“Educació: hi ha un tresor amagat a dins“. Així es titulava l’ informe per a la UNESCO de la Comissió Internacional sobre Educació per al Segle XXI, que va dirigir Jacques Delors l’any 1996, i que ja ha esdevingut un clàssic. La frase és una forma feliç de recordar la importància cabdal que té l’educació per tota la societat . Aquests darrers dies a Catalunya estem debatent sobre la qüestió : ja era hora!!. El motiu inicial ha estat un informe de la Fundació Bofill que fa una “foto fixa” la realitat del nostre sistema educatiu l’any 2004. Ha sortit ara a la llum i revela algunes de les mancances d’aquest sistema. La propera setmana serà l’informe PISA el que ens explicarà què li manca a l’educació científica dels nostres nois i noies. Al mateix temps bones notícies per superar la crisi de forma positiva : la societat catalana té interès per debatre en profunditat sobre el nostre model educatiu, els mitjans en parlen i la ciutadania opina. El govern , a més, conscient des de l’inici dels treballs del govern de Pasqual Maragall de la prioritat que és pel país millorar el sistema educatiu, ha endegat ja la discussió al voltant del projecte de llei d’educació. Va començar a preparar-lo Joan Manuel del Pozo que havia recollit el testimoni de Marta Cid (que va impulsar el Pacte nacional per l’educació) i ha seguit treballant-hi l’actual Conseller Ernest Maragall . Els treballs estan ja molt avançats. Ernest Maragall va ésser ahir a Girona per parlar-ne. Va fer una presentació excel.lent, en una sala de l’Auditori plena a vessar . Va acabar -la amb una frase que em va encantar: “Ha arribat l’hora de passar de la lamentació a acceptar el risc de decidir”. Espero poder dedicar temps per anar-ne parlant i per reflexionar-hi llargament, perquè crec que aquest debat si val la pena. Això tot just comença.

Conec de prop el mon de l’educació : vaig treballar entorn de deu anys en diferents Instituts públics d’educació secundària de les comarques gironines , assessorant professors, equips directius, pares i mares i alumnes. (A més, els meus tres fills estan escolaritzats a l’escola pública a primària, secundària obligatòria i batxillerat, respectivament: o sigui que tinc un bon mostrari a casa). L’educació és el més important que podem deixar als nostres fills, a les següents generacions. Ho recordava fa pocs dies a Girona Gosta Esping-Andersen en una conferència (magnífica, segons el meu marit que va poder anar a escoltar-lo) que va fer a Girona la setmana passada en un cicle organitzat per la Fundació “la Caixa” (que hauria merescut més èxit de públic del que va tenir, per cert). Ho recordaven tots els assistents al dinar d’homenatge i reconeixement (al que tampoc vaig poder assistir), a la que ha estat molts anys professora del Institut Salvador Espriu”, de Salt,  Carme Sanz. A la Carme l’estimo i l’admiro, jo i molta altra gent que va assistir a la celebració de l’inici de la seva jubilació per recordar que , al final, el més important del fet educatiu és la relació professor-alumne. Alain Touraine ha escrit pàgines molt interessants sobre aquesta qüestió. Intentaré recollir per vosaltres, més endavant,  algunes de les paraules que li varen adreçar els amics a la Carme aquell dia: Carles Barceló, Miquel Berga,…