A través dels mitjans globals hem viscut aquests darrers dies un horror global davant un criminal dels més abjectes dels que tinc record en els darrers temps: “el monstre de Amstetten”. Durant un quants dies és i serà tema de conversa recurrent, per la dificultat que planteja entendre com algú pot ésser capaç de mantenir durant 24 anys un crim tant execrable, i per tots els detalls esfereïdors del cas. És inevitable preguntar-se , com pot una persona suportar el dolor inimaginable que ha hagut de patir aquesta noia, que avui és una dona de més de 40 anys, i els seus fills. Els maltractaments i abusos intrafamiliars són una de les pitjors expressions de la violència, perquè subverteixen les bases d’allò que ens fa humans : La font de la humanització, la matriu bàsica de socialització dels humans, la família, esdevé la font del major dels dolors. Patir aquest tipus d’abús té un efecte devastador sobre la formació de la personalitat, deshumanitza a la víctima, la destrueix com a persona . Només entenent això es pot imaginar com es pot arribar a perdre la capacitat de reaccionar davant una brutalitat tan absoluta.

En aquest sentit ve a tomb explicar-vos una visita que vaig fer fa molt pocs dies. Vaig poder fer una breu escapada a Roma, on tenia interès des de fa molt temps de visitar el “Centro aiuto al bambino maltrattatto e a la famiglia”. Es tracta d’un servei especialitzat impulsat per l’Associació “Bambini nel tempo” que funciona des de fa 10 anys en concert amb l’Ajuntament de Roma per tractar infants maltractats i/o abusats i famílies maltractants. És un servei de segon nivell, al servei dels serveis d’atenció social primària municipals, valguin les redundàncies. El seu inspirador i director científic és una persona que jo aprecio enormement com a persona i com a professional: Luigi Cancrini. Cancrini és un eminent psiquiatra que manté des de anys enrere vincles amb la xarxa catalana de salut mental a través de l'”Escola de teràpia familiar de l’Hospital de Sant Pau”. Allà vaig conèixer-lo, durant la meva formació. Vaig després convidar-lo a impartir un curs d’estiu a la Universitat de Girona, quan jo n’era professora, sobre “Maltractament infantil i famílies multiproblemàtiques”. Més tard, en la meva etapa de regidora de l’Ajuntament de Girona, varem poder comptar amb el seu assessorament per millorar els serveis socials municipals, en el procés d’abordatge de les anomenades “famílies multiproblemàtiques”. Tinc un enorme respecte per la seva professionalitat i per la seva persona, així que anar a Roma a trobar-lo, a gaudir de la seva amistat i de la de la seva dona Francesca de Gregorio,  i poder visitar i conèixer de prop el funcionament del “Centro aiuto”, ha estat un d’aquests privilegis que de tant en tant la vida ens regala. Sobre el “Centro aiuto” i la seva forma de treballar s’haurien d’explicar molts coses. No hi ha espai en una sola nota per fer-ho. Jo en diré sobretot una: un cop detectats els casos de maltractament, en aquest centre es fan tractaments terapèutics, amb les famílies i amb els infants (varem tenir el privilegi de viure en directe també alguna de les sessions de tractament durant la visita).

El nostre sistema té una bona xarxa de detecció, que ha anat millorant amb el temps, però no ha desenvolupat dispositius potents de tractament de les famílies i dels infants víctimes. Així un cop els professionals han identificat un cas de maltractament o abús, els recursos de tractament són molt difícils de trobar. Fa molts anys que és així. Modestament el que intentàvem fa uns anys amb la col.laboració de Cancrini i també de Jorge Barudy, a Girona, era avançar una mica en la direcció de tractar, d’abordar en profunditat el problema. Hi ha encara a Catalunya molta feina a fer en aquest sentit. El “Centro aiuto” de Roma, igual que el “Centro aiuto” de Milà, on treballa Stefano Cirillo, promotor de la CISMAI, (la coordinadora italiana de serveis contra el maltractament i l’abús infantils) , a qui també vaig tenir ocasió de convidar a Girona, treballen en aquesta línia. Procuraré explicar-vos més coses sobre aquest enfocament que s’enfronta a una de les situacions més doloroses que pot patir un ésser humà i que té uns efectes terribles sobre la víctima, però també sobre el seu entorn present i futur i sobre la seva descendència en particular.

Diuen que la categoria moral d’una societat es pot mesurar en la forma com tracta els seus membres més vulnerables: infants, gent gran, … En aquest cas tenim encara marge per millorar la nostra societat. Es tracta de recursos costosos perquè exigeixen una gran especialització dels terapeutes, però alhora, si pensem en el valor preventiu que tenen aquests tractaments pel futur de la família, de la persona, i del seu entorn, les teràpies són una inversió rendible en el mig termini. A Roma el servei ha tingut el suport municipal en el període de govern de l’alcalde Rutelli. Esperem que el recent tomb polític a l’Ajuntament no afecti la continuïtat del Centre i d’altres serveis socials de la ciutat.