània activació de l’economia, amb el creixement, amb la recuperació de l’ocupació i amb la preservació de l’Estat del benestar. No hi ha política nacional que pugui deixar de banda la cohesió social, perquè només aquesta fonamenta degudament la nació.

2. Les urnes han invalidat l’intent de CiU d’esquivar la fiscalització  ciutadana de les seves polítiques. No tan sols: han invalidat també el seu intent de monopolitzar el catalanisme. Les urnes, en aquest sentit, han retornat les coses al seu lloc, han confirmat la pluralitat del catalanisme, fet en el qual rau des de sempre, la força de Catalunya.

3. El nou Parlament ha confirmat una majoria parlamentària amplíssima a favor del dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur i a favor de la convocatòria del corresponent referèndum. Més enllà de les importants diferències existents a la societat catalana pel que fa a la hipòtesi independentista, és evident que la immensa majoria de la ciutadania, en la seva pluralitat i coneixedora del sentit explícit i clar del seu vot, ha manifestat, de manera democràtica i inequívoca, que vol ser consultada en un referèndum decisori sobre la relació entre Catalunya i Espanya.

4. No dubtem que el PSC, d’acord amb el seu esperit fundacional, la seva trajectòria i els seus compromisos electorals i malgrat les pressions de signe contrari que pugui rebre, formarà dins de la majoria parlamentària favorable al dret del poble de Catalunya a decidir. I que ho farà fins a les darreres conseqüències.

5. Pensem, d’altra banda, que el mandat del poble de Catalunya a les darreres eleccions no pot ser ignorat ni baratat. Per això, ha de donar lloc a una negociació amb el govern de l’Estat que tingui com a objectiu la celebració inexcusable d’una consulta vinculant; i que sumi tota la força de la pluralitat catalanista al Parlament,perquè aquesta és la força més gran de què disposa Catalunya. No valen fugues unilaterals, ni cap endavant ni cap endarrere. Cal persistir en el mandat del poble de Catalunya a través del seu vot.

6. Un tret important d’aquestes eleccions ha estat la confirmació delvertiginós declivi del PSC, d’ençà dels seus millors resultats de l’any 1999: ha passat de 1.183.299 a 523.333 vots, del 38,21% al 14,43% i de 52 a 20 diputats-es. Amb això, el PSC ha perdut la seva condició d’alternativa de govern i s’equipara a ERC, donant lloc a un buit polític extraordinari, així com a una estesa sensació d’orfandat en la majoria social progressista que existeix a Catalunya i molt especialment entre els socialistes.

A la vista d’aquest balanç, concloem que, avui, es fa del totimprescindible i urgent emprendre la reconstrucció d’aquell projecte polític que Joan Reventós va albirar i va fundar i que Pasqual Maragall va dur al capdamunt:

-Un projecte polític d’esquerres, capaç d’aglutinar i de reunir la gran majoria progressista del país.

-Un projecte que sigui una veritable alternativa de govern, per una Catalunya lliure i justa, solidària, oberta i capdavantera.

-Un projecte d’obediència estrictament catalana, al servei únicament del poble de Catalunya.

En aquest projecte, hi ha de poder participar, en igualtat de condicions,tothom que en comparteixi la necessitat, més enllà de quina sigui la seva actual militància. Es tracta de sumar i d’integrar la pluralitat progressista que avui no se sent degudament representada, la pluralitat del poble treballador, de les classes mitjanes, dels sectors professionals, de les joves generacions. Per això, convidem tothom que comparteixi aquest objectiu a endegar un procés de confluència i a treballar plegats en aquesta direcció.