El nou Hospital Dr. Trueta
Javier Soria Esteras. Girona.

Diu l’alcalde de Girona que ara no és el moment del nou Trueta perquè la ciutadania no entendria la inversió que cal fer-hi. En realitat, el que no entenem ciutadans com jo és el motiu que unes inversions imprescindibles, necessàries i útils com un nou Hospital no es projectin i executin. Igual que la Nacional II, però quan toca donar les culpes a Madrid l’alcalde sí que es queixa, i, en canvi, si el responsable és el Govern de la Generalitat, no es queixa. Segons l’alcalde, ningú no entén que es construeixi un nou edifici que, a més d’estar a l’altura de la medicina del segle XXI que practiquen els professionals del Trueta, serveixi per atendre en les millors condicions possibles els nostres fills, pares i persones estimades. Qualsevol gironí mitjanament madur és capaç d’associar l’Hospital amb un familiar o conegut proper amb una malaltia greu o, fins i tot amb la mort. No entendrem la inversió? Malgrat la seva utilitat i necessitat, no és moment d’un hospital nou encara que l’actual està visiblement deteriorat, adaptat amb reformes variades en un entorn antiquat, i amb consultes externes i oncològiques en mòduls prefabricats. Això no perjudica el servei i els pacients? Perquè els qui van a l’Hospital o s’hi estan ingressats són malalts, i no usuaris. No hi van per gust, com si fos una piscina. Per això, si el dia onze de setembre -data en què té previst desplaçar-se a Barcelona- té un minut lliure i una mica de vergonya, com a gironí li agrairia a l’alcalde que reclami al Govern de la Generalitat l’hospital que els gironins, a qui ens representa, però no defensa ni vetlla adequadament pels nostres interessos, necessitem. Aquesta hauria de ser una prioritat, que no existeix, com a alcalde de la ciutat. Malauradament, tot indica que la prioritat és el color polític.

És l’hora de la complicitat
JOAN JANOHER I SADURNI. VULPELLAC.
Estem arribant a la festa nacional de Catalunya, coneguda per la diada de l’Onze de Setembre: cada any s’esdevé carregat de discòrdia dintre els diferents partits.
Aquests senyors que juguen a fer política, haurien de donar una altra imatge del que ells volen entendre d’aquesta; fins ara, només s’inclinen per presentar el seu criteri, com a una única alternativa al seu programa, i defugin de la necessitat comuna que ajudi a consolidar-nos.
Haurien de començar a pensar que el país necessita un consens total per fer marxar el motor de la convivència, que treballa enrellentint-se: és convenient cercar l’ajust per arranjar d’una manera positiva el que fem funcionar malament fins avui. No cal entrar en matèria tecnològica per assolir-ho; només s’escau entrar en pactes racionals, i procurar tirar tots plegat del mateix carro, ja que sense aquest principi bàsic de compromís ens caldrà molta imaginació per aconseguir les fites dels programes que volem i pensem de cara al nostre futur.
Crec que l’única consigna adient pensant amb la diada, no és altra que formar un front comú a les propostes reivindicatives que tant desitgem, al meu entendre, són temes qüestionats per la incomprensió del que de veritat interessa als ciutadans. Ens equivocarem si tornem a sortir al carrer, sense un criteri definit d’exigència; per la incompetència dels que ens representen, no s’adonen de la satisfacció còmica del desgavell de la nostra imatge a Madrid. Prenguin bona nota senyors, i no ridiculitzem més les nostres institucions, i pensin només a mirar cap al futur, acceptant que ja ha arribat l’hora política de la complicitat.