MARINA GELI

Un cop transcorregut més d’un any del Govern del president Artur Mas, i després que CiU i PP hagin aprovat dos pressupostos, és necessari avaluar l’estat del sistema sanitari català. La desconfiança en el sistema públic s’ha instal·lat entre els catalans. La política de la por per justificar les retallades és completament criticable en un moment de tantes incerteses laborals. La salut i el sistema sanitari eren l’onzena preocupació dels catalans. Avui ja són la segona, segons totes les enquestes. La política sanitària és de les més mal valorades entre les del Govern. La promoció política i la publicitat del sector privat ajuden a configurar la debilitat d’un sector sanitari públic, sòlid i eficient.

Les dades publicades recentment pel Ministeri de Sanitat indiquen que Catalunya lidera les retallades en salut a Espanya. La pèrdua del 13,14% de la despesa per càpita entre el 2010 i el 2012 i la retallada en dos anys de 170 euros per persona en la partida que el Govern destinarà a sanitat -1.128 euros aquest 2012 enfront dels 1.299 del 2010- situen Catalunya a la quarta posició més baixa en despesa en sanitat, només per sobre de les Balears, la Comunitat de Madrid i la Comunitat Valenciana. A més a més, és l’única que ha aprovat un euro per recepta, una decisió que no ha suposat una retallada menor.

El 2010, Catalunya havia aconseguit ser una de les comunitats autònomes amb més inversió en el sistema sanitari públic, malgrat haver patit un increment més gran de població. La magnitud de les retallades no es justifica per una suposada mala gestió anterior. El dèficit del 2011 és percentualment igual o superior al del 2010, i s’ha de recordar la situació heretada el 2003: infrafinançament, envelliment de les instal·lacions, creixements anuals de farmàcia de més de dos dígits o un dèficit desplaçat al sector concertat de més de 2.000 milions d’euros. Tampoc ho justifica la caiguda d’ingressos causada per la crisi, real però similar a moltes altres comunitats autònomes. Darrere d’aquesta disminució hi ha una falta de lideratge i, sobretot, d’ideologia. Bolcats en la reducció del dèficit, un dels serveis públics més necessaris i valorats s’ha convertit en el centre de les retallades.

EL QUE ÉS MÉS important és alertar de les conseqüències de la reducció sense nord. Els ciutadans han vist com s’allarguen les llistes d’espera als centres de salut i a urgències, així com per fer-se proves, visitar l’especialista i operar-se (al voltant d’un 45% en un any les llistes d’espera). L’accessibilitat és la gran afectada. La pèrdua d’equitat en els serveis i l’increment dels desequilibris territorials són visibles. No hi ha lideratge polític per contrarestar les desigualtats en sanitat degudes a l’increment de la pobresa i la precarietat.

Els professionals sanitaris són els que mantenen la qualitat de la sanitat, malgrat que ja alerten de les conseqüències que tindran les retallades. L’organització mèdica col·legial ho va denunciar fa poc temps: acomiadaments de personal, reduccions de jornada i salari, precarietat laboral. S’han reduït les perspectives de futur. Les pèrdues salarials seran de més del 25% en molts casos aquest any. El salari base dels metges està per sota de la mitjana de les comunitats autònomes, i s’estan retallant les parts variables de la carrera professional com la productivitat o les guàrdies. Catalunya ha format durant anys molts professionals que ara no vénen o que han d’emigrar.

Les conseqüències són per als malalts i per als professionals sanitaris, i alhora per a l’economia catalana. El sector aporta una ocupació directa i indirecta del 6% o el 7% de la població ocupada, i arrossega altres sectors: l’industrial, el farmacèutic, el tecnològic. Catalunya deixarà de ser atractiva per a la indústria mèdica, es deslocalitzaran moltes empreses i perdrem investigació i innovació -més del 50% de la indústria biomèdica d’Espanya i entre un 40% i un 60% de la investigació es realitza a Catalunya-. Si el sector representa un 6% del valor afegit brut (VAB), podria substituir parcialment altres sectors en decreixement, com la construcció. En canvi, l’estem abocant a la regressió i està empitjorant una part de l’economia i de l’ocupació basades en el coneixement.

¿I ARA QUÈ? S’ha de reconduir a través del diàleg l’acord per al sistema sanitari a Catalunya i a Espanya. Duran Lleida proclama un pacte d’Estat a Espanya i, en canvi, el Govern de Mas amplia cada dia més la bretxa del desacord. S’ha de compartir el futur (2015-2020) per acordar el present (2012-2014), un acord sobre el pla de salut i la recuperació pressupostària a partir del 2013. Per aconseguir-ho s’ha de valorar i impulsar la qualitat i l’equitat del sistema públic i considerar el sector com a motor de l’economia catalana. Només compartint objectius de millora es poden compartir reformes, incloent-hi la de la gran empresa pública ICS. En dos anys l’orgull del sistema sanitari català no es pot convertir en desconfiança.

Diputada del PSC al Parlament de Catalunya i exconsellera de Salut.