Diners públics als mitjans de comunicació. Clar i català
Des del grup municipal socialista a l’ Ajuntament de Girona ens hem queixat reiteradament del fet que , en temps econòmicament tan difícils, s’hagi incrementat notablement la despesa en propaganda que fa el nostre Ajuntament . Algun ciutadà ens ha dit, en sentir aquesta crítica, que ens queixem de la despesa que es fa en la publicitat per promocionar la ciutat. Res més lluny de la nostra voluntat. La propaganda és tota una altra cosa. El diumenge passat el “Diari de Girona” publicava un article del seu director, Jordi Xargayó, que, com a professional que és del món de la comunicació, ho explica molt millor del que nosaltres ho podem fer. Us reprodueixo tot seguit el seu article, pel seu interès:
Diners per a propaganda en temps de crisi
17.02.2013
JORDI XARGAYÓ
Salvador Cardús, sociòleg de referència del sobiranisme català, va escriure l’estiu de 2009 un article que resumia, amb gran precisió, la decadència de la societat civil catalana: “La lògica de la subvenció pública, de la repartidora que se’n va dir -reflexionava Cardús-, va funcionar bé durant els anys de CiU i ha seguit funcionant encara millor els anys dels dos tripartits. Tenim un país estabornit per les subvencions”. I afegia: “Sigui com sigui, hem acabat creant una societat civil oficial, que és un terme que conceptualment enrampa, però que a Catalunya omple, disciplinadament, la sala d’actes del Palau de la Generalitat”. Des que CiU ha recuperat el Govern de la Generalitat no li he llegit res semblant a l’eminent sociòleg, però res no ha canviat a Catalunya sobre aquesta cultura de la subvenció instaurada des dels inicis dels governs de Jordi Pujol. Ha continuat inalterable en plena crisi, malgrat les sagnants retallades que el mateix Govern aplica en Sanitat, Educació i tot tipus de serveis socials.
Les subvencions en propaganda, per adoctrinar els ciutadans, s’han mantingut. TV3 n’és l’exemple més precís. El Govern català ha deixat clar, en repetides ocasions, que és una línia vermella intocable, al mateix nivell, diuen els consellers, que la sanitat i l’educació. A la pràctica, és més intocable. Les retallades a tot el que afecta l’estat del benestar estan molt per sobre de les que s’han aplicat a TV3, una cadena que a més té encarregats els millors programes a productores externes: cap reducció d’una plantilla hiperinflada, cap retoc en un conveni privilegiat. Ja voldrien molts metges tenir els salaris i les condicions laborals de la televisió catalana!
La inversió en propaganda no és exclusiva dels mitjans de comunicació públics. S’estén als privats, alguns dels quals se’ls pot definir com a “mitjans de comunicació concertats” per les elevades sumes de diners que reben davant el silenci general. De fet, qui gosa protestar en una societat civil que, com apuntava Salvador Cardús, fa tres dècades que depèn de les subvencions? Fa uns anys, un polític francès que havia ostentat un alt càrrec a l’administració Chirac em va defensar els ajuts als mitjans de comunicació. “Subvencionar la premsa -em va dir- és fomentar la llibertat d’expressió. Si ho deixem només en mans del mercat, correm el risc que la informació estigui en mans de monopolis”. Aquest polític francès, que coneixia bastant bé Catalunya, va afegir: “Sempre i quan les subvencions siguin objectives i no depenguin de les decisions polítiques del govern”. Just al revés del que fa anys que passa a Catalunya.
Aquí, els diners públics serveixen per premiar fidelitats i castigar la independència. Així, fa dos anys, la Generalitat va concedir 5,5 milions d’euros a La Vanguardia. I aquesta setmana ha subvencionat El Punt amb 640.500 euros per 51.000 al Diari de Girona. I ha concedit un generós crèdit a través de l’Institut Català de Finances a un mitjà de comunicació arruïnat, però afí a la doctrina del Govern. I l’alcalde de Girona troba 150.000 euros (25 milions de pessetes) en una ciutat que no té diners per fer inversions i els regala a l’empresa de televisió del seu company de partit, Joaquim Vidal.
És el que reflexionava el catedràtic Alejandro Nieto en el seu llibre El desgobierno de lo público: “Del que es tracta és d’establir un pensament únic i oficial”. Sosté Alejandro Nieto que les subvencions han eliminat contrapesos socials com són els culturals i els sindicals. Nieto es refereix, en general, a Espanya, però a Catalunya encara és més descarat.
Per això, en algun diari cal agafar la lupa per trobar la condemna per finançament il·legal a UDC o d’altres notícies sobre corrupció del Govern de torn.
L’altre dia al meu mur, em queixava de la NUL·LA informació que el PUNT/AVUI va donar a l’acte que va fer-se en homenatge a DOMÈNEC FITA i la seva obra (es cert que el dia abans en van parlar), i també deia que sabia, que l’endemà en QUIM NADAL en faria un article o comentari al DIARI DE GIRONA. A casa soms subscriptors de EL PUNT que fins fa poc, servia de TRIBUNA a una determinada classe política que ara veig ha passat a l’altre diari. Fins aquí res a dir, però ja DES DE SEMPRE, “el poble mitjà” com es el nostre cas, PER FORÇA hauria de llegir els 2 diaris de la ciutat, ja que el que diu un, l’altre ho amaga. El cert és que es el lector el que surt perjudicat a no ser que tingui l’opció de llegir els 2 diaris, cosa que no està a l’abast de tothom. Resulta doncs es que com dic, sempre soms els mateixos els perjudicats. NO HI PODRIA HAVER MITJANÇ DE COMUNICACIÓ LLIURES i no depenents de partits polítics?. Això és vergonyós. Ens haurem de donar de baixa de TOTS i anar al servei digital. Llavors es queixen de que la gent no llegeix el diari…
No per dejà vu, menys interessant. D’acord en tot. Sacsejem. Fins i tot, errors propis i també d’aquells que ara semblen no haver trencat mai un plat. Si no, amb quina legitimitat podem condemnar semblants barbaritats?